L’obertura: una mica de tot per a tots els gustos

Els dies 26 —diumenge— i 27, els diaris d’arreu del món van recollir la notícia de la solemne inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. La tònica de tots ells va ser més o menys la mateixa —amb l’excepció dels americans, que no ho van entendre, però no és estrany: si es perden perquè no saben imaginar que la «plaza» que troben a la guia turística és la «plaça» que els indica el mapa…—: destacar la grandiositat de l’espectacle, la normalitat i el maquillatge de catalanitat que li van donar, i que a més d’un el va arribar a convèncer i emocionar.

Per tenir una visió global de com va anar la cosa, el millor és agrupar algunes de les reaccions de la premsa relatives a la qüestió catalana, per països.

Alemanya. El diari Frankfurter Allgemeine va titular, en l’edició del dia 27, «Entusiasme olímpic i laboriositat catalana». Segons el rotatiu de Frankfurt, «Barcelona ha ensenyat al món el que es pot fer amb entusiasme olímpic i laboriositat catalana. Una ostentació de capacitat creadora i consciència de la pròpia identitat d’una regió que ha esperat més de 60 anys la concessió dels Jocs». No obstant això, la premsa alemanya recollia unes declaracions del ministre del qual depèn l’àrea esportiva, segons el qual l’espectacle fou «una festa meravellosa, desbordant de temperament espanyol».

Estats Units. El Washington Post publicava el dia 26 un comentari sobre la cerimònia titulat «De què anava?» en què, a part de trobar a faltar components «autènticament espanyols», retratava amb una fina ironia l’espectacle: «Em pregunto —deia el comentarista— quan va arribar el moment en què l’Olimpíada va deixar de ser possible sense l’ajuda d’hipopòtams i cacatues. La cerimònia inaugural va ser espectacular. Vaja, en quin altre lloc es pot veure un esqueletoide gegant en bicicleta, gent pelicà, un galió romà i monstres de l’oceà? Però tinc la impressió que els organitzadors van perdre l’oportunitat de presentar algunes escenes autènticament espanyoles, més enllà dels balladors de flamenco. Per exemple, no hi va haver corrides de toros…». D’altra banda, la cadena de televisió NBC va donar una acurada informació als espectadors —a través d’una de les seves estrelles— de la història de Catalunya i Espanya, i es va remarcar la importància de la llengua catalana. Per a la NBC, Jordi Pujol és «el defensor de Catalunya».

Itàlia. En un comentari aparegut el dia 26 al Corriere della Sera s’afirma que l’espectacle va ser «una macedònia excessiva». El mateix dia, el rotatiu torinès La Stampa analitza la cerimònia des d’una altra perspectiva. «Els catalans van aplaudir i el rei va somriure», titula. «L’entrada del rei i de la reina, amb els himnes català i espanyol, no ha provocat problemes al nacionalisme, ni tampoc al protocol. Conscients de tenir sobre ells els ulls del món, els catalans van aplaudir i el rei va esbossar un lleuger somriure. Ja era hora! També això estava resolt». L’endemà, dia 27, el Corriere recull una reacció que dies després hauria de ser important a l’hora d’entendre el tombant espanyolitzant que van anar adquirint els jocs: «El primer gran aplaudiment autèntic va esclatar quan va entrar al camp l’equip espanyol i va aparèixer el rostre commogut de la infanta Elena». Mitjans d’altres països van notar una sensible diferència entre aquest «esclat» que explica el Corriere i la realitat.

Estat francès. El diari Le Monde corresponent als dies 26 i 27 dedicava l’editorial als Jocs. Però és a les pàgines de l’interior que trobem referències a Catalunya (a part que al text de portada esmenta que Samaranch és «català de naixement»). D’una banda, en un comentari titulat «Banderes». En aquest article es fa un repàs a la nova situació geopolítica a través de les noves banderes que es veuen desfilar a Barcelona, i en dóna uns quants exemples. A l’últim paràgraf l’autora escriu: «Però si calgués retenir-ne una [de bandera], fora de competició, aquesta seria la bandera del “país” amfitrió. És groga amb quatre barres vermelles. És la de Catalunya, i és col·locada amb exageració sobre els balcons de Barcelona». D’altra banda, se’n parla en una peça informativa titulada «Trampolí català», que comença amb unes declaracions d’Àngel Colom: «“Els catalans són espoliats pel govern de Madrid. Els catalans són una nació; els espanyols una altra. Si hi ha xiulets al rei és perquè se’ls mereix”. L’autor d’aquestes determinants paraules, pronunciades el 22 de juliol, no és altre que el líder independentista Àngel Colom. No tenen res de sorprenent per a aquest radical, per a qui els Jocs Olímpics són una tribuna inesperada que cal explotar. Però no és l’únic».

El periodista parla tot seguit de la campanya de la Generalitat: «La doble pàgina de publicitat apareguda a la premsa internacional ja ha provocat ganyotes per part dels espanyols […] El poder central ha replicat que l’Estat ha participat, amb més de la meitat, al finançament dels Jocs».

«El president del Govern autònom català, Jordi Pujol, se sorprèn de les crítiques a la campanya formulades per quasi tots els partits polítics, i afirma que es tracta d’una “campanya de criminalització del nacionalisme català”. L’alcalde socialista de Barcelona, Pasqual Maragall, ha remarcat que ningú no es pot apropiar dels Jocs». Després de parlar del pacte olímpic entre els dos polítics, el periodista diu que tot va estar a punt de posar-se en qüestió arran de l’arribada de la flama a Empúries, «on es va exhibir una pancarta amb el “Freedom for Catalonia”. El recorregut de la flama a Catalunya ha donat igualment lloc a incidents provocats per independentistes que han desplegat en moltes etapes una immensa bandera d’aquesta regió autònoma».

L’endemà, una columnista del diari escrivia un article exaltant la «passió espanyola» de l’espectacle d’inauguració però citant, també, que Pasqual Maragall «va recordar el martiri de Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya afusellat sota el règim de Franco».

La revista L’Express també informava de l’obertura en el número que va sortir el dia 30. El reportatge es titulava «La flama catalana» i anava il·lustrat per una immensa fotografia d’un grup de joves agitant estelades i una pancarta de «Freedom for Catalonia». El text començava explicant la història d’en Joan, un noi de 16 anys de Badalona que col·loca paquets de Kleenex als turistes i que se’n fot, dels Jocs. «“L’única cosa que no em perdré, diu ell, és la cerimònia d’obertura. Ho voldré veure una vegada a la vida: el rei d’Espanya fent sonar l’himne català amb la seva entrada a l’estadi. Coneixeu la lletra d’Els Segadors?”».

El periodista afegeix: «Ningú a Espanya no es va voler perdre això. Penseu: una trentena de caps d’Estat a la tribuna de l’Estadi Olímpic, 3.500 milions d’espectadors, 45.000 milions de francs en inversions. I tot de cop, a l’última línia dreta, la còlera dels nacionalistes catalans. El xantatge que amenaça de tirar-ho tot per terra, de convertir els jocs més grans de la història en una humiliació reial. “Si els símbols de Catalunya no són suficientment representats durant la cerimònia d’obertura, res no podrà impedir al públic d’esbroncar Juan Carlos”. Dissabte 25 de juliol: l’última d’una llarga sèrie de concessions. La més inimaginable, també. Al moment en què Juan Carlos, amb cara de ciri, s’instal·la a la llotja reial de l’estadi de Montjuïc, comencen a sonar les primeres notes d’Els Segadors. L’himne de la Catalunya lliure. Paraules i música: “Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena / Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba / Bon cop de falç, bon cop de falç…”. Les estrofes daten del segle XVII i de la guerra menada pels catalans contra el rei Felipe V d’Espanya. Hom l’ha tret de la nevera especialment per a Juan Carlos. Gràcies pel regal!».

Continuant amb el to irònic, el periodista destaca el «triomf» que va suposar la campanya publicitària de la Generalitat i diu que l’alcalde de Barcelona «no ha pogut fer més que amortir la catàstrofe: “Barcelona és a Catalunya. Catalunya, a Espanya. I Espanya és a Europa…”». Més endavant escriu: «A Barcelona, quaranta-vuit hores abans de l’inici dels Jocs, tots els balcons estaven decorats amb els colors de Catalunya. Ni una sola traça de bandera espanyola. Per evitar el desastre, Pasqual Maragall va fer distribuir a corre-cuita milers d’estendards amb les armes de Barcelona. Els seus administrats ho van trobar altament còmic. Era la primera vegada a la seva vida que s’adonaven d’aquella bandera».

Davant les acusacions que els catalans s’aprofiten de les inversions del govern espanyol, el setmanari francès recull unes declaracions de l’editor Óscar Cortès: «Les despeses de l’Estat no representen més que la meitat dels impostos que Catalunya gira al govern espanyol. Cada any nosaltres paguem dos Jocs Olímpics a Madrid!».

Més endavant el periodista assegura que «per primera vegada en la seva existència, Barcelona s’obre vers la mar. Però sobretot es gira ostensiblement d’esquena a la resta d’Espanya […] Cada nit, en els vells bars que s’estenen pels jardins de la Ciutadella, els esclats de riure puntuen les bromes favorites dels barcelonins sobre Juan Carlos i la seva descendència. Antifranquista sota Franco, tímidament monàrquica amb Juan Carlos, decididament rebel o simplement contestatària, Barcelona només ha estat sotmesa a la causa nacional a contracor».

Regne Unit. El dominical The Observer va saludar la cerimònia d’obertura amb un article titulat «Homenatge a Catalunya», el títol que l’escriptor britànic George Orwell havia utilitzat per a un dels seus llibres. Primer destaca la importància dels Jocs en el pla internacionalista, i immediatament afegeix que «cap significació global no va poder impedir el fervor local en assegurar que la cerimònia d’obertura fos tant un homenatge a Catalunya com a l’internacionalisme i el vell amor de la raça humana envers l’esport».

«L’himne català Els Segadors —prossegueix— va saludar l’arribada del rei Juan Carlos […] Són paraules assedegades de sang saludant els pagesos que foren la pedra angular de les revoltes contra el govern central del segle XVII […] Contràriament a moltes prediccions, l’esperit agressiu d’independència dels sis milions de catalans mai va amenaçar de provocar majors hostilitats que els agitadors versos. Ni tan sols van esbroncar els números de flamenc, que els desagraden tant com les corrides de toros».

El Financial Times del dia 27 fa una breu referència al caràcter català en parlar de l’herba. El periodista va quedar meravellat que la gespa cresqués en tan sols vuit dies. «Em vaig quedar de pedra. Els jardiners de la ciutat, no obstant, ho havien donat per fet. Potser, com la majoria dels catalans, estan acostumats a ràpids creixements i sorprenents resultats».

La BBC, per la seva banda, va explicar la identitat pròpia de Catalunya a través de Gary Lineker, l’ex-jugador del Barça. (El mateix jugador participaria, el mes de gener de 1993, en un programa de ràdio de la BBC en què, a part de tornar a explicar els trets generals de la identitat catalana, va pronunciar unes paraules en català, que venien a dir més o menys: «Gary, seràs el millor i marcaràs un gol!»).

Argentina. En l’edició d’uns dies més tard de la cerimònia d’obertura, la publicació argentina Pàgina 12, concretament la del dia 2 d’agost, encara se’n feia ressò. Titulava: «L’auge d’una llengua reprimida per Franco», i escrivia: «La divisió entre els catalans va arribar al màxim quan el president de la Generalitat va dir que el seu “país no gaudeix de totes les llibertats”. Els diaris de Madrid ho van recollir en titulars de portada i van posar llenya al foc. Malgrat tot, la majoria dels catalans se senten espanyols. No reclamen la separació com els grups bascos, encara que el projecte de Pujol i de l’alcalde Maragall de “catalanitzar els Jocs” s’adverteix només de caminar pel carrer. Hi ha banderes olímpiques i senyeres penjades dels balcons. Cap d’espanyola. L’idioma, prohibit durant el franquisme, està en auge […] Respecten el rei, però fins a cert punt. Es va sentir algun xiulet durant la cerimònia inaugural, però el rei també va ser criticat per haver llegit una part del seu discurs en català».

Mitjans internacionals. No hi ha dubte que la revista Time va oferir, el dia 3 d’agost, una gran satisfacció als catalans. Una de les publicacions més llegides a tot el món portava, en una doble plana, sobreimprès damunt d’una magnífica foto de la inauguració dels Jocs, en què es veia perfectament descrita la paràbola de la sageta que va encendre el peveter, el següent títol: «Benvinguts als jocs catalans!». La gràcia, a més, és que el «Benvinguts» estava escrit així, en català i sense cap traducció suplementària. A les primeres ratlles de la informació es presentava Barcelona com a «capital de Catalunya» i fins a mig text no es parlava d’Espanya. Per dir el següent, després d’haver ressaltat els nous països que van desfilar, alguns per primera vegada, en uns Jocs: «De tota manera, el país més prominent va ser un que no va desfilar però que ha fet destacar la seva presència en cada moment: la Catalunya de mentalitat independent, la qual està decidida a projectar aquests jocs com a catalans, no com a espanyols. […] Cartells amb “Freedom for Catalonia” penjaven dels balcons i de les espatlles de la gent, i es repartien “pins” i adhesius proclamant independència per Catalunya. La bandera catalana semblava onejar des de cada finestra —en un sol edifici n’hi havia 28!— i no se’n veia cap d’espanyola».

En l’edició del 30 de juliol al 2 d’agost, el setmanari The European deia que, amb la cerimònia, «Barcelona toca l’or». El text de la informació començava reproduint un titular del diari El Periódico: «Barcelona sedueix el món». Més endavant recollia que el rei havia entrat a l’estadi amb l’himne català i que «Gordi Pujol» (sic) va saber aprofitar que hi havia 10.000 periodistes a la ciutat: «“Catalunya és una nació com Eslovènia o Estònia. Nosaltres som lluny del nostre objectiu com a nació”, va dir». En la mateixa edició, en la portada del suplement, es reproduïa la foto en què apareixien Maragall i Pujol sostenint la torxa olímpica. En aquesta ocasió s’escrivien bé tots els noms, però es presentava Pujol com a «cap d’Estat de Catalunya». Igualment, en l’apartat de revista de premsa, The European reproduïa un article de La Vanguardia en què es definia, únicament, com a «diari català».

La revista Sports Illustrated del 3 d’agost feia diverses referències a la catalanitat dels Jocs. Una de les primeres fotos que es podien veure era la d’uns «catalans alçant una torre humana», és a dir, un castell. «Els amfitrions catalans —deia en un moment de la informació—, molts dels quals sospiren per la independència, acceptaren que la seva bandera no s’hissés per als medallistes nadius, però ells mateixos la van penjar de milers de balcons de la ciutat». La prestigiosa revista esportiva afirmava que «els catalans, després d’haver enfurismat la resta d’Espanya amb una campanya als mitjans de comunicació que insistia que la seu dels jocs era Catalunya, no Espanya, van ser bons minyons una vegada va començar el xou». Diu després que els catalans van dedicar dempeus una generosa ovació al monarca espanyol: «No es van sentir ferits de cap manera quan Juan Carlos va declarar l’obertura dels Jocs en català. Llavors van aplaudir i van vessar llàgrimes d’emoció per l’equip espanyol quan va fer la volta a l’estadi darrere de l’abanderat i hereu del tron, el príncep Felipe».