Virgínia

L’Estragués, que no les té pas totes, ha ordenat una vigilància especial. Els agents que patrullen pels voltants del Palau han detectat la presència del Del Río i dos pistolers més dins d’un cotxe aparcat a la cantonada amb Via Laietana, però no poden descartar que n’hi hagi d’altres esperant, qui sap si barrejats amb la massa de gent que té pressa per tornar a casa.

La Virgínia està destinada a l’interior del Palau. Des dels primers esglaons controla la gernació que surt. Veu com l’Esteve va cap al guarda-roba a recollir el barret i l’abric de la Martina. Se li acosta sense fer-se veure i li posa la mà a l’espatlla. L’Esteve es gira, alarmat, i fa el gest automàtic d’anar a buscar l’arma que porta sota l’aixella. Però de seguida reconeix la veu que li pregunta:

—Què coi hi fas, a Barcelona, Esteve? Que t’has perdut?

—Virgínia —sospira—. Ets tu. M’has espantat, saps?

—Què et pensaves, Farràs? —li diu la Virgínia, amb el to de senyoreta que renya un alumne trapella—. Que et passejaries per mig Barcelona i que ningú no se n’adonaria? Em sembla que sobrevalores molt la teva capacitat d’ocultació. No et pots refiar ni de la teva ombra. M’estranya que no ho tinguis molt present, això.

La Virgínia l’ha posat en evidència, i l’Esteve sua. Per un moment se sent desprotegit. Però és tan sols un segon de dubte. L’Esteve es gira cap a la Martina, que no acaba d’entendre què està passant.

—Sortim, va, anem, Martina —diu—. Me n’alegro de veure’t, Virgínia.

Oh, que fals que ets, Esteve, pensa la Virgínia, mentre se li planta al davant, barrant-li el pas.

—Per aquí no, Esteve —li diu—. Els teus amics t’esperen aquí a la vora. Un comitè de recepció format per tres homes, tres. Conductor i dos pistolers. Un i dos. Potser tres, si és que el xòfer va armat. Aquests són els que hem detectat. Segur que n’hi ha d’altres. Et volen donar un regal de benvinguda, unes floretes en forma de corona. Els teus amics de la FAI no t’obliden.

L’Esteve es queda mut.

—Bé, és natural —li diu la Virgínia, displicent—. Has perdut nervi, amb tanta inactivitat. Això et passa per amagar-te i baixar la guàrdia. No han enviat cap aprenent, no. És el Del Río, amb un altre amiguet que no conec, però que és igual de malcarat. Si surts per aquesta porta no puc garantir la teva seguretat. Ni la de la teva amiga, que no té cap culpa que tu siguis un inconscient, la pobra. Anem pel darrere, pel carrer d’Ortigosa, que de moment està net. De pressa.

A fora hi un agent que amb el cap els indica quina és la bona direcció. El cotxe que els espera està una mica més endavant. Així que pugen arrenca rabent en direcció al carrer de Trafalgar. Ningú no bada boca fins que arriben a la Gran Via.

—Digue’m on vius, maca, que si vols et portarem a casa —diu la Virgínia—. Això si no és que no tens altres intencions, és clar. Per nosaltres no facis compliments. Som discrets, és la nostra feina.

—Deixa-la en pau, Virgínia —es queixa l’Esteve—. Bruc amb Provença.

—Entesos —diu, mentre tusta l’espatlla del conductor—. Senyor taxista, ja ho ha sentit. Som-hi.

El cotxe enfila el carrer Aragó sense més ensurts. Deixen la Martina davant de casa seva, amb tota la pena del cor per part de l’Esteve, que s’havia imaginat un final de vetllada ben diferent. La noia baixa espantada del cotxe i corre fins al portal, sense mirar enrere. No hi ha gens de trànsit. Els carrers són foscos, i la ciutat s’ha transformat en una closca tancada, que aguanta tensa la respiració i espera l’arribada d’un nou dia. Al cap d’una estona de donar tombs comproven que no els segueix ningú i tots es relaxen una mica.

L’Esteve pregunta a la Virgínia que com és que li fa d’àngel de la guarda.

—Oh, m’ho ha demanat el ministre Badia, via el senyor Estragués. En persona. Que fos la teva ombra fins que fotis el camp una altra vegada. M’ho ha demanat com un favor personal. Que jo ja sabia com eres, tossut com banya de marrà. Que vigilés que no prenguessis mal i que te’n poguessis anar d’una peça. Virgínia, procura que no me’l matin per aquests carrers. Et té en una altíssima consideració, el senyor ministre.

La Virgínia buida tot el que té al pap.

—Quins collons que té, també, el teu amic Badia. Un servei especial per garantir la seguretat d’un satèl·lit de la República. Diria que et necessiten viu, si més no durant unes setmanes. I no els ho poses fàcil, perquè el senyor Farràs el primer que fa en arribar a Barcelona és anar a presumir com un gallet de corral pel centre.

—Ets injusta, Virgínia, però moltes gràcies —diu l’Esteve.

—No es mereixen. Així m’agrada, home. Que siguis agraït. Veus com tampoc no costa tant?

L’Esteve veu de seguida que no van cap a Vallcarca.

—On anem? —pregunta.

—No havies de volar demà? —diu la Virgínia—. Doncs, mira, anem cap al Prat. Tenim una caseta on estaràs segur. Espero. Tenim el teu equipatge. Demà al matí et portarem al camp d’aviació i apa siau, fotràs el camp i et perdré de vista durant cinc o sis anys més. I això anant bé, si és que no t’han pelat abans. Si des d’allà on vagis m’envies una postaleta em farà molta il·lusió.

—Ho faré. No pateixis —bufa l’Esteve.

—Ja fa molt de temps que he deixat de patir, Farràs.

És mentida.

—Naturalment.

De seguida decideixen que és millor callar que no pas anar jugant a cuit i amagar amb frases plenes de retrets i dobles sentits. El conductor, que res no sap de la càrrega del passat que arrosseguen l’Esteve i la Virgínia, mira discretament pel retrovisor i no acaba d’entendre el perquè de la mala maror que hi ha entre ells. Ressons d’alguna batalla antiga, suposa, ferides del passat. Millor no dir res i continuar conduint, que després sempre rep el qui menys culpa té.

Travessen el Prat i surten pel camí de la Bunyola en direcció al mar. Hi ha un maset a mà esquerra de la pista, que els de l’Oficina fan servir com a residència discreta. Aparquen a l’era, il·luminada per una bombeta groga. Hi ha un parell d’homes que vigilen l’entrada, i un tercer s’està a la terrassa. Entren dins del mas i el xòfer puja la maleta fins a l’alcova que havia estat dels amos. L’Esteve es queda parat: aquella maleta no és la seva, sinó una obra mestra dels companys d’intendència: l’equipatge d’un viatger, gastada al punt just, amb adhesius d’hotel i, pel pes, plena fins dalt. Potser sí que l’Esteve s’esperava que el deixaríem sortir del país amb una trista maleta de capellà. Així que entren la Virgínia fa la trucada. Sans i estalvis a la base.

Un dels vigilants ha encès l’estufa de la cuina. El xòfer aprofita per fer una mica de cafè de pot. L’Esteve li demana si té una cigarreta, per misericòrdia.

El xòfer treu un paquet de Gitanes i li n’ofereix un.

—Millor queda-te’l.

—Però si tu no fumes —observa la Virgínia—. Els herois no fumen. Només a les pel·lícules de lladres i serenos, o davant de l’escamot d’execució.

—No fumava —diu—. Ara sí. Una mica. Per distreure’m, només. Vols cafè?

—Posa-me’n, va. M’anirà bé.

En serveix una tassa més. Fins dalt de tot.

Es queden tots dos sols a la cuina. L’Esteve procura fer durar la cigarreta tant com pot, per allargar el moment d’inici de la conversa. El silenci els ofega, a poc a poc.

—Virgínia. Em sap greu.

—Què és el que et sap greu?

Li sap greu tot. Tot. Tot el que els havia passat. Recorda la darrera nit en què van estar junts: cap a la fi de juny o a començament de juliol del quaranta-cinc, durant les escasses setmanes de treva que hi va haver entre l’armistici, l’assassinat de Miquel Badia i l’atemptat brutal dels anarquistes contra el ministre Dencàs. Després tot es va complicar.

—Però m’alegro que hagis vingut per salvar-me, Virgínia. De veritat.

L’acte de contrició de l’Esteve dóna peu per enfilar la rastellera de retrets. La Virgínia té raó en totes les denes del rosari de greuges que va desgranant, i l’Esteve prou que ho sap.

—Podies haver dit alguna cosa. Enviar un missatge, un senyal. Qualsevol indici, la postal que adés t’he reclamat. Encara que només fos per saber que estaves viu. Fins que me’n vaig cansar, ves.

S’aixeca per mirar si hi ha alguna cosa per animar el cafè, que és un pur mata-rates. Trobar una ampolla amb un culet de licor. L’Esteve fa que no amb el cap, que no en vol. La Virgínia li hauria trencat l’ampolla d’Anís Infernal al cap.

En aquest punt d’equilibri impossible l’Esteve intenta esbossar una excusa estúpida, que no s’aguanta per enlloc.

—Saps que era millor que no. A més, no podia.

No podies, és clar que no podies, fotut ximple, pensa la Virgínia, estaves subjecte a les normes bàsiques del capteniment del desaparegut, però quan el ministre t’ha necessitat prou que t’ha localitzat, fent un parell de gestions relativament senzilles. Un toc de xiulet i ja tornaves a estar en marxa. El gos caçador que sembla que s’ha perdut durant l’arruix i apareix a casa a l’hora de sopar. El fill pròdig.

—Si m’hagués mort ho hauries sabut de seguida —diu l’Esteve.

Cal tenir barra.

—Oh, quin gran consol, Estevet. Mira, saps què? Vés-te’n a la merda.

L’Esteve es refugia rere la tassa del cafè. La Virgínia renta el fons de la seva amb una mica més d’anís. A l’Esteve aquestes situacions el desarmen. És capaç d’obrir la porta d’un cotxe i llençar-hi una bomba de mà, ha executat un munt de gent d’un tret al clatell (i a molts també de cara, mirant-los als ulls), però no sap com gestionar els comiats ni els retrobaments. Ho intenta, a la seva manera. Ni pensaments.

—No se t’acudeixi tocar-me, Esteve. Posa’m un dit al damunt i et buido el carregador a la closca, t’ho ben juro.