«La lluita sense fi del poble català contra l’imperi espanyol»
El diari progressista francès Libération dedica quatre dies seguits a informar de Catalunya. En la primera de les seves entregues, apareguda el 24 de març del 76, constata com el català és una llengua que només s’utilitza en l’ús corrent, és a dir, només per a una simple funció de comunicació. «Remarco que és ús corrent —diu el periodista— atès que ben pocs el saben escriure correctament i perquè a les escoles només s’ensenya el castellà». El dia 29 del mateix mes, en l’última entrega del reportatge sobre Catalunya, l’autor de l’article assegura que «la història de Catalunya és una repetició des del segle XVI: la lluita sense fi del poble català contra l’imperi espanyol».
La sèrie de reportatges sobre Catalunya continua. Ara li torna a tocar el torn a Le Monde, que en parla tres dies seguits. La sèrie comença en l’edició del 6 d’abril del 76, amb un títol que deixa pocs llocs al dubte del sentit dels reportatges: «Catalunya, avantguarda democràtica». En efecte, tot Europa semblava persuadida en aquell temps que Catalunya era la que més pressió social havia fet contra el règim de Franco i la que guiava, en aquells moments de desconcert, la direcció que havien de prendre els esdeveniments.
El periodista va triar una cançó de Raimon per titular el primer capítol. «Diguem no… [en català a l’original]. Amb quatre paraules senzilles, el valencianet amb pull-over negre resumeix trenta anys de lluites, d’amargor, de còlera, d’esperança. Jo vinc d’un silenci. Entre Raimon i el seu públic, quasi cada setmana des de la mort de Franco, i als quatre cantons de Catalunya, la complicitat política és total […] Amb quatre mots ho ha dit tot: l’afirmació d’una nacionalitat i la seva repressió, les massacres i la perennitat».
El to dels reportatges és èpic. Es parla de resistència, clandestinitat, manifestacions multitudinàries, proletariat combatiu… i de Països Catalans. El periodista fa un recorregut per la història política del país, i en un moment determinat dóna entrada a unes declaracions textuals: «“Hem sortit de la clandestinitat per entrar a la tolerància…”. Qui empra aquest llenguatge de “resistent”? Un militant a l’ombra? No: un gran burgès, un director de banca, membre fundador del club Catalonia, que aspira a esdevenir el partit liberal de dretes del demà. En el context espanyol, la burgesia catalana se situa netament “a l’esquerra”». Més endavant, lligant amb aquest concepte que expressa, afirma que «culturalment, econòmicament, socialment, políticament, Catalunya ha estat sempre pel davant de la resta d’Espanya. En el gran debat iniciat després de la mort de Franco sobre la marxa cap a la democràcia, es troba decididament a l’avantguarda».
Es presenta un panorama de pressió social en relació amb la normalització lingüística —en un moment donat recull unes paraules de Jordi Pujol en què assegura que els treballadors andalusos han estat integrats «essencialment gràcies al Partit Comunista»; a diferència de The Times, Le Monde situa Pujol al centre dreta— que acaba provocant, pel que sembla, que el rei Juan Carlos iniciï un discurs en català durant la seva visita al Principat.
L’endemà, el capítol es titulava «Fer país» [en català, a l’original]. Òbviament, la figura era Jordi Pujol i el nacionalisme moderat. El periodista, que en les tres entregues elabora una anàlisi extremament ben documentada i rigorosa, fa diana en tractar del model polític territorial de l’Estat espanyol. «Tasca delicada: el franquisme, per essència, ha estat unificador, oprimint i negant tots els particularismes per fondre’ls en un motllo únic i unitari. Però l’esquerra, i en primer lloc el Partit Socialista Obrer, “històric”, ha estat “centralista” a la francesa».