Som una regió… que sembla una nació

El període preolímpic s’inicia, per a Catalunya, abans dels Jocs de Seül de 1988. Barcelona va ser proclamada seu dels Jocs d’estiu del 92 l’any 1986, i ja a partir de 1987 la premsa estrangera comença a difondre dades i informacions relatives a Catalunya, com a país amfitrió dels Jocs del 92, però també com a «regió» espanyola moderna, culta i rica, que exerceix de veritable motor del progrés ibèric.

No és cap exageració afirmar que des del 87 fins al 92, Catalunya i Barcelona són objecte de la més gran atenció informativa de la seva història. Els principals mitjans de comunicació del planeta hi van fer referència en un moment o altre; va ser un crescendo que va culminar el 92, poc abans de l’obertura dels Jocs.

La projecció que hi va haver en el període preolímpic va ser més aviat propagandística, de descoberta d’una realitat diferenciada d’Espanya, fins aleshores amagada al gran públic, que exhibia una forta personalitat pròpia i un esperit emprenedor. La que hi va haver durant els Jocs —des de pocs dies abans fins al final— va ser bàsicament informativa, en la qual es van reflectir les tensions viscudes en el terreny polític, i que van donar peu a les interpretacions més curioses, com veurem més endavant.

El 15 de febrer de 1987, a la secció publicitària del magazine de The Washington Post apareix un reportatge titulat «Redescobrint Catalunya» (l’original diu «Cataluña», tot i que el text és en anglès. També parla de «Gerona», «Lérida», de «Pascual» Maragall i de «Joaquin» Molins). És un article purament propagandístic, en què ja de bon començament s’intenta seduir de manera força descarada el lector americà amb afirmacions com aquesta: «Fou un català, Gaspar de Portolà, qui va descobrir Califòrnia per a Europa, li va donar nom i es va convertir el 1740 en governador reial. Ara, la més cosmopolita província d’Espanya espera ser redescoberta pels Estats Units».

La justificació d’aquella pàgina era la celebració del Mil·lenari de Catalunya. Hi ha referències a Carlemany i als Jocs Olímpics, al Quinto Centenario i a Lloret de Mar, al Parc Tecnològic del Vallès i a la dictadura franquista… tota una amalgama, en tan sols una pàgina, per a un públic acostumat a empassar-s’ho tot en forma d’hamburguesa. L’únic valor d’aquest document és, precisament, que va ser publicat en un dels diaris de més prestigi dels Estats Units i del món.