Set cabretes
No són sis. Són set. El missatge de la Lola, emès puntualíssim i camuflat sota la cobertura de l’amorosa dedicatòria del senyor Estanislao a la mare dels seus set fills, Fabiana Rasquera, travessa mitja península i arriba, nítid i transparent, al receptor Farnsworth de les monges. No hi ha lloc per a dubtes. Ei, que resulta que els agents a Madrid són set i no pas sis. Set cabretes com set solets. Repetim-ho, per si de cas no has estat prou atent a l’emissió, perquè és tard i potser t’has quedat mig adormit al costat de la ràdio, amb els companys que ronquen com si aquella nit s’hagués d’acabar el món: ei, que no són sis, són set. Us heu descomptat.
A l’altra banda de l’èter, al costat del micro, la veu dolcíssima de Lola Céspedes repassa els contes que la senyora Amorós explica a la seva progènie. Set fills, set cabridets. Primer s’equivoca. Els sis cabridets. Perdó, ens hem equivocat, els set cabridets. Set i no sis, quina gràcia. La taula del set persegueix una altra vegada l’Esteve, amb una obstinació matemàtica que segurament amaga un significat secret, com si fos la càbala. Set són les arts liberals, set els turons de Roma, set les meravelles dels antics i set els savis de Grècia. Quantes tirallongues de set elements més queden? Ara en té una altra: set eren els homes que el Capmany, l’agent encarregat de la xarxa, tenia a Madrid. En falta un, que potser encara corre lliure pels carrers de la capital. I, per cert, un altre conte de la vora del foc: el de l’ogre dolent dolent que ha tornat al bosc de l’Arboç, que abans era un home just i bo i es va tornar dolent. Ho entens, no, Esteve? Confirmació: el teu amic Justo ha tornat a Madrid, de cacera. Set són els segells de l’apocalipsi.
L’Esteve compila totes les informacions que ha rebut. Hi ha un setè home. No li ho diuen perquè sí. Corre en llibertat i l’ha de localitzar com sigui. I només hi ha una manera: hi ha un procediment que cal seguir en cas de desarticulació, un protocol establert al temps en què l’Esteve estava destinat a Madrid, i que mai no ha estat modificat. Un agent que ha perdut el contacte amb el seu coordinador ha de passar dues setmanes amagat sota d’una pedra, sense respirar, i després, quan s’hagin cansat de buscar-lo —o se n’hagin oblidat— s’ha de presentar el primer dissabte al consolat d’Andorra per sol·licitar un permís d’exportació que, a l’hora de la veritat, mai no es tramitarà. El cònsol li donarà una adreça i, al cap de quatre dies, si tot va com ha d’anar, el vindran a buscar per repatriar-lo. Tothom creu que és impossible que funcioni, però tampoc no hi ha evidències en contra. L’única certesa és que tots els agents que han treballat a Madrid han rebut la mateixa instrucció. És l’única sortida que hi ha, el salvavides del nàufrag que neda en un mar infestat de taurons assedegats de sang.
L’Esteve consulta el calendari de paret, però n’està segur. El primer dissabte després de les dues setmanes és el quatre de novembre. Si les rodes del temps encara giren, l’endemà sabran qui és el supervivent.
El Séan i l’Éamonn es miren l’Esteve, encuriosits. No entenen res del que ha estat dient la ràdio, però són ben conscients de la transcendència del moment, si més no perquè el veuen prenent notes i molt atent al que la Lola li ha dit des d’Encamp. I la Caitlín, oh, quin escàndol, una noia introduïda d’amagatotis dins dels castos dominis de la mare Higgins, es mira els llums del carrer per la finestra enreixada, amb l’aire una mica distret. El missatge ha estat lliurat, i esperen que el receptor l’hagi entès. Res més a dir, i la Lola acomiada l’emissió, amb aquesta melodia, bona nit, estimats oients, fins demà si-Déu-vol. L’Esteve apaga la ràdio. El clic del botó només talla el corrent, i les vàlvules aguanten uns segons una llumeta tremolosa que es fon de seguida. Aquella nit tenen una altra feina.
—Au va. Som-hi, que és tard i vol ploure —diu l’Esteve—. No em mireu amb aquesta cara. Us ho explicaré demà, que ara ens distrauríem. No és urgent. Comencem a passar, no us sembla?