Le Point afirma que Catalunya és «una nació sense Estat»

El 2 d’octubre de 1988 és la revista francesa Le Point, que dedica un ampli dossier a la nostra realitat, que titula «Europa: la revenja de Catalunya». En total són cinc pàgines, encapçalades per un subtítol que proclama: «Nació sense estat, Catalunya compta consolidar el seu dinanisme cap al 92». El primer text conté unes afirmacions que només podrem trobar a la premsa estrangera, sobretot perquè usa sense cap problema el terme «nació» per referir-se a Catalunya. «La història, de vegades, es revisa. Avui és així per a Catalunya, aquesta nació nascuda “entre francs i moros” el 988, i que es troba, mil anys després, en una de les cruïlles claus d’Europa», comença la informació.

«Fa cinc segles —continua— els catalans van fer una mala tria: fidels al seu Mediterrani i al record d’un imperi que s’estenia de Sardenya al ducat d’Atenes, van deixar que Cristòfol Colom descobrís les Amèriques en nom dels reis de Castella, els seus rivals. Ara, Catalunya sencera es prepara per a una doble cita amb la història, el 1992: els Jocs Olímpics es faran a Barcelona, i el gran mercat europeu coincidirà amb la fi del procés d’integració d’Espanya a la CEE. Dues ocasions d’afirmar, per als catalans, la seva autonomia davant de Madrid, al mateix temps que la seva pertinença a una “Europa dels pobles” de la qual tots ells esperen l’adveniment».

«Que la seva nació té un destí europeu no presenta cap dubte per a ells», es diu, i es reprodueix una frase de Pujol per il·lustrar això, pronunciada en el moment de l’adhesió de l’Estat a la CEE: «“Finalment hem tornat a casa”». «L’objectiu de Barcelona —afegeix el periodista— és avançar Marsella i Gènova en la competició per esdevenir el gran port sud-europeu, el Rotterdam meridional. Els japonesos ja han fet la seva aposta: el 97% de les inversions nipones a Espanya van a Catalunya».

«L’alta teconologia i la innovació no han eixugat l’ardor d’un poble que sempre ha estat, especialment en el terreny artístic, a l’avantguarda. De Picasso, l’andalús barceloní, a Salvador Dalí».

«Des de la fi de la dictadura franquista, el 1975, els catalans han conquerit una àmplia autonomia política, han fet tornar a florir la seva cultura i han reconstruït la seva economia per fer front a Europa. Pragmàtics i treballadors, amarats de “seny”, aquesta virtut catalana que podríem traduir per “bon sens”, els catalans entren amb el cap ben alt en el seu segon mil·lenni».

Tot seguit, Le Point toca un tema que més endavant veurem reproduït en altres publicacions franceses: els catalans són sempre catalans abans que espanyols. El reportatge es titula «Catalans abans que res» i se subtitula així: «Espanyols després. Amb una llengua pròpia, una cultura, una economia forta, al si de les “Espanyes”, els catalans se senten lliures». Després d’introduir el Monestir de Montserrat i el que representa per a la identitat catalana, el reportatge s’atura a interpretar la seva influència: «Aquest nacionalisme lingüístic, cultural i històric fa de la pròspera, emprenedora —i autònoma— Catalunya no només una regió sinó una nació, tan segura de la seva identitat que no té pas necessitat d’un Estat per provar-se la seva existència». El periodista es pregunta «si els monjos de Montserrat, damunt les traces dels copistes, no haguessin traduït a la vella llengua romànica dels seus ancestres el Llibre de Job i l’Evangeli segons Lluc, i ¿es podrien llegir avui les traduccions al català de Saint-Simon o les Aventures de Tintín? Perquè, ara, aquí, el comissari Maigret té la llengua d’un policia de la Costa Brava. Swann s’expressa com s’expressaven el 1900 els grans burgesos de Barcelona… A més, els catalans “catalanistes” tenen què llegir: els seus poetes i novel·listes, certament, però també Soljenitsin, Umberto Eco, i també Marguerite Yourcenar».

Tot seguit es refereix a la influència de TV3, «l’audiència de la qual atrapa, i de vegades depassa, la de les dues cadenes espanyoles», i de com aquesta televisió ha submergit els catalans en «l’univers despietat de Dallas, on J.R., amb aquell aire sorneguer que pren el seu encant verinós, diu a la seva dona Sue Ellen no pas “Buenas noches”, com a Madrid, sinó “Bona nit”».

«Parlat i ensenyat als escolars i batxillers (que també aprenen la llengua de Cervantes i de Juan Carlos), escrit i imprès, el català, en el seu país, és llengua oficial al mateix nivell que l’espanyol. Serveix per redactar lleis i decrets. Se senten sonoritats vagament occitanes al Parlament de Catalunya, les competències del qual són prou àmplies i la seu, un palau, prou fastuós com per prendre’l per un Parlament nacional. És en la seva llengua materna que Jordi Pujol, president de la Generalitat, nom que hom dóna des del segle XIII al poder executiu que els catalans confien a altres catalans quan la Història els deixa ser lliures de fer-ho, s’adreça als seus compatriotes».

Segons aquesta informació, la llengua catalana adquirirà «un rang mundial» en esdevenir llengua oficial olímpica el 92, «suprema consagració per a un idioma que el franquisme va proscriure durant trenta anys».

El periodista descriu un univers de referències catalanes potser un pèl irreal, que, no obstant, sembla que el sorprèn força. Proposa al lector francès que, per imaginar-se l’efecte que això causa en un madrileny, s’imagini noms com «Perpignan» traduïts al català… «Catalans, com les banderes de bandes vermelles i or, els noms de les places i dels passeigs. Catalans, i de vegades exclusivament, els rètols de les botigues. Per tenir una idea de la sorpresa, de la vaga confusió, de vegades de la lleugera irritació que els madrilenys experimenten aquí de carrer en carrer, cal imaginar-vos “Perpignan” canviat a “Perpinyà”, esforçar-se a endevinar que els mots “Aviram i ous” en un aparador volen dir “œufs et volailles”, que la inscripció “Caixa d’Estalvis” (sense cap altra indicació) significa “Caisse d’épargne”, que aquell taxi deu ser lliure atès que porta al parabrisa la indicació “Lliure”».

«Però Perpignan-Perpinyà —continua l’article— és una ciutat modesta mentre que Barcelona, amb 3,5 milions d’habitants, és una metròpoli que persegueix Madrid, que és, a la seva manera (cosa que no són ni Marsella ni Gènova) una capital econòmica, comercial, bancària, intel·lectual, artística i, potser, abans de tot, política. Com ho era a l’edat mitjana, quan els reis catalans d’Aragó llançaven al Mediterrani les seves naus i galeres i quan Roger de Llúria (1250-1305), un dels seus almiralls, podia exclamar: “Fins i tot els peixos no gosaran sortir a la superfície de la mar sense dur a sobre l’escut de bandes roges i or”».

El dossier de Le Point s’aventura a afirmar que «Tots els catalans són catalanistes. Els burgesos, els obrers, els ciutadans, els liberals i els democrata-cristians, que han instal·lat a la Generalitat el banquer nacionalista Jordi Pujol, els socialistes que concilien, amb Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, la seva catalanitat i la seva simpatia a Felipe González. Catalanistes també els militants del PSUC, denominació que el Partit Comunista va adoptar aquí des de fa mig segle. “¿Sabíeu —ens pregunta l’antic senador Josep Benet— que el PSUC ha estat l’únic partit d’una nació sense estat del qual la Tercera Internacional, reconeixent d’aquesta manera la identitat catalana, en va acceptar l’adhesió?”».

«Catalanistes, finalment, i també autonomistes al si de l’Església, els bisbes, els quals, encara lligats al bisbat espanyol, aspiren a constituir la seva pròpia conferència episcopal, “perquè si tots els camins duen a Roma, per a nosaltres encara passen per Madrid”, sospira un dels més eminents benedictins de Montserrat, Dom Maur Maria Boix».

L’autor del reportatge diu que els catalans som «perseverants i hàbils. Negociants i negociadors. Com els seus artistes, Gaudí, Miró, Dalí, saben aliar l’ofici al deliri. El seu ardor i la seva sang freda els hi ajuden. Van aconseguir el 1979 l’autonomia sense provocar ferides. L’han conduïda profitosament, ignorant, o quasi, el vessament de sang. Placidesa oposada a l’evident violència del País Basc. Per què? Perquè el contenciós del País Basc i del franquisme va ser més pesat. De Gernika al procés de Burgos. Potser també perquè la gent d’Euskadi, tancats en el seu idioma hermètic, se senten marginats si no exclosos. Mentre que, forts en la seva llengua llatina, els catalans se senten, al contrari, a casa seva en aquesta Espanya que és també la seva, en aquesta França òbviament molt propera, o en aquesta Itàlia que el Mediterrani els fa familiar».

El reportatge acaba fent una referència al terrorisme català, del qual diu que és molt lluny de tenir la «virulència i omnipresència» d’ETA, i a la situació de l’independentisme en aquella època: «Mentre a Guipúscoa o Biscaia obtenen quasi un 20% dels sufragis, els seus èmuls a Catalunya amb prou feines arriben a l’u per cent. Una constatació s’imposa: en un règim monàrquic democràtic, i forta en el seu estatut d’autonomia, Catalunya, sense ser independent ni aparentment voler-ne ser, se sent tanmateix lliure».

No abandonem encara el dossier de Le Point. Ofereix uns elements més que val la pena de prendre en consideració. Com, per exemple, la pàgina dedicada a Jordi Pujol, que comença d’una manera ben curiosa: «Malgrat la seva petita talla (1,62 m), Jordi Pujol és un dels homes de la política més grans de la democràcia espanyola». L’article és una semblança personal de Pujol desproveïda de crítica. De Pujol es lloa el seu passat antifranquista, el seu model de vida tradicional —«les seves vacances no les passa pas a Saint-Tropez o Marbella, sinó a la casa familiar de la muntanya». «No veurem mai Pujol vestit d’esmòquing, ni la seva dona amb vestit llarg, tret de les nits d’òpera al Liceu»—, la seva política —«sota el seu mandat, la desocupació ha disminuït»— i la seva moderació «i el seu empirisme».

En un apartat dedicat a la cultura catalana, la revista francesa diu que els catalans tenen necessitat del bilingüisme perquè són conscients que, reproduint la cançó de Lluís Llach al Verges 50, «el seu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist». Parla de Pau Casals (l’anomena Pablo, però tot seguit demana perdó i corregeix el nom al català), de Miró, Dalí, Caballé i Carreras (José, aquesta vegada sense demanar perdó). El text acaba de la següent manera: «En aquest país on la cultura no està mai allunyada de la política, va ser una cobla que va tocar a la frontera francoespanyola de la Jonquera, el dia de la signatura de l’entrada d’Espanya a la CEE, l’Himne a l’alegria de Beethoven, l’himne d’Europa».