Un avenir tribal?

Una profunda reflexió publicada a Le Monde Diplomatique, un mitjà tan rigorós com jacobí, del mes d’agost del 92, titulada «El matí de les tribus», il·lustra una mica la inspiració d’algunes actituds davant la reivindicació nacionalista i catalana en particular. «En un vell film d’Anthony Mann —escriu Ignacio Ramonet, director de la publicació—, La caiguda de l’Imperi romà (1964), l’emperador filòsof Marc Aureli assisteix, cap a l’any 180, a la desfilada victoriosa de les seves legions.

»Estan compostes essencialment de mercenaris escites, parts, germànics, pictes, númides… els quals, abillats amb les seves vestimentes tradicionals, passen davant d’ell i el saluden… en les seves llengües. Marc Aureli, estoic, comprèn de cop la vanitat del projecte d’homogeneïtzar, d’uniformitzar, de llatinitzar tots els pobles de l’Imperi. La caiguda de Roma li apareix, aleshores, ineluctable; cadascun dels seus pobles se’n repartirà les despulles…

»Mirant a la televisió, el passat 25 de juliol, la desfilada de les delegacions nacionals durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona, com es podia evitar de pensar en aquesta simbòlica seqüència del film de Mann? Com no pensar en la fragilitat del projecte —universal— de l’olimpisme? ¿I en la renaixença de les passions nacionalistes que l’esport sembla, paradoxalment, estimular? Catalunya, on es desenvolupen els Jocs, ¿no s’ha pas aprofitat d’aquest esdeveniment planetari per subratllar fortament els seus particularismes i somiar encara amb més sobirania?».

Més endavant afirma que «el nacionalisme és el sentiment polític més puixant d’Europa des de 1789. És un sentiment contradictori que, en la seva vessant romàntica, emociona i obté l’adhesió d’aquells que l’alliberament dels pobles exalta. Però posseeix també un aspecte funest que pot conduir a l’exclusió de l’Altre […] La violència amb la qual els nacionalismes ressorgeixen al cor del vell continent no pot fer més que inquietar». L’autor es pregunta si una democràcia «té els mitjans per impedir que una facció del país, argüint la seva singularitat ètnico-cultural, aspiri a la seva sobirania i reclami la independència?».

En un altre moment parla, naturalment, de Groàcia, de Bòsnia i Hercegovina, de Moldàvia, de l’Azerbaidjan… però també d’Irlanda del Nord. «En aquest matí de les tribus —concloïa l’anàlisi—, com es pot fer comprendre a aquells que, a Europa i arreu, somien nacions ètnicament pures, que una bandera i un seient a les Nacions Unides no els permetran de resoldre les seves contradiccions socials i econòmiques, i que no dissiparan pas, màgicament, les seves antigues i instintives pors identitàries?».