Barba

L’Esteve es lleva a quarts d’onze. Ha passat una mala nit, marcada per un somni recurrent, una roda infinita. El Séan i l’Éamonn no han vingut a dormir. L’Esteve no es preocupa: ja són prou grandets i, de fet, tenen festa fins havent dinat, quan hauran de vigilar la reunió a cal Gemis. Té un mal de cap terrible, milers de cristalls petits que li burxen el cervell. Maleït brandi Pizarro, maleïts els mals destil·ladors, maleït l’alcohol dolent. Confia que les punxades desapareixeran així que prengui una mica de succedani de cafè —que seran tres tasses. Es renta la cara a la palangana, però no s’afaita. Estrena, això sí, una camisa i surt al carrer. És una temeritat: els que gosen anar pel carrer amb barba de més d’un dia poden ser detinguts, perquè per al règim és una obvietat que els facinerosos i els elements antisocials no s’afaiten com Déu mana. Però pensa que pot arriscar-se fins que no arribi a cal barber: com els deien a classe de litúrgia, si et cau un balcó al damunt mentre vas camí del confessionari és com si t’haguessin absolt, perquè la intenció és el que compta.

La fresca de l’exterior el reviscola. Potser sí, que al final serà un dia de profit. La barberia és al carrer Mártires de Alcalá, que eren, recorda l’Esteve, sant Just i sant Pastor, dos germanets degollats a Complutum per ordre de l’emperador Dioclecià, l’any de la quisca. La barberia està al costat mateix de la cèlebre sastreria Julepe, on s’exposa un vestit de purpurat, un festival de seda, feltre i drap de llaneta. Un cartellet proclama que és un encàrrec especial de l’arquebisbe de Toledo i cardenal primat, que l’estrenarà a la missa multitudinària de cloenda del congrés, per provocar l’admiració de seglars i l’enveja del clero.

Tot i que per accedir-hi s’hi ha d’entrar per un passadís i baixar tres esglaons, la barberia Gemis té un bon aparador per on, a aquella hora del migdia, hi entra molta llum. La campaneta de la porta sona amb un dring simpàtic. El barber està atenent —xollant, de fet— el clatell d’un client, tan concentrat en la maniobra que ni es belluga per veure qui ha entrat. Sí, el client arrepapat a la butaca i mig ensopit és Josep Pla, que, ves quina casualitat, és un vell amic de la casa. Quan els adormits estaven desperts, la barberia del senyor Gemis havia servit de magatzem, de confessionari, de centre logístic, d’amagatall. Hi ha una altra persona asseguda en una de les cadires de boga que s’arramben al fons del local, però no guarda tanda, és una d’aquelles mosques de barberia que passa els matins fent el xafarder. Pla té els ulls tancats. Se’l veu relaxat: potser dorm. L’Esteve deixa el barret i l’abric al penjador. Agafa un exemplar, vell de tres dies, de l’ABC i s’asseu en un racó, esperant que li toqui el torn i fent veure que la lectura del diari l’interessa. I prou que s’hi entreté: se sorprèn, un cop més, del servilisme cec de les pàgines d’opinió, plenes a vessar de tòpics i de buida retòrica imperial. Li puja una glopadeta d’agror des de l’estómac. Tots els articles són variacions amb repetició del mateix tema: la celebració del Congrés Eucarístic com a confirmació de la vocació històrica d’Espanya, una Espanya incompresa, amputada, incompleta i adolorida, això sí, però que s’ha aixecat un cop més com a únic i formidable dic de contenció contra el comunisme i el pervers liberalisme, sota la protecció de la divina providència i emparada per la seva història gloriosa, plena de místics, il·luminats i conquistadores.

Josep Pla obre els ullets i, després d’encendre una cigarreta, reprèn la conversa amb el barber que ha quedat interrompuda per la migdiadeta de canonge. Parlen de banalitats i de la rumorologia inofensiva sobre toreros i cupletistes que el règim propicia per mantenir entretinguda la població.

El barber acaba la feina. Agafa un mirall i l’enfoca al clatell del senyor Pla, perquè comprovi la qualitat de la feina a través del joc de reflexos. N’està satisfet. Després de rebre’n la conformitat, el senyor Gemis li passa un raspall per les espatlles i enretira la tela que el protegeix amb el mateix aire castís amb què un torero fa voleiar un capote.

—Ja està.

Pla paga, i deixa una propina, escassa. S’asseu en una de les cadires del fons, com si acabés d’arribar, al costat de l’home que fa el papallona, que no diu res i, per moments, es pot confondre amb els abrics del penjador. Però sí que hi és, i el barber Gemis se’l mira malament, i l’home s’aixeca, agafa la jaqueta, apedaçada als colzes, mentre mastega una excusa, he d’anar a fer un parell d’encàrrecs, tornaré més tard, diu, i se’n va. Sobra.

—Senyor Farràs. Quina sorpresa —diu el barber, en un perfecte tortosí—. Quant de temps. Què farem?

—La barba, sisplau.

El barber mulla la cara amb aigua calenta i escampa l’escuma que ha preparat amb la brotxa. Mentre la pell s’estova, passa la navalla per l’assentador de cuiro.

—Molt bé. Som-hi.

Comença la cerimònia, el delicadíssim vincle que s’estableix entre el barber i el client, que demana una confiança cega que no es dóna enlloc més del món. Només amb una desviació mínima de l’angle de la navalla el senyor Gemis li pot tallar la galta; amb un gest una mica més decidit no li costarà gens de seccionar-li la vena jugular o, encara millor, l’artèria caròtide. Un minut de doll calent i escolat del tot, aquí s’acaba tot, passi-ho bé i moltes gràcies, passi-ho bé i fins l’any que ve. Però el senyor Gemis no té cap mala intenció. L’afaita amb moviments breus i precisos, tibant la pell amb dos dits de la mà dreta —és esquerrà— i avança a poc a poc, a repèl, amb la traça del segador que no vol deixar cap espiga dreta. No diu res. Al barber no li agrada distreure’s mentre afaita, i l’Esteve s’abandona a l’estrany plaer.

Quan acaba, el barber li neteja les restes d’escuma sobre la cara.

—Massatge?

—Prou.

—Speick o Floïd?

—Floïd, naturalment —respon l’Esteve.

Ha arribat l’hora de la veritat. El senyor Gemis mira l’hora al gran rellotge de paret que hi ha damunt del mirall i s’atansa a la porta. Gira el cartellet que penja d’una ventosa, i al mateix temps passa la balda. Tancat. Ara ha d’estar per a d’altres negocis.

Uns segons després, el bufeteja amablement amb els dits, impregnats amb la loció del senyor Cendrós, que ha anat a buscar a un armariet tancat amb clau. La guarda per a les ocasions, no és un producte que la clientela demani sovint. Amb la frontera tancada als intercanvis comercials, l’ha d’obtenir al mercat negre.

—Molt bé —diu el senyor Gemis—. Hem tornat a treballar per aquí, veig.

—Sí.

—No puc dir que no m’hagi sorprès. Bé. La vida ja les té, aquestes coses. I ara què hem de fer?

—Haurem d’obrir la paradeta —diu l’Esteve—. Assemblea general. Ara anem a dinar. Convida el senyor Carrasco.