Cens i padró

Un cop enviada l’esquela, només poden esperar i creuar els dits perquè arribi puntual, la localitzin i l’entenguin. Per fortuna, l’Esteve té més coses a fer per distreure’s. Dalt de tot de la llista hi ha la visita al senyor Amalio, que treballa a la Torre de los Lujanes, un annex del vell casalot Àustria on hi ha l’ajuntament de Madrid. Entra per la porta principal, on un grupet d’agutzils desvagats miren del dret i del revés la targeta amb la signatura del cap de negociat de Censo y Padrón que, en teoria, hauria de servir per donar-li pas franc cap a les interioritats municipals. La fan circular de l’un a l’altre, amb la secreta esperança que algun d’ells sigui capaç de detectar-ne un indici d’impostura o una raó suficient per negar-li l’entrada i fer palès el sagrat principi d’autoritat. El darrer funcionari de la renglera, impotent perquè constata el fracàs de l’escrutini, deixa passar l’Esteve, tot fent-li una vaga indicació de quina és l’escala per on ha de pujar.

L’oficina de Censo y Padrón és en un petit colomer que corona una de les cantonades de l’edifici. Només hi cap la taula de Don Amalio, una cadira per a les visites i un enorme armari fosc, conventual, on guarda els llibres del darrer empadronament i una calaixera que fa les funcions d’arxivador. L’altre funcionari en plantilla del negociat, un subaltern que pica a màquina tots els papers que s’hi emeten, ocupa un recambró sota l’escala, que només abandona quan Don Amalio l’avisa amb un toc de campaneta. A l’Esteve el sorprèn que només dues persones siguin capaces de gestionar les anades i vingudes d’un milió tres-cents mil madrilenys, descomptades les tres-centes mil víctimes de la repressió, que ja no consten enlloc, però el senyor Amalio li aclareix que ell només es cuida d’estendre les certificacions. Els col·legues de Cens, que són els desgraciats que elaboren les fitxes, malviuen en un soterrani que havia estat la cripta d’un convent. I no són els que pitjor ho tenen. Els d’Altes i Baixes ocupen un altell construït entre Inhumacions i Escorxadors, per on no podien caminar drets. Ell és un privilegiat, i n’és conscient.

—Busquem alemanys —diu l’Esteve.

L’Amalio ja sap que busquen alemanys. És un recordatori inútil, però del tot escaient en aquella atmosfera administrativista, on tot acte exigeix la seva justificació. Encara rai que no li fa omplir una instància. A Madrid hi ha gairebé tants alemanys com indígenes, li recorda. Tants potser no, però sí desenes de milers, arribats en massa després de l’armistici. Molts han fugit dels tribunals de depuració, dels processos per crims de guerra, d’anys de presó i qui sap si de la forca o de l’escamot d’afusellament. Els més perillosos i els que no se sentien prou segurs a Europa s’han estimat més anar cap a l’exili americà, a l’Uruguai, a l’Argentina i a Xile. Al Brasil, també. Però els que s’han quedat a l’Espanya de Sanjurjo se senten protegits pel règim i no tenen por que ningú els vingui a buscar.

—O sigui que te’ls regalo tots —conclou Don Amalio, resignat—. No saps el que complica la nostra feina haver d’escriure aquells noms tan estranys. Tu el que necessites és donar un cop d’ull al registre.

L’Esteve s’ha perdut en la selva burocràtica.

—El registre? Que no és això, el registre?

—És clar que no —diu, ofès, Don Amalio—. Vull dir el Registre d’Estrangeria, que depèn del ministeri de Governació, no pas de l’ajuntament. De què serveix tenir un exèrcit de milers de pixatinters i auxiliars administratius si no els fem treballar en coses útils? No em miris amb aquesta cara. No és cosa meva. Jo no el tinc. El va fer fer, ves per on, Yagüe, amb l’excusa que per la seguretat del país cal tenir tothom ben collat.

—On és?

—No ho sé del cert —diu Don Amalio—. El deuen tenir al casalot del carrer Olivar, on si no? Jo no l’he vist, perquè aquest gènere, gràcies a Déu, no el toco. Però m’han assegurat que existeix, amb el nom, data i lloc de naixement, adreça, estudis i professió, i la referència a l’avalista que respon per l’inscrit. No sé si saps que tots els refugiats a Espanya han de tenir un membre del Movimiento que els avali. Altrament no hi ha permís de residència ni niño muerto.

—No ho sabia —confessa l’Esteve—. És un llibre o un fitxer?

El senyor Amalio fa un gest estrany amb la boca.

—No és un llibre. Una dotzena, en qualsevol cas. Tu saps el que ocupa, això? Un fitxer és molt més fàcil de mantenir i d’actualitzar. És molt gros, és clar, però les consultes són una delícia. Ah, sí, pel camí sempre es perden fitxes, que surten i mai no tornen al seu lloc, però amb això ja s’hi ha de comptar. On hi hauria la gràcia? Bé és veritat que sempre falta la fitxa que necessites, però és cosa de la providència i nosaltres no podem fer altra cosa que acceptar-la amb els ulls clucs.

—Coneixes algú, a la seu del ministeri? —pregunta l’Esteve—. Algú a qui li ho puguem demanar, i que sigui de prou confiança?

Don Amalio mou el cap.

—Potser sí que et penses que es mamen el dit, allà. Poseu-me el registre en un carretó, que me l’emporto per fer unes consultes a l’ajuntament i us el tornaré encabat. He de trobar on viuen la colla pessigolla que estan fabricant una bomba com a treball de fi de curs. Els primers de la classe, sí. I això si és que la meitat no s’han inventat el nom i la professió. Tu posaries que ets físic nuclear, en un paper com aquest? Oi que no? Doncs jo tampoc. Dóna’m els noms i veurem què s’hi pot fer.

L’Esteve escriu la carta als reis. Per ordre alfabètic. Pensa que Don Amalio el farà fora i li donarà hora per al cap d’una setmana, i això anant bé, perquè els processos burocràtics solen ser d’una lentitud paquidèrmica. Però no. Agafa el telèfon amb un gest entre cansat i d’enuig i marca amb displicència un número que sap de memòria.

—Ricardo, macho. Com va la vida? Mira, que m’estan tocant els ous amb la tramitació d’una sèrie de cèdules que s’han encallat no sé on. No t’han dit res, a tu? Quins nassos. M’hauries de mirar unes adreces del registre. Temo que les instàncies que t’hem enviat s’hagin perdut, i les trobareu d’aquí a cinc mesos mortes de fàstic sota una pila de papers, ja saps com va, això. Sí, home, ja sé que a mi no em toca i que a tu tampoc, però què vols, ha baixat el secretari general fet un basilisc i diu que ho vol per ara mateix, que són pesos pesants i comencen a tocar-los els ous. Si em fas el favor. Ja saps com és el Velasco. I tant. No pateixis. Avui per mi. Sí. Quedem després per fer el vermut. Apuntes els noms?

Don Amalio dicta la llista. A més de Görtz (o Kaese), importador, recita els membres del Club. És una llista que és un pèl més llarga, perquè hi afegeix alguns noms impossibles de collita pròpia, improvisant, per dissimular. Schmitter, Schusterberg, Muellerthal. Dupontmoulin.

—No, només aquests. Sí, sí, penjo. Gràcies.

Passen cinc minuts mirant com volen un estol de mosques, les darreres de la temporada, que han buscat refugi entre els paperots del negociat. En maten una i n’estaborneixen una altra. En alguna remota dependència ministerial, uns dits àgils busquen entre les fitxes del registre. Don Amalio es mira l’auricular de baquelita com si fos l’oracle de Delfos. Aguanten la respiració. Passen deu minuts. Un quart d’hora. El temps és relatiu, sí, i en algunes ocasions més relatiu que en d’altres. Va, home, afanya’t.

Sona el telèfon. Don Amalio deixa que campanegi dos segons, que no es noti que n’està pendent.

—Bé. Gràcies, Ricardo. Apunto, sí. Només n’has trobat un? Carrer Leganitos. Vint-i-quatre. Segon. M’agrada, el nom d’aquest carrer. Ostres. Te’n dec una. I els altres? No deus pas saber si els podem localitzar en alguna altra banda, oi que no? Ja. En part de món. Si no surten al registre, malament rai. Em penjaran pels ous, però algun dia havia de passar. Sí, estan ben lletrejats, home, per això no pateixis. Potser fa poc que són aquí, sí. I si fan vida d’hotel només ho deu saber la policia, és clar. Gràcies, gràcies. Oblida-ho, eh? No hi donis més tombs. Que es foti l’inútil del Velasco. Sí, quedem a la una, home. Al Jarabeques, sí. Vine amb gana, eh?

Don Amalio penja, un pèl desanimat, però al mateix temps alleujat per haver acomplert l’encàrrec sense provocar cap trencadissa. Només han trobat un nom. Görtz, Hermann, que fa servir el nom bo. Dels altres, ni rastre. Un sempre és millor que zero. No, no cal que l’apuntis, ja he sentit quina era l’adreça. Leganitos, un nom de broma. 24. Segon pis. Una adreça sola fa de bon recordar. Papers, com menys millor. I ara me n’he d’anar, diu l’Esteve. L’acompanyaria amb molt de gust a fer el vermut a cal Jarabeques. Avui no podrà ser, però el subvenciona amb deu duros, com a prova del reconeixement i la generositat de la República. Més no hi pot fer. Se’n va. Una nova estació del viacrucis.