O el tercer

El doctor Obiols, que havia estat el professor de filosofia de l’Esteve al seminari, havia estudiat a la universitat de Jena, d’on havia tornat imbuït de l’idealisme de Schelling i de Fichte. Sempre els parlava de la Weltschmerz, fins a fer-se pesat. Weltschmerz, la pena pel món, el plany pel que podia haver estat i no era. El concepte més romàntic de tots, inventat per Jean Paul, un escriptor arravatat i flamíger, deia el doctor Obiols. Durant molts anys l’Esteve havia conservat viu el record de la paraula i la incògnita de la seva veritable càrrega moral. Intentava aplicar-la a records i sensacions, però no acaba de fer-la encaixar en la seva vida. Tot havia estat massa dur, massa intens, no hi havia hagut cap escletxa per poder-la aplicar amb precisió.

Ara està davant de la casa dels pares, que té les portes barrades. Fa més de trenta anys que l’Esteve no hi ha posat els peus, però recupera una falsa sensació de familiaritat. Farà més fred a dins que no pas a fora, hi ha molta feina a fer, i l’acompanya una Caitlín raonablement adolorida, oscil·lant a estones entre la pena i l’esperança, que no s’ha vist amb cor de tornar a Dublín però tampoc no veu gens clara l’aventura pallaresa. Serà una arcàdia mínima, essencial i pobra, amb un grau tolerable d’infelicitats. Ho intentaran, si més no, que no es pugui dir que no ho han provat. En arribar a Tor des del port de Cabús, amb el camí amagat sota dos pams de la primera neu, com havia somiat tantes vegades durant la seva estada a Llorts, va saber de seguida quin era el significat real de la paraula. Weltschmerz. La pena per no haver-hi anat abans, per haver fet malbé quasi tota una vida, havent pogut.