Abril. «Espanya es conjuga en plural»
El mes d’abril, la tònica continua idèntica. Le Monde fa una anàlisi, publicada en l’edició dels dies 19 i 20 (diumenge i dilluns), d’«Espanya, país de les autonomies». El corresponsal es pregunta, només començar, «hem de dir una Espanya o les Espanyes? Més que mai, aquesta nació, que quaranta anys de franquisme van mantenir en una argolla centralitzadora, es conjuga en plural». L’article és un perfil força neutre de l’actual situació del procés autonòmic, però en un moment donat no pot eludir la referència al nacionalisme de les comunitats històriques i a la influència dels processos independentistes que es vivien a l’Europa de l’Est. «Els esdeveniments als països de l’Est van provocar una revalorització nacionalista. L’exemple dels països bàltics que es van independitzar, va provocar l’enveja de bascos i catalans? El pragmatisme es va imposar i aquesta embranzida reivindicativa es va traduir en exigències financeres més grans i amb noves reivindicacions de competències».
El setmanari The European que va sortir al carrer el 21 d’abril va publicar una anàlisi comparativa entre els casos basc i català i va vaticinar, en l’avanttítol del reportatge, que «Catalunya es quedarà a Espanya… ben just». L’anàlisi (feta per un antic diplomàtic espanyol) bascula entre el rigor, d’una banda, i de l’altra la tendenciositat. «Si Espanya no fóra membre de la Comunitat Europea —comença l’article— hauria tingut un motiu per preocupar-se després de les eleccions regionals de Catalunya. Què podrien fer els nacionalistes-conservadors catalans amb la seva massiva victòria si no estiguessin en el si d’Europa? Probablement buscarien la independència, una opció que és òbviament perillosa i que podria conduir a una amarga confrontació i a un cul-de-sac». Tot i que al llarg del text es dedica a qüestionar les aspiracions nacionals de Catalunya, en un moment donat es pregunta: «Independència per a Catalunya?», i es respon: «Potser. A Espanya diem que quan es vol treure importància a una cosa, es diu “amb la boca petita”. Així és com els catalans parlen sobre la possible vida independent del seu país». L’anàlisi acaba explicant l’acudit —tot i que no el presenta pas com un acudit, sinó com quelcolm comunament sabut o suposat— dels sis milions: «Durant una visita oficial a la Xina, segons s’explica, Pujol comentà a Li Peng la importància de Catalunya indicant-li que era una nació amb sis milions de persones. “Oh!”, va ser la resposta, “i a quin hotel us esteu?”».
El dia 25, algunes publicacions internacionals coincideixen a tractar de la transformació de Barcelona: altre cop The Washington Post i The Economist. La primera dedica un reportatge bàsicament al disseny i a la planificació de la ciutat, i la segona insereix Barcelona en el dinamisme de la Mitteleuropa. «Els consellers catalans assenyalen allà on els túnels dels Pirineus enllaçaran Barcelona amb Tolosa. A les autoritats municipals els cau la bava sobre els mapes que mostren les noves meravelles de Barcelona».