La consagració del 92. Avenços i reculades
Sense cap mena de dubte, l’any 1992 va generar un volum tal d’informació sobre Catalunya que, efectivament, s’ha de parlar d’un abans i d’un després d’aquesta data. Mai com aquell any els mitjans de comunicació de totes les parts del món havien parlat tant del nostre país. Tampoc mai des d’aquí ningú no havia acusat tant l’obsessió pel què diran a fora ni hi havia hagut tanta preocupació per quedar bé, esdevenir presentable als ulls de la comunitat internacional.
Però, és clar, com que no tothom es preocupava de la mateixa manera, el resultat presenta contradiccions notables, les quals són fruit de les pressions que es van acabar exercint des de diferents instàncies del poder sobre la premsa i els corresponsals estrangers.
Hi ha, doncs, un abans i un després també pel que fa als Jocs: si durant els dies previs a la inauguració es pot dir que hi havia un clima molt favorable, l’endemà de la cloenda el clima general esdevenia hostil contra la catalanització dels jocs. Què havia passat en l’entremig? Una enorme pressió per contrarestar els efectes de la catalanització, no tan sols sobre la premsa sinó sobre l’ambient, del qual tenien cura diversos canals d’informació —públics i privats— confabulats entorn del pacte olímpic.
El 1991 es va tancar amb un número de la revista Newsweek dedicat a «L’any d’Espanya», en el qual trobàvem aquella referència a la voluntat d’independència existent a Catalunya arran dels processos dels països bàltics. El 92 no és distint. D’una banda és evident que l’interès el centra l’organització dels Jocs, l’espectacle, l’evolució de les competicions, però de l’altra no es perd de vista, més aviat al contrari, la vessant política del muntatge. Alguns fets, a més, contribueixen a incrementar l’expectació en aquest terreny: les detencions d’independentistes, la campanya publicitària de la Generalitat situant Barcelona en el seu mapa, és a dir, en el mapa de Catalunya, la campanya del «Freedom for Catalonia» i tot l’entorn polititzat de les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs. En un nivell molt més petit, les eleccions autonòmiques també provoquen algunes anàlisis sobre la qüestió del nacionalisme al país dels Jocs, ja lluny de l’espectre bàltic que havia emergit el 1990. Per fer-nos una idea més precisa de com va evolucionar la nostra imatge al llarg de l’any 92 només cal observar les aparicions a la premsa estrangera que hi va haver durant aquells mesos.