La taula del set

Hi ha un polsim de neu als alts, i al fons de la vall ha plogut durant la nit. És el primer dia de fred de la tardor, que fins a aquell moment ha estat càlida i avorrida, escassa de bolets i d’emocions: a l’aula han encès l’estufa per primer cop, i l’escalforeta els alenteix el metabolisme, fins a arribar gairebé al punt de la letargia. A mossèn Esteve li agrada la taula del set. Set per u, set. Set per dos, catorze. La canalla aprèn abans la del set que la del sis o la del vuit, ui, la del vuit: per alguna estranya raó se’ls entravessa. Potser és pel prestigi del set, que és xifra màgica i de molta tradició. Set van ser les plagues d’Egipte, set són els pecats capitals, set les virtuts teologals. Set, catorze, vint-i-u, vint-i-vuit, trenta-cinc. Au va, nois. Tornem-hi.

Cap allà a quarts de dotze el Cintet, que té dispensa per no anar a classe i pastura un escamot de quatre cabres escarransides al prat de la Boga, veu que puja un cotxe. És un Citroën! El Cintet, que no en veu gaires, de cotxes, s’hi fixa molt, i coneix totes les marques i els models. No és que allargui gaire l’enteniment, però està molt atent a tot el que passa al poble. Així que veu que el vehicle aparca al costat de l’església, corre cap a l’estudi. Sap que a mossèn Esteve li interessa estar al cas de qualsevol moviment insòlit o sospitós que passi al poble, i que més tard el recompensarà amb un sarpadet de confits o un bastó de regalèssia. I l’arribada d’un cotxe foraster entra de ple dins de la categoria de moviments insòlits i sospitosos. Hi van tres homes, diu al mossèn, tres senyors, tots amb el barret posat. Ben mudats, com qui va a veure el senyor notari. Dos s’han quedat a dins i només n’ha baixat el que anava al seient del darrere.

L’Esteve no es mou, ni intenta fugir. On podria anar? Enlloc. Si l’han trobat és massa tard per prendre més precaucions. Des que va arribar a Llorts porta tothora al damunt una Browning petiteta, del calibre vint-i-dos, una joguina inofensiva, però millor això que no pas re. Més discreta que la Luger, sens dubte, però no tan efectiva. Comprova que la du a la butxaca.

El Cintet, que espia els moviments del nouvingut des de dalt de la gravada, els descriu a l’Esteve:

—Mireu, mossèn. Ara s’està a fora, al costat del cotxe, ara encén una pipa.

Si fuma en pipa, l’Esteve sap qui és. Si no és que és algú altre, és clar.

—Pst, mossèn, que puja cap aquí. Ah, no, s’atura a la porta de l’església. Està tancada. Ara se’n torna cap al cotxe. Vigila de no embrutar-se les sabates, però hi ha tot de xerri del ramat del Cametes. Jo diria que ara sí, ve cap aquí, mossèn. Sí, sí que puja. Què faig?

—Ara vés-te’n, Cintet, moltes gràcies, torna-te’n amb les cabres —diu l’Esteve—. Ja m’imagino qui és.

El Cintet fuig per l’era de cal Poblador. L’Esteve torna a entrar a l’estudi. Una visita, oh quina sorpresa. Encara troba que han trigat prou a localitzar-lo. És clar, la culpa és seva, pensa. Podia haver-se amagat a l’altra punta del món. I no ho havia fet. Ben a la vora, per si de cas algú tenia la temptació d’anar-lo a buscar. Els nens continuen amb la salmòdia. Set per set, quaranta-nou. Calcula el temps: ara arribarà a la placeta, ara pujarà les escales de l’estudi, ara picarà a la porta. S’espera una mica, que no sembli que estic a l’aguait. Per si de cas ha errat el judici i el visitant que fuma en pipa no és qui es pensa que és, treu el fiador de la Browning, sent el clic reconfortant del mecanisme. Toc, toc.