Febrer. «Pensar en català, viure en espanyol»

L’International Herald Tribune dedica, el 12 de febrer de 1992, un reportatge especial a Catalunya, aquesta vegada exclusivament des de la vessant econòmica i industrial. Informa, entre altres coses, de com les caixes d’estalvi catalanes encapçalen l’expansió del sector financer. «Els catalans estalvien més que els espanyols —escriu el Herald— i són financerament molt més moderns». Dedica, d’altra banda, un extens article a tractar del finançament autonòmic, i comença dient que «els catalans van guanyar, el mes passat, una important batalla moral en la lluita sobre el finançament autonòmic en signar un acord amb Madrid que dóna a les autoritats regionals més diners per a programes locals». Segons l’article, «Catalunya tenia un compte pendent per liquidar amb Madrid en la qüestió del finançament» i ho sosté afirmant que el 1989 «Catalunya va rebre 61.450 pessetes per capita, davant les més de 80.000 pessetes de les Illes Canàries i una mitjana de 65.000 per a tot Espanya».

El mateix mes de febrer, el dia 29, Le Monde consagra el seu suplement dels dissabtes Sans Visa a Catalunya. El reportatge d’entrada sintetitza en el títol l’esquizofrènia de la nostra existència: «Pensar en català, viure en espanyol». «Decantada cap a Europa i el Mediterrani més que no pas cap a Madrid —comença el reportatge—, Catalunya té una història, una llengua a la qual la democràcia retrobada li ha restituït l’ús. Ser català és també una actitud, un estat d’esperit». En el text es recull la visió del país que fa Manuel Vázquez Montalbán, expressada d’una forma molt gràfica i contundent. «La gent d’aquí estima la seva ciutat com una mare encara jove però ja vídua, bella i amenaçada, que han de protegir. El perill, l’amenaça, és Madrid […] Catalunya té al mateix temps una consciència molt viva de la seva puixança cultural i econòmica, i de la seva impotència política. Tenir per festa nacional el dia d’una gran desfeta és propi d’una nació sense Estat».

El reportatge toca, evidentment, la qüestió lingüística. «Pensar en català i viure en espanyol; és a dir, parlar en castellà: l’exercici es va imposar a dues generacions víctimes del totalitarisme dues vegades: com a demòcrates, vençuts; com a catalans, combatuts i negats». La periodista, però, fa una curiosa referència a la diglòssia de la ciutat de Barcelona: «Patriotes de la llengua, els barcelonins que parlen el català amb naturalitat, passen d’una llengua a l’altra en una mateixa conversa, animats pel reconeixement, des de 1978, del seu estatus de llengua oficial, ensenyada a les escoles. “Per esborrar la mala consciència” que té d’escriure en castellà, Montalbán espera que el català “esdevindrà la llengua hegemònica”. En la nova generació, els seus col·legues s’expressen sovint directament en català, entès pel 80% de la província i parlat només per la meitat. L’any 1991 es van imprimir més de quatre mil vuit-cents llibres en català (quan el 1975 només havien estat sis-cents). Però els tres diaris publicats completament en català [es deu referir a l’Avui, el Diari de Barcelona i El Punt, encara que aleshores no eren tampoc els únics escrits totalment en català] no tenen pas grans tiratges, que sí que tenen El País, diari nacional, i La Vanguardia, diari de la regió, amb algunes seccions en català». Cal remarcar que en aquest article es dedica un espai considerable a parlar de la polèmica suscitada pel «mitjó» d’Antoni Tàpies, el qual també serveix per a la il·lustració d’un text interpretatiu del caràcter català que es titula «L’humor del mussol», que l’autor de l’article veu encarnat en personatges com l’humorista Eugeni. Aquest article fa girar entorn de l’humor els trets de la personalitat social dels catalans, i elabora un retrat altament interessant. «Els catalans —escriu— són seriosos com un Papa» [traducció literal d’una expressió francesa que podria equivaler, per fer-nos-en la idea, a «seriosos com un cagarro»], sossos, sense salero ni xispa. La resta d’Espanya no els respecta pas. Una reputació que se’ls enganxa a la pell, i que travessa fronteres. Han acabat acceptant-la, acomodant-s’hi, reivindicant-la. “Nosaltres no som pas uns somiatruites com vosaltres”, repliquen. És el seu origen muntanyenc, auster, que els fa ser així. El principi de realitat ha anat sempre per damunt del de plaer. Tenen per costum enfrontar-se a les dificultats i no pas vorejar-les o prendre-s’ho a burla. Tots els malentesos vénen d’això. El seu humor, barreja d’ironia càustica i de rialla continguda, també. Perquè si hi ha una cosa que al català l’horroritza és la fluixera emocional. És d’una falta de gust imperdonable. Més endavant, l’autor de l’article afirma que «no hi ha res més patètic que un català que renunciï a ser-ne, en imitar el “duende” andalús o el “desparpajo” madrileny. Fins i tot els transvestits catalans de la part baixa de les Rambles són mesurats i enigmàtics, amb lleugers tocs andalusos que no van pas mai més enllà dels límits del tolerable. Fixeu-vos, però, que les boges més boges són catalanes. Una fugida endavant que res no atura. És la rauxa, aquesta sorda violència que explota, incontinent, dintre dels cors ferits».

Un altre apartat del suplement explica al detall tots els moviments de la Barcelona olímpica; una altra part ofereix una exhaustiva guia turística i, finalment, en l’apartat gastronòmic, es donen algunes referències d’una cuina catalana més aviat espanyolitzada. Els plats com l’ànec amb peres, pollastre amb escamarlans o l’arròs negre són transcrits inexplicablement en castellà. D’altra banda, però, en un altre article de l’apartat gastronòmic, l’autor sosté la teoria que «les tendències separatistes (de Catalunya) no només es manifesten en el pla polític, sinó també en el lingüístic i el de la cuina» i cita la cuina de la Catalunya del Nord i també l’amor culinari per les coses del mar. El menú que proposen durant els Jocs Olímpics és, de primer, cargols a la barcelonesa, de segon sarsuela, i per postres crema catalana, tot acompanyat d’un Gran Coronas de Torres.