Encara

Pot passar de tot, encara. Que el vent que ve de dalt de la Sierra escombri els núvols i deixi un matí lluminós, transparent. Que el Ford quedi exposat, a mercè d’un Macchi Folgore que ha tingut prou traça per despistar un instant els caces protectors i es col·loqui a la cua del trimotor, que el pilot dispari les dues metralladores, aconsegueixi que, per una vegada, no s’embussin quan més falta li fan i faci que l’avió s’estavelli entre la Puebla de Beleña i Espinosa de Henares. Que l’equip de rescat arribi de seguida, amb el general Vigón al comandament de l’operació. Que els soldats que es despleguen per la zona on hi ha les restes —un bosquet de garrics i un camp d’aufals— tinguin tan sols dues ordres: recuperar dues mitges boles d’un metall que s’assembla al plom i no deixar ni testimonis ni supervivents.

Pot passar de tot, encara. Que les bromes del matí es facin més espesses i proporcionin una còmoda cobertura per fugir, que els tres Spitfires i els sis Hurricanes supervivents vetllin el retorn segur a la base, lliures de tot mal i de qualsevol pertorbació. Que el viatge, les dues hores de vol previstes fins a l’aeròdrom d’Alfés, siguin un tràngol difícil, un ritu de pas, la barca que sobrevola una enorme Estígia de secà, un mar de terres ocres. Que en faltin dos i el silenci tens, tenyit de culpa, remordiments i paraules no dites, sigui una mortalla que els embolcalli. Tots han mort una mica, tornen cap a casa mutilats, amb l’ànima esquinçada però, en el fons, agraïda. Que l’Esteve s’assegui al costat de la Caitlín, li agafi la mà i no digui res, perquè no pot dir res, no pas en aquell moment, tan sols notarà la pressió de la mà, tancarà els ulls i deixarà que passin, lentes i amargues, les hores.