Els adormits
A dins de la gran sala de reunions hi ha una dotzena de persones, que conversen en grupets. L’Esteve és capaç d’identificar-los gairebé tots. Hi ha els dirigents de tots els partits amb representació al Parlament. Joan Ventosa i Clavell, per la Lliga, amb el seu aire patrici, una mirada al·lucinada i un bigoti de puntes airoses. Miquel Coll i Alentorn, alt i prim com un jonc, d’Unió Democràtica i ministre de Justícia. Pel Bloc Obrer i Camperol, Joaquim Maurín, malfiat com el que és: un pastor ribagorçà, acostumat als espais oberts de les muntanyes i no pas a les conspiracions de saló. Joan Comorera, per la Unió Socialista, que conté el furor de la seva mirada incendiària gràcies a unes ulleres de cul de got. D’Estat Català, Daniel Cardona, que s’està sol, en un racó, sense participar en cap conciliàbul, i manté una expressió a meitat de camí entre l’escepticisme i la sornegueria. I per Esquerra hi ha Joan Casanovas, que és l’únic que s’espera assegut, fent veure que consulta el contingut d’un cartipàs. Hi ha també tres militars d’uniforme, dels quals l’Esteve només reconeix el tinent general de les forces armades de la República i ministre de la Guerra, Domènec Batet. El troba gras, rebotit, molt desmillorat. L’acompanyen un coronel i un comandant que carrega un parell d’arxivadors d’acordió. Així que entra el ministre amb l’Esteve s’obre una altra porta, per on apareix el president Carrasco, que va de bracet amb un aclaparat Antoni Rovira i Virgili, en qualitat de president del Parlament. En veure’ls entrar, tothom s’afanya a seure als llocs que tenen assignats. No hi ha ningú de protocol per ajudar, ni taquígrafs ni secretàries. El ministre Badia indica a l’Esteve que s’assegui al seu costat, a la dreta del pare, en una poltrona sense cartellet. Quan tothom ha ocupat el seu lloc, arriba Laureà Bardolet, cap de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència, que arrossega una cartera que pesa com el món. Va directament cap a l’esquerra del ministre, tot mormolant unes excuses que ningú no li ha demanat. S’asseu procurant, en tot moment, no creuar la mirada amb l’Esteve, que també fa veure que no l’ha vist.
El president Carrasco pren la paraula, dóna la benvinguda a tots els assistents i, sense més embuts, els recorda que aquella reunió està sota la cobertura de la llei de secrets oficials. Ui, sí, la llei de secrets oficials, quina por, pensen tots. Quantes indiscrecions, quantes filtracions s’han fet a l’empara de la llei de secrets oficials?
—No cal dir que confio en la seva absoluta discreció, senyors —continua—. La natura d’aquesta trobada és del tot insòlita, no té precedents i no està prevista ni en la nostra Constitució ni en cap llei o protocol de govern, que no té per norma tractar amb els partits qüestions relatives a les amenaces exteriors ni als operatius del nostre servei d’intel·ligència. Estic convençut que quan els hàgim exposat els fets tots vostès comprendran l’excepcionalitat que ens ha mogut a convocar-los d’una manera tan extemporània. Una qüestió d’ordre pràctic. D’aquesta reunió no se n’aixecarà cap acta, però els acords que es prenguin aquí tindran força de llei i obligaran tots els presents, malgrat que mai no tinguin una expressió pública. Alguna objecció?
Després d’aquesta primera intervenció, el president fa una repassada als presents, un per un, per detectar signes de discrepància. No hi ha dissidents.
—Molt bé. Si tothom hi està d’acord, no hi donem més voltes. No sé ben bé per on començar. Si em perdo o no m’explico prou bé, estic segur que el senyor Josep Badia, ministre de l’Interior, em donarà un cop de mà. De fet, de seguida li passaré la paraula perquè faci el desplegament d’aquesta primera exposició meva, perquè és ell qui coneix els detalls, el que és significatiu i el que no. Som-hi. Segons sembla, ha caigut la xarxa d’informadors que teníem a Madrid. Tota. De la nit al dia. No sabem què ha passat, i és probable que mai no n’esbrinem els detalls. Les informacions són confuses, i desconeixem les implicacions exactes que això pugui tenir. Naturalment, fets com aquest passen sovint, formen part d’aquest joc subreptici, d’aquesta guerra callada, interminable, que afecta totes les nacions. Si fins i tot els països amics s’espien entre ells, què no hem de fer amb els nostres enemics, amb aquells que volen destruir-nos?
El president Carrasco beu un glop d’aigua abans de continuar, aquesta vegada amb un to de veu més ombrívol.
—Tot això que els estic explicant té més conseqüències que les que hom podria suposar, més enllà dels inconvenients que, per a la seguretat interior, implica perdre part dels tallafocs que ens ajuden a dissenyar les nostres estratègies de defensa. Tot apunta que els nostres homes a Madrid havien aconseguit informacions rellevantíssimes sobre una operació que tenia com a objectiu desestabilitzar-nos, qui sap si destruir la nostra República. Però m’estimaria més que sigui el ministre Badia qui els ho expliqui. Ell té molt més presents les circumstàncies i la seqüència dels fets. Quan vulgueu, Josep.
Josep Badia s’aixeca de la cadira i es corda l’americana. Ha de parlar dret: quan seu ha de mantenir una postura forçada perquè la cama dolenta no li faci mal. Té una carpeta oberta al davant, de la qual treu una quartilla amb una mena de guió mecanografiat.
—Moltes gràcies, senyor president —diu el ministre—. Voldria ser al màxim de concís possible i, al mateix temps, no deixar-me res que sigui significatiu per entendre la dimensió del problema. Veuran. La natura del nostre servei ens obliga, com comprendran, a vetllar per l’opacitat i el secret de tot l’operatiu. Ha de ser un compartiment estanc, no podem permetre’ns fuites en la cadena de transmissió d’informació ni tolerar punts dèbils en la xarxa de protecció dels agents. Sabem prou bé que els nostres enemics, que tenen molts recursos i també han establert aquí una xarxa que imaginem extensa i ben posicionada, aprofitaran qualsevol falla del sistema per infiltrar-se i neutralitzar-nos, o contaminar la cadena de transmissió per introduir informacions falses.
Alguns dels presents no s’estan de manifestar el seu neguit, amb moviments nerviosos a la cadira. Prou de teoria. El president Carrasco aixeca un dit. Josep Badia, que se n’adona de seguida, no amaga un gest de disgust per la poca paciència que tenen tots plegats. S’ha empipat, i amb tota la raó.
—Bé, com que sembla que tots vostès estan molt ocupats, anirem per feina —diu, amb una molt lleu vibració sorneguera—. Només els volia posar en antecedents perquè entenguin millor el que està passant. Dono la paraula al director de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència, el senyor Laureà Bardolet. Ell els il·lustrarà sobre els detalls concrets.
El Laureà, que no s’espera haver d’intervenir tan d’hora, s’atabala, fa un glop d’aigua, es mig ennuega amb les presses i, així que recupera l’alè, comença a parlar amb un to de veu lleugerament anèmic, que aconsegueix anar elevant a mesura que guanya confiança. Té un defecte a la parla i no pronuncia bé les erres, que transforma en unes ges forçades i guturals. Si no fos que l’ambient no hi predisposa gens, faria gràcia.
—La nostra estructura a Madrid era, eh, relativament reduïda, però molt efectiva. Com vostès saben, no hi tenim ambaixador, només una representació consular residual, compartida amb les Valls Neutrals d’Andorra, que no té prou dimensió perquè pugui servir d’aixopluc efectiu a una estructura d’intel·ligència. En conseqüència, els nostres agents operen, operaven, des d’una posició més exposada, sense la cobertura diplomàtica habitual. El nucli dur estava format per mitja dotzena de persones. Al seu torn, cadascun dels nostres agents havia establert la seva pròpia xarxa d’informadors, amb graus d’implicació diversos. En total, la nostra xarxa a Madrid estava formada per una vintena llarga de persones. Cadascun dels espies principals havia organitzat la seva pròpia malla. Funcionava tot sense que hi hagués cap connexió entre ells, precisament per evitar que la caiguda d’un impliqués la de tots. És el procediment habitual, per altra banda, que aquí no hem inventat res. No tots vivien a Madrid, ben entès, però sí la majoria. Treballaven per a nosaltres per motius ideològics o simplement per interès econòmic. No cal dir que no estem en condicions de fer distincions entre uns i altres. Però, per l’experiència que en tinc, els que actuen per diners solen ser emocionalment més estables i proporcionen informacions de més qualitat i més rellevants que no pas els que ho fan per venjança o per sintonia política, que solen ser, i permetin-me la llicència, menys professionals, i els impulsa una passió que de vegades els encega i els fa actuar d’una manera poc consistent, cosa que els fa un blanc fàcil i a la llarga ens perjudica. Bé. Això ara ens és igual. Perdonin la digressió, però penso que és important perquè puguin fer-se una mica la idea de com eren de delicats els fils que havíem parat allà baix. Tenim establerts uns protocols per a la transmissió de les notes que elaboren tots els nostres informadors. Des de fa una setmana que hi ha un buit total. Fins i tot els mecanismes que s’han d’activar en cas de detectar que alguna cosa no va bé, que són molt senzills de posar en marxa, no han funcionat. A l’altra banda només hi ha silenci, un silenci terrible, que no és cap bon senyal. Hem demanat a les agències amigues, els francesos, els anglesos, els italians, amb els quals tenim una certa sintonia, si han notat algun moviment especial. Ens han dit que no saben res, que ells no han notat que s’hagi bellugat res. Com a últim recurs, l’agent Capmany, el nostre coordinador de la xarxa des de Madrid, que havia tornat a Barcelona, va afanyar-se a travessar la frontera fa una setmana. Segons les nostres notícies, el van capturar de seguida, a Vall-de-roures. També n’hem perdut el rastre, però, coneixent els procediments dels nostres veïns, no hi ha esperança. És més, pensem que l’esperaven. Avui, la nostra situació és insòlita. Sempre estem exposats a la pèrdua d’agents i d’informadors. És part del tracte. De vegades en cau un, i aquest pot arrossegar-ne un altre, o dos, però no pas més, perquè establir una xarxa és una feina molt complicada, massa delicada per posar-la en perill per culpa d’una mala organització. De tant en tant, nosaltres també n’enxampem dels seus i els executem. És el joc del gat i la rata.
—Senyor Bardolet —l’interromp el president Carrasco—. Sisplau. Afanyeu-vos. Com comprendreu, no tenim tot el dia.
—Excuseu-me, senyor president —diu el director de l’Oficina, mirant de cua d’ull el ministre, que l’ignora—. Ja sé que m’allargo més del compte, però crec que cal que exposi quin és el context. El cas és que ja no tenim xarxa. Des de diumenge passat. No sabem com, però en un tancar i obrir d’ulls ha desaparegut. Ens hem quedat, si se’m permet l’expressió, amb una mà al davant i una altra al darrere.
Daniel Cardona l’interromp. No està gens content, no.
—Qui ha estat el traïdor?
Sempre hi ha d’haver un traïdor, és clar. Un Judes. Ho fa tot tan fàcil, tan reconfortant. El que passa és que, a l’hora de la veritat, no n’hi ha tants com podríem pensar. Hi ha fidelitats febles, canviants, compartides, capricioses, erràtiques, inconstants. Però de traïdors purs, cristal·lins, pocs.
—No sabem si hi ha hagut cap acte de traïció, senyor Cardona —replica Bardolet—. És una possibilitat, certament, però ningú de l’Oficina podia tenir les dades de tothom. Ni jo mateix coneixia la identitat dels nostres homes a Madrid. L’agent Capmany n’era el responsable, i l’únic que tenia memoritzada l’estructura. Tenim els propis sistemes per garantir la seguretat interior, i els puc assegurar que hem estat resseguint tots els nostres procediments i no hi hem sabut veure cap indici de fuita. L’altra possibilitat és que, des de l’altra banda, hagin reconstruït la nostra xarxa, node a node, en un exercici complex però que, amb paciència, habilitat i molta sort, és teòricament possible. Tampoc no podem descartar que hi hagi hagut una defecció, o que algú dels nostres ens hagi estat fent un doble joc. Aquests són els fets. I ara els exposaré les conseqüències. Un dels nostres agents ens havia avisat que estava preparant una comunicació especial, d’un afer de la màxima importància per a la supervivència del país. Ens ho hauria d’haver fet arribar fa uns dies. Per la seva situació personal, la manera que teníem de contactar amb ell estava molt restringida. Els llegiré la darrera nota rebuda. És autèntica. De vegades, quan un agent és capturat s’intenta aprofitar el canal obert per fer córrer informacions enverinades. Però des de fa temps que hem establert una prova de vida, un senyal imperceptible que valida l’autenticitat de la comunicació. Aquesta nota és de dijous de la setmana passada. Avui som a dimecres, ja han passat sis dies.
Els llums de la sala vacil·len un instant i finalment s’apaguen. És un tall programat del subministrament elèctric. Tothom hi està més o menys acostumat i ningú no es belluga de la cadira. La llum ja tornarà, a una hora o una altra. No hi ha cap motiu per no continuar, perquè pels finestrals entra tota la claror del migdia, de manera que el Bardolet llegeix la darrera nota despatxada des de Madrid, content de tenir una tasca concreta i no haver d’improvisar:
Dilluns material màxima importància. Pendent confirmació informador clau. Atents per actuar. Reacció ràpida per neutralitzar. Afer vital supervivència República, amenaça real. Alerta noves comunicacions.
Oh, la maleïda prosa condensada dels agents, com si escriure alguna preposició de tant en tant els hagués d’escanyar, pensa l’Esteve, que experimenta, cada minut que passa, la sensació desagradable que li estan preparant un parany. A qui coi havien llogat, aquella trepa d’incompetents? No se la creu, ni una paraula, la troba artificial i increïble, però també és veritat que no coneix ningú dels que la podien haver redactat. Així que el Bardolet l’acaba de llegir, la veu fonda de Joan Comorera s’alça des de l’altre extrem de la taula.
—Tot això i no res és el mateix —brama—. Què vol dir, amb això que hi ha una amenaça real? I no pot ser una informació falsa, si és possible que sigui un agent doble?
El ministre Badia i el diputat Comorera no es poden veure. El pas dels anys ha fet créixer entre ells una antipatia visceral. Tothom n’és conscient. Però el ministre vol contestar, quan hauria pogut delegar en el Bardolet.
—No ho sabem, ho reconec —respon el ministre—. Però l’agent Capmany ens va assegurar que la nota era creïble. De fet, va venir a Barcelona per demanar instruccions més precises. Tenim motius sobrers per estar preocupats.
Comorera no ho té tan clar i, per la cara que fan alguns dels altres assistents, no és pas l’únic. S’adreça al general Batet.
—I la intel·ligència militar no hi té res a dir, senyor ministre de la Guerra?
—Sabeu molt bé que el Servei d’Intel·ligència Militar no té cap atribució fora de les nostres fronteres —diu el general, amb una veu esvaïda—. Ens hem dividit les àrees d’influència. Creieu-me que nosaltres tenim prou feina amb l’enemic interior. Però hem ofert als companys de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència tota la nostra col·laboració. Dit això, hem detectat una gran agitació en els cercles reaccionaris que actuen a Barcelona i rodalia, un augment insòlit de la seva activitat. Els infiltrats que hi tenim no saben dir-nos què està passant.
—Oh, perfecte —continua Joan Comorera, que s’ha convertit en la veu crítica de l’assemblea—. Algú ha fotut una puntada de peu a un vesper i no sabem on ens picaran, ni quantes vespes ho faran, ni amb quines perverses intencions. Amb tots els respectes, aquesta trobada és una presa de pèl, senyor president.
El president Carrasco, que tem que la reunió prengui un camí incontrolable, demana contenció: s’han trobat no només per exposar el problema, sinó per trobar-hi una solució plausible.
—Fins al setembre del quaranta —intervé el ministre Badia, per sortir del cul-de-sac— va funcionar a Madrid una altra xarxa d’informants, que no tenia cap vincle ni cap connexió amb la que ha estat aniquilada. Amb la invasió dels alemanys i la guerra, òbviament, vam haver de tallar tots els contactes, però si més no vam aconseguir preservar-la intacta, sense que ni els feixistes espanyols des d’allà ni els nazis des d’aquí poguessin desmantellar-la, malgrat els molts esforços que hi van dedicar. En diem els Adormits. No sabem quants dels elements que l’integraven poden encara ser operatius, perquè no hi hem mantingut cap relació. Han passat molts anys i una guerra terrible pel mig, però confiem que podrem activar-la. I tenim la gran sort de poder comptar amb l’única persona capaç de fer-ho, un supervivent d’aquells temps tan difícils. Senyors, els presento l’Esteve Farràs. Potser molts de vostès el deuen conèixer com a mossèn Farràs.
El nom fa saltar la major part dels assistents. Molts d’ells pensen que mossèn Farràs és un personatge de ficció, creat pel govern a l’exili, una mena de mascota patriòtica. I no, el tenen allà al davant, amb la pell torrada de pagès, un vestit sens dubte passat de moda, unes sabates ridícules i una corbata mal nuada. I una actitud distant, a la defensiva, perquè amb tota aquella raspallada se sent exposat, amb el cul a l’aire. El ministre Badia es veu en l’obligació de donar alguna explicació més.
—Mossèn Farràs, com vostès es deuen imaginar, és un nom de guerra. Però el tenen aquí al davant, existeix, té vida corporal, no és cap invent de l’oficina del Miravitlles a Londres, com tanta gent ha dit, no és ni un papu, ni un misteriós timbaler del Bruc matanazis. L’any quaranta-tres va començar a dirigir una secció especial de les Milícies d’Interior, un grup de voluntaris que actuaven a l’ombra, sense que tinguessin cap contacte amb la direcció política ni amb la militar. Segurament vostès n’han sentit a parlar. Anaven per lliure, per evitar qualsevol possibilitat d’infiltració. No és ara el moment de parlar de la seva trajectòria, però les accions que va dirigir, amb els seus homes, van ser imprescindibles per fustigar l’enemic i els col·laboracionistes que els van donar suport durant els anys de l’ominosa ocupació. Poc després d’acabar la guerra mossèn Farràs, el comandant Farràs, de fet, va haver de desaparèixer. Tenia molts enemics, era millor deixar que passés el temps, massa ferides obertes. Però els esdeveniments de Madrid ens han obligat a anar-lo a buscar, a recuperar-lo per al servei. I em preguntaran el perquè. Va ser ell qui, de l’any trenta-sis fins al quaranta, va organitzar la primera xarxa estable d’informació a Madrid, i és l’únic que és capaç de tornar a activar els adormits. Personalment, li agraeixo cosa de no dir la seva predisposició, la seva voluntat de treball i de sacrifici. No sé si vol dir-nos alguna cosa. Els he de fer avinent que ell, com tots vostès, acaba de rebre aquestes informacions ara mateix.
L’oferiment del Badia enxampa l’Esteve amb la guàrdia baixa. Amb els pixats al ventre. Respon amb un filet de veu. Gran discurs per a la posteritat. Llàstima que no hi ha taquígrafs.
—No tinc res a dir, de moment. Estic tan sorprès com tots vostès, senyors —diu—. Faré el que podré, com sempre. Però els puc avançar que no serà fàcil.
La reunió s’acaba de seguida, quan el president Carrasco resumeix els acords a què han arribat, que mai no arribaran a la solemnitat de l’escriptura. Verbals i amb prou feines. Essencialment, facultar el senyor Esteve Farràs a ressuscitar la seva xarxa d’informacions i fer el que calgui per identificar aquella amenaça inconcreta. Quan el president aixeca la sessió, tothom té pressa per marxar. És clar, és l’hora de dinar, se’ls fa tard, però a l’Esteve li estranya tanta urgència. El president Carrasco fa el gest d’atansar-se a l’Esteve, amb un dit alçat, a punt per dedicar-li un exordi o panegíric, però un escamot d’assistents i turiferaris se l’emporta d’una revolada. Només se li acosta Daniel Cardona, a qui havia tingut l’ocasió de tractar durant l’etapa brevíssima —dues setmanes, fet i fotut— en què l’Esteve havia militat a Nosaltres Sols. En aquell moment no van acabar gaire bé, però per coses de la política i no pas de les afinitats personals. El Cardona l’agafa de les mans i fa com una mica de reverència, que en aquell context queda com forçada, a un punt de la ridiculesa. Ai, Cardona. Sempre tan cerimoniós, tu. Li diu que s’alegra del seu retorn a la vida activa, que necessitem gent com tu i que naps i cols. L’Esteve contesta que no n’està pas tan segur, i és veritat. El dirigent d’Estat Català no li fa cas i adopta una actitud filosòfica: els dubtes són necessaris, i el fet de no tenir-ho clar l’honora. Li desitja la sort que es desitja als suïcides. Mentre encaixen mans, Daniel Cardona li passa, dissimuladament, un paperet doblegat, i li diu a cau d’orella que, si mai necessita alguna cosa dels vells companys, no ho dubti pas.
Així que l’Esteve el perd de vista mira la nota que li ha donat el senyor Cardona. Xifres, un número de telèfon. Pot fer dues coses. Estripar-la i oblidar-se’n o guardar-la. Un sentit elemental de la prudència hauria aconsellat fer-la miques i cremar-la en un lavabo. En comptes d’això, se la posa a la butxaca.