Les plebiscitàries del 27-S. Premsa estrangera que pren partit

Les declaracions dels mandataris imputats arriben després d’un altre gran moment de tensió i atenció mediàtica, les plebiscitàries del 27-S, una expectació que inclou el seguiment intensiu de la campanya prèvia. La reactivació incorpora alguns matisos destacables en les tendències informatives. Davant la possibilitat certa, com així acabarà sent, d’una victòria independentista a les urnes, l’enfocament periodístic en alguns casos especialment rellevants ja no es limita només a la informació i l’anàlisi, sinó que arriba al posicionament editorial. L’evolució de l’influent Financial Times és en aquest sentit paradigmàtica. No amaga mai l’hostilitat davant del secessionisme català. Però ho fa de manera britànica, exposant els arguments contraris però alhora criticant durament l’immobilisme de Rajoy. En plena campanya electoral, el Financial Times llança un editorial contundent: «Tenir el 50% dels vots no portaria la independència, però enviaria un senyal tant a Madrid com a la UE que el problema nacionalista català no es pot seguir ignorant». Tot seguit, tanmateix, pondera l’afirmació anterior, fent una aposta declarada per la tercera via, que admet que no serà fàcil, i més tenint en perspectiva unes eleccions espanyoles a final d’any: «Madrid ha de donar a Catalunya més autonomia a través d’una nova Constitució. Això significa, en particular, oferir un tracte fiscal més generós al parlament català». Passades les eleccions del 27-S, en què els independentistes obtenen la majoria absoluta i un 48% dels sufragis, la línia del rotatiu es fa una mica més hostil al Procés. El missatge, en el seu editorial del dia 29 de setembre, és clar: «A Catalunya li convé apartar-se de l’abisme». Intenta treure legitimitat a la victòria a les urnes per la falta de majoria de vots i alerta del paper de la CUP en unes negociacions que, dos dies després dels comicis, només els més perspicaços poden intuir que seran tan recargolades: «Mentre que el partit de Mas té una agenda proeuropea, la majoria del nou parlament dependrà d’un partit d’extrema esquerra que vol que Catalunya surti de la UE, de l’eurozona i de l’OTAN». A diferència del to conciliador de l’anterior editorial, aquest cop fins i tot posa en dubte la legitimitat de la reivindicació catalana d’un tracte fiscal més just: «Les demandes de devolució han de tenir un límit. Moltes nacions europees funcionen segons el principi que hi ha d’haver una transferència de fons de les regions més riques a les més pobres. Si cada regió rica de la zona euro seguís l’exemple de Catalunya per mantenir la seva riquesa, el bloc sencer es desfaria». La deriva del respectat Financial Times contra el procés es redobla a mesura que s’embardissen les negociacions per a la investidura, i el 12 de novembre un altre editorial rebla el clau titllant de «ximpleria» la «cursa independentista de Catalunya». En el text, tanmateix, carrega contra totes dues bandes: «Les conseqüències econòmiques serien devastadores tant per a Espanya com per a Catalunya; crearien greus incerteses polítiques i legals i dubtes sobre la viabilitat de les finances públiques en ambdues parts. Madrid no ha de reaccionar exageradament a l’acte de desafiament de Barcelona. Però és Catalunya que, en primer lloc, ha de fer un pas enrere i no disparar una crisi profunda». Les crítiques a Mas hi són contundents: «Portat per la marea separatista, Mas ha cedit el lideratge del moviment independentista primer al seu rival nacionalista d’esquerra, ERC, i ara a la CUP, d’extrema esquerra». En la peça, tanmateix, es pot descobrir una certa constatació paorosa per part de l’editorialista que el Procés, malgrat tot, no havia sigut considerat prou seriosament. És amb el resultat de les eleccions a les mans, que es veu que la qüestió, definitivament, és seriosa. I salten les alarmes: «Ara el risc és que aquesta falsa guerra —amb manifestacions enormes i gesticulacions carregades de simbolisme a Barcelona i amenaces velades de Madrid— pot portar a una topada real».

La reacció d’aquest referent de la premsa econòmica internacional contrasta amb altres anàlisis. Travessant l’Atlàntic, per exemple, el diari argentí Clarín destaca l’endemà de les eleccions la folgada victòria de l’independentisme, tot i fer notar que «no van aconseguir un dels seus grans objectius». Es refereix a la victòria en vots. Una interpretació similar és la que fa des del mateix país Martin Rodríguez Yebra a les planes de La Nación, assegurant que el «triomf ampli» obtingut per l’independentisme «neix ferit» en no haver arribat al 50% dels vots.

La ressaca de les eleccions plebiscitàries va deixant pas a un desconcert general davant les envitricollades negociacions entre Junts pel Sí i la CUP en el camí de la investidura del president i de la formació del nou govern. La declaració sobiranista del 9 de novembre en la sessió constitutiva del Parlament torna a obtenir ressò, però la dilatació extrema del procés negociador acaba situant el cas català en un stand-by. No es pot demanar comprensió a la premsa internacional quan els tres mesos de converses i tensions sumeixen en la perplexitat fins i tot els analistes locals més bregats. L’any 2015 s’acaba. El temps per investir president i formar govern també. El món sembla que perd l’interès per un Procés que, com alguns vaticinaven i altres desitjaven, abans de prendre-se’l seriosament calia veure si resistia el pas del temps.