El paper de l’Assemblea de Catalunya
Els òrgans de la resistència antifranquista van jugar com van poder la carta de la internacionalització. Des de pocs mesos abans de la mort de Franco fins ben bé a principis dels vuitanta, la premsa estrangera aboca el seu interès a la península Ibèrica, i ho fa en tres direccions: la primera, l’evolució de l’Espanya postfranquista i encara no democràtica, amb un personatge com a cap d’Estat —Juan Carlos— que inicialment crea els màxims recels. La segona, el pols que semblava guanyar ETA en aquells anys. I la tercera, Catalunya i la seva revindicació cívica.
Sovint es presentava Catalunya com el veritable motor de pressió en demanda de reformes polítiques, socials i territorials. L’Assemblea de Catalunya va despertar l’interès dels analistes, i les seves propostes principals les veiem recollides en un número de Le Monde Diplomatique de principis de 1975.
Es tracta d’una anàlisi en què l’autor posa de manifest la sobirania i la representativitat de l’Assemblea de Catalunya, i com la Junta Democrática de España no havia resolt encara d’una manera prou clara i definida les seves relacions amb l’AC. En l’article es recullen els «objectius de la ruptura democràtica amb el règim franquista» que formulava l’AC: «Amnistia general per a tots els presos i exiliats polítics, llibertat política i sindical, restabliment de l’autonomia d’acord amb l’Estatut de 1932, i el dret a l’autodeterminació per a totes les minories regionals ibèriques».
L’autor del reportatge, sabent-ho o no, ficava el dit a la llaga de la qüestió que hauria d’esdevenir més polèmica en el debat sobre l’estructuració territorial de l’Estat espanyol. «A primer cop d’ull —deia— aquesta plataforma no sembla pas diferent del programa en dotze punts proposat per la Junta Democrática. La principal divergència resideix en la formulació del punt novè, que diu: “El reconeixement, dintre la unitat de l’Estat espanyol, de la personalitat política dels pobles català, basc, gallec i de totes les comunitats regionals formades democràticament”. Entre “l’autodeterminació” i “el reconeixement de la personalitat política” d’un poble existeix un ampli camp de maniobra a l’interior del qual la JD i l’AC proven d’elaborar una estratègia comuna».
Ja sabem com es va resoldre aquesta qüestió. Inimaginable segons com, perquè altres anàlisis aparegudes en la premsa internacional deixaven les coses aparentment prou clares. És el cas del dossier dedicat a Catalunya publicat al Financial Times del divendres 18 d’abril de 1975.
«Aquesta regió —començava el reportatge— té la seva pròpia llengua, va gaudir per poc temps de l’autonomia abans de la guerra civil, i quan el general Franco abandoni l’escena política probablement jugarà un paper important en el desenvolupament polític de la nació». A quina nació es referia? Segurament a Espanya, però el mateix reportatge aclaria, unes línies més avall, el següent: «Espanya, no cal dir-ho, no ha estat mai una nació. La situació geogràfica de Madrid, al capdamunt d’un altiplà estèril, en què la gent es glaça a l’hivern i es rosteix a l’estiu, deu més a les temptatives històriques per la unificació de la nació que als avantatges naturals. Barcelona, capital de Catalunya, Bilbao, capital del País Basc i València tenen molts més motius intrínsecs per esdevenir centres industrials i comercials importants».
No obstant això, i com serà habitual en les referències futures que faci la premsa sobre aquesta qüestió, el reportatge aclareix que, tot i que Catalunya «tindrà molt a dir sobre el paper a acomplir per la seva pròpia regió, això no vol dir que els catalans pretenguin independitzar-se de Madrid».