Març. Flors, violes i eleccions
Durant el mes de març apareixen alguns dels millors reportatges i dossiers sobre Catalunya que es van fer en aquella època. Un d’ells és el que es va publicar en el butlletí que la companyia aèria alemanya Lufthansa reparteix cada mes entre el passatge dels vols internacionals, el Lufthansa Bordbuch. Ofereix una visió general sobre els diversos camps de la realitat catalana (política, cultura, economia…) que constitueix un retrat prou precís i posat a l’abast dels milers de passatgers d’arreu del món que la companyia va transportar aquell mes. «Barcelona té la mirada posada en el futur» deia el títol i, tot i que es donava molta importància a la qüestió del disseny i de l’art —Mariscal i Tàpies esdevenen inevitables durant l’any 92—, el reportatge entra en qüestions més polítiques, i ho fa d’una manera força compromesa. Després d’explicar com Barcelona s’estava tornant a enamorar de si mateixa, i de reproduir els eslògans institucionals del moment (Barcelona, posa’t guapa; Barcelona, més que mai), afirma: «Aquests missatges subliminals han estat entesos i entusiastament recolzats pels ciutadans. És com si una nova era —l’era catalana— hagués començat. Barcelona ha de ser el seu aparador brillant, el punt de cristal·lització per a un país i el seu poble, que veu Catalunya com una nació independent, amb la seva pròpia llengua i cultura, i no com una província espanyola». Després de fer una pinzellada històrica i de remarcar que Franco no va fer res més que continuar la política anticatalana dels Borbons, explica que Catalunya té una economia florent i una creixent renaixença cultural «similar a la que hi va haver al final del segle XIX». «L’espanyol és considerat avui en dia a Barcelona com un idioma estranger, que hi és parlat però no és estimat. Amb tot, ha estat el llenguatge de la forma i el color utilitzat pels dissenyadors i arquitectes amb el qual Barcelona s’ha guanyat el títol de nova meca de l’art, l’arquitectura i la planificació de la ciutat».
El mateix mes, l’edició francesa de la revista internacional GEO dedica la portada i el tema central —54 pàgines— a Catalunya, Barcelona i els Jocs Olímpics. Des del sumari fins a l’última pàgina del dossier, passant per l’editorial de la revista i els reportatges de l’interior, evoquen la idea de la Catalunya nació i evidencien un elevat grau de coneixement de la realitat del país, en tots els camps. Tant el contingut com, per descomptat, l’excel·lent edició de la revista converteixen aquest exemplar en una de les millors eines divulgatives sobre el fet català.
Només de començar sorprèn que al sumari de la pàgina dues s’aclareixi que la foto de portada és del pont de Besalú, prop de «Girona». És una de les primeres vegades que s’utilitza exclusivament el topònim català. «Antic reialme obert sobre el Mediterrani, Catalunya, després d’un llarg eclipsi històric, juga amb Barcelona com a capital la doble carta olímpica i europea», diu el sumari. A l’editorial, el director escriu que Catalunya «aprofita els Jocs per recordar al món una profunda singularitat i un passat prestigiós. […] Catalunya cultiva amb una altivesa aristocràtica i popular alhora el gust més esclatant de la paradoxa i un sentit extremament agut de la creativitat artística».
El dossier està concebut en diverses parts. Una és un bloc gràfic de fotos a doble pàgina en les quals es fa referència a aspectes com l’art, la història, les tradicions. Justament, en el peu de foto en què es veu una «pinya» castellera, la revista defineix aquest costum com les «cadenes humanes per formar la nació».
Una altra part és un article de Manuel Vázquez Montalbán —l’autor més sol·licitat per la premsa estrangera— titulat «Rica vídua d’un imperi mediterrani». Naturalment parla de l’esdevenidor de Barcelona i de Catalunya. En ell fa esment de la dialèctica municipalisme/nacionalisme. «A Catalunya —diu— la primera posició ha estat defensada sobretot per la gent de l’esquerra moderada o pels cosmopolites, partidaris de fer de la cadena Hilton un instrument d’universalitat més potent que les Nacions Unides. Per contra, el nacionalisme català ha fet de la regió la seva cèl·lula territorial sine qua non, sota el pretext que Barcelona és una ciutat massa ocupada pels estrangers i en conseqüència massa allunyada de la seva funció de cap i casal».
Un mapa del Principat —amb la toponímia perfecta, excepte quan assenyala l’«Ampurdán»— i un desplegable que conté una galeria de personatges, conformen una altra part del dossier. L’última part és una extensa guia de serveis.
Però el principal cos del dossier és el bloc de reportatges. En un d’ells s’expliquen les arrels històriques del país i de la seva personalitat. En un altre es fa un retrat de les relacions Catalunya-Barcelona i, en conseqüència, del poder bicèfal encapçalat respectivament per Pujol i Maragall, sobretot a partir de qüestions com la planificació del futur i l’economia. Després de repassar algunes de les principals diferències entre els dos polítics, el periodista afirma que «l’essencial és que, sobre el seu tàndem, Pujol i Maragall pedalen en un mateix sentit. Fan la mateixa anàlisi del repte de Catalunya i estan, en termes generals, d’acord sobre els mitjans per tirar-lo endavant. El repte és elevar l’economia de Catalunya al nivell de modernitat que té el país en el terreny intel·lectual i cultural». L’autor de l’article assegura que Pujol i Maragall s’han posat d’acord a convertir Barcelona en una eurociutat. «Barcelona, seductora, podrà entrar en el circuit de les grans metròpolis europees i enriquir-se amb els intercanvis amb les altres ciutats com ella. Que el circuit no existeix? L’inventaran i s’hi posaran al capdavant! Jordi Pujol, president d’una nació sense Estat, hi treballa amb energia; reclama menys d’Estat, i és partidari de l’Europa de les regions».
Després d’un reportatge sobre les instal·lacions olímpiques i la transformació de la ciutat —en un moment donat es fa ressò de la reivindicació d’un Comitè Olímpic propi per a Catalunya—, trobem un article dedicat estrictament al fet nacional català. «Doble joc del català i de l’espanyol» es titula, i la secció on és inserit és la de «Nació». Una gran foto del Centre Fraternal de Palafrugell acompanya les primeres pàgines del reportatge, i en el peu es remarca: «Un poble que no s’ha guardat la seva llengua a la butxaca. Tots [es refereix a la gent del centre Fraternal] la fan petar en català. El castellà és la llengua dels “estrangers”».
«Entre el català i l’espanyol, Barcelona balanceja», comença el text. «Els noms dels carrers són indicats en català. Les sales de cinema passen films en espanyol. A les cabines telefòniques les instruccions són escrites en les dues llengües. Al metro, cartells publicitaris afirmen que el català és la llengua del treball, cosa que no impedeix als restaurants de preferir l’espanyol. A l’alcaldia, l’empleat llança un “bon dia” habitualment, però si el seu interlocutor opta per un “buenos días” empalma en espanyol sense immutar-se».
Un cop constatada aquesta dualitat, l’autora del reportatge constata també que fora de Barcelona hi ha una realitat diferent. «El rerepaís no coneix aquestes vacil·lacions de llengua, aquestes sàvies combinacions, aquestes subtils particions: des que hom s’allunya de la capital, el català domina. A Vic o a Girona, està infiltrat a tots els racons de la societat. És difícil de trobar-hi una inscripció o de sorprendre-hi una conversa en espanyol».