Coronel Lowry

El coronel Lowry, cap visible del G2, el servei d’intel·ligència de la República Unida d’Irlanda, es posa una mica més de te. És la tercera tassa. L’Esteve ja no en pot beure més. Ho té comprovat empíricament: entre cerveses i tisanes, pixa més en un dia d’illa que no pas en una setmana de continent. El coronel l’ha rebut en una antiga caserna construïda pels anglesos, a Ballykelly, on el vell combatent, que ha estat a primera fila de tots els saraus irlandesos des de l’aixecament de Pasqua, dirigeix un curs de formació per als nous agents del servei.

—És un projecte condemnat al fracàs, Esteve —li diu—, però és clar que ho farem. Ho hem de fer. El president ho ha demanat al ministre i el ministre m’ho ha demanat a mi. No hi ha res més a discutir, doncs. No sé exactament on portarà això del senyor Chesterton, el meu nas em diu que enlloc, tot em grinyola. Però bé t’hem d’ajudar. Estàvem en deute amb tu, amb vosaltres, i ara tenim l’oportunitat de tornar-vos el favor. I si és per una bona causa i la nostra seguretat se n’ha de beneficiar, encara millor. No podem dir que no als amics que ens necessiten en moments de dificultats, no? També semblava que quan els unionistes es van revoltar nosaltres no tindríem cap possibilitat d’èxit, i ja veus com va acabar. En sis mesos vam poder pacificar l’Ulster, i vist des de la perspectiva d’avui, tampoc no va ser tan difícil. Sí que ho va ser, és clar, però ja no recordem els moments dolents, en què tot estava a punt d’ensorrar-se, i ens quedem només amb els bons. Ens hem de posar a prova contínuament, per saber on tenim els límits. No t’ho sembla?

L’Esteve no sap on s’acaben els seus límits. De fet, té la sensació que fa temps que els ha deixat enrere, i que tot el que estava vivint a partir d’aquell punt de no retorn era de propina.

El coronel pren un full en blanc.

—Què necessites?

El molesta una mica aquesta personalització, com si els negocis de Madrid fossin una excentricitat seva i ells només fossin uns convidats a la festa, o uns proveïdors de la reial casa. Però el coronel és així, i se suposava que la iniciativa és dels catalans perquè són els qui tenen els contactes, coneixen el terreny i s’hi mouen amb més comoditat, de manera que l’Esteve ajuda a omplir el full de comanda. Tampoc no demana tant. Necessita entrar a Espanya de manera legal, i tan aviat com sigui possible. Si pogués ser, sota la protecció d’un país que no tingui contenciosos oberts amb el govern de Sanjurjo, amb un passaport net de tota sospita. Emparat per una coartada sòlida, sense fissures, un paraigua que sigui operatiu i li proporcioni, al mateix temps, llibertat de moviments. Hi ha estat pensant molt, i té una proposta, suïcida, que no té ni cap ni peus, com, per altra banda, són les que al final funcionen. Mentre l’explica, el vell Lowry no es pot aguantar el riure.

—Mireu, coronel, en una setmana començarà a Madrid el Congrés Eucarístic Internacional, el primer que se celebra després de la guerra, onze anys després del darrer, el que van fer a Budapest.

Lowry n’està al cas, perquè a la molt catòlica Irlanda la notícia ha estat tractada a fons als diaris. La celebració del congrés és una aposta personal del general Sanjurjo i de l’arquebisbe primat de Toledo, el cardenal Plá, que han pressionat la Santa Seu fins a fer-se pesats perquè es pugui celebrar a Espanya, en el que serà el primer gran acte de propaganda positiva després de la guerra. Han venut molt bé la furiosa vocació anticomunista del règim, i també hi ha contribuït de manera decisiva l’educat desinterès dels altres països catòlics d’Europa, que tenen altres maldecaps que l’erecció d’altars gegants, l’elaboració de sagrades formes per a tothom i la construcció de centenars de blocs de pisos per a l’allotjament (segregat per sexes, és clar) dels congressistes. Pius XII, una mica a contracor, ha acabat per cedir als precs del nunci apostòlic, a qui estava tip d’anar donant allargues. Que es faci a Madrid, si no hi ha cap altre remei, i que sigui el que Déu vulgui. Si més no, tindran tot el suport del país, i de la Conferència Episcopal Espanyola, i això ja és una bona cosa, malgrat que l’Espanya negra del sàtrapa Sanjurjo sigui una nació rònega i casernària, la cirereta de la vergonya d’una Europa ja prou avergonyida.

Però per als propòsits de l’Esteve, l’ocasió és perfecta, immillorable. Ni feta a mida. Un milió de visitants pul·lulant pels carrers de Madrid, entre monges, capellans i devots seglars, és una marea humana formidable, l’excusa perfecta per passar desapercebut entre la turistada catòlica.

—I, posats a demanar, coronel —conclou l’Esteve—, si no és molta molèstia, necessitaré l’auxili d’un parell o tres de companys, perquè em donin suport i cobertura. Haurien de poder passar per capellans, convindria que tinguessin uns coneixements d’espanyol, ni que siguin mínims. Tinc dos noms pensats. L’Éamonn Agnew i el Marcus Tóibín.

L’un és el millor dinamiter d’Irlanda. L’altre és el perfecte tot terreny: un bon tirador, un excel·lent xòfer, un interrogador habilidós i un cuiner acceptable.

—Sí, home. I què més —objecta el coronel—. Vols que t’hi acompanyi també l’esperit de Michael Collins, posats a fer?

Dubta uns instants. Ho diu o no ho diu? L’Esteve s’empassa la saliva i ho deixa anar. Què coi. El no ja el té, pensa. Amb un filet de veu, això sí. Un cop fet, descansa. Ja ho ha dit.

—I, uh, la Caitlín. La Caitlín McLaughlin.

El coronel es penja les ulleres a la punta del nas, incrèdul. Que si s’ha begut l’enteniment, que si vindrà l’home de la Caitlín i li arrencarà el cap o l’hi arrencarà al coronel, que és pitjor, o a tots dos, li diu.

—No me la podeu negar, la Caitlín —replica l’Esteve—. Ni els altres, és clar, però la Caitlín és indispensable. Parla alemany com si fos la neboda de Goethe, és llesta com una fura i valenta, no s’arronsa davant de res. És l’agent perfecta, la Mata-Hari dels temps moderns.

Que ara estigués mig retirada, feliçment casada amb l’animalot del McAihoda, no altera gens ni mica la lògica de la petició, continua raonant l’Esteve. I no s’ho han de prendre com el retorn d’un favor que no és un favor: a ells també els afecta, encara que no ho acabin de veure clar, perquè ni coneixen Mister Chesterton ni estan al cas de l’interès dels quatre ultranacionalistes anglesos mig tocats del bolet per recuperar l’Ulster. Totes les antenes desplegades a Anglaterra recullen missatges de calma i resignació: consideren el nord terra perduda.

—No ha de ser pas tan difícil, oi que no, coronel? —diu l’Esteve—. Agafi el telèfon, sisplau, no em faci patir més.