Hi ha qui pensava que havíem trobat el Graal de la política

En plena efervescència de la barcelonitis que estava començant a acusar la premsa estrangera, el setmanari francès L’Événement du Jeudi del 28 de novembre al 4 de desembre del 91 publica un perfil de Pasqual Maragall i de Barcelona en què fa la sensació que finalment el mite de les pedres convertides en pans pels catalans arriba a ser cert. «Una ciutat que va bé, ciutadans que ignoren la tristesa, una expansió sense precedents. Hi ha un art català de la política: un gust i una pràctica activa de la democràcia. A més, la gent de Barcelona és d’un indomable moderat: fins i tot els nacionalistes prefereixen la papereta de vot al fusell…». Això era l’entrada de la informació, la qual començava preguntant-se: «¿Hauran trobat els barcelonins el Graal de la política? Heus aquí ciutadans governats pels socialistes que, estupor, ignoren l’agror i la tristesa. Millor, l’esdevenidor els dóna l’empenta. Demà, els jocs olímpics. Demà passat, l’obertura del gran mercat europeu. Després, l’any 2000 del qual esperen prodigis».

Sembla que «l’aire tonificant que bufa sobre Barcelona des del turó de Montjuïc fins a les Rambles» hagi causat un efecte embriagador en l’enviat especial. «Els projectes flueixen, hi ha obres per tot arreu. La desocupació ha remès del 18% el 1985 al 9% el 1990. La inseguretat recula: el 1984 un barceloní de cada tres declarava haver estat víctima d’una temptativa de delicte; avui, és un de cada cinc. ¿Serà això la marxa cap a l’Edèn?».

Finalment toca de peus a terra: «No —es respon—. La marginació s’endureix, els lloguers s’han triplicat, la droga segueix els seus camins…». Però tot seguit reprèn l’animació: «Els barcelonins no es deixen pas submergir pels seus problemes. Els planten cara. L’art català de la política, una recepta original, probablement única, en la qual entra un sentit atàvic de la democràcia i el gust per la puixança, el xovinisme, l’audàcia conceptual i l’esperit pràctic».

«I quin és el resultat? —es pregunta el periodista— Barcelona es guanya una reputació de màgica». Tot rutlla, segons aquest setmanari: els arquitectes de Chirac de la ciutat de París se’n van a enriquir-se del «savoir faire» dels seus homòlegs barcelonins. Els dirigents del port de Marsella demanen com els de la Ciutat Comtal van aconseguir fer la pau amb els sindicats d’estibadors i es vanten d’una activitat mai interrompuda per la vaga. «Fins i tot Atlanta confia inspirar-se en l’Olimpíada Cultural, una successió d’esdeveniments culturals mai vista en la història olímpica».

En parlar de Pasqual Maragall, el reportatge el defineix com un home que no aparenta el que realment és. «Nogensmenys, aquest home tranquil està bonament refent Barcelona! Aquest fill de grans burgesos va ser un jove agitat. Amb caçadora i els cabells fins a l’espatlla, va freqüentar els trotskistes del Front Obrer de Catalunya. D’aquesta incursió en les turbulències esquerranoses, Maragall ha conservat una tirada per l’efervescència cultural i una al·lèrgia visceral a tot reflex autoritari».

Després de repassar el Pla Estratègic 2000, de recordar que a Pujol no li agradava el contrapoder de la Corporació Metropolitana —el periodista insinua que es va matar un ens que funcionava tan bé que fins i tot tenia himne i bandera propis…—, i de les escaramusses entre el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, el reportatge acaba fent una referència a la situació del nacionalisme radical. «Pere Bascompte, un dels caps històrics de Terra Lliure, està persuadit que Catalunya esdevindrà independent per via democràtica. “La violència ha esdevingut una via sense sortida”, diu amb convicció. Ell i els seus s’han afegit a Esquerra Republicana, el vell partit nacionalista de Francesc Macià, que fou, el 1931, el president del primer govern autònom de Catalunya. El retorn dels nois perduts del terrorisme: l’últim triomf de la democràcia a la catalana».

Finalment, el 16 de desembre, la revista setmanal L’Express, igualment francesa, també es decideix a parlar de «la ciutat dels prodigis», tot i que en aquesta ocasió, i gràcies a les declaracions de Manuel Vázquez Montalbán, que suggereix que la major part dels projectes de Bohigas dormien en carpetes des de l’època franquista, la cosa queda una mica més circumscrita a la realitat. Després de fer una interessant anàlisi de l’evolució de Barcelona, i de com es va dissenyar el seu ressorgiment després de la letargia a què la democràcia semblava haver condemnat «la capital de l’antifranquisme», el reportatge s’estén a explicar els intríngulis del finançament olímpic. Per cert, que en un moment donat l’autor del reportatge afirma el que aquí molt pocs s’atreviren a insinuar per por de ser titllats amb algun qualificatiu desagradable: «Sevilla acabaria despertant-se sota les atencions —i les pessetes— generosament prodigades per Felipe González i els seus andalusos finalment establerts al poder».