La fe

L’Esteve no es pot permetre tenir fe, en aquelles condicions. Li faria falta la dels que tenien pasta de màrtirs. La fe que ha vist en les escenes dels retaules, que representen amb una innocència infantil els detalls de la tortura: els ferros roents, el cos esquarterat, l’emasculació, la lapidació, la mutilació. I els protagonistes —sant Llorenç, sant Sebastià, sant Bartomeu, santa Llúcia, sant Vicenç, tants d’altres…— ho suporten amb una força sobrenatural alimentada per la fe. I més a prop i més cap aquí: els dominics esgüellats pels càtars de Castellbò, com els recordava el doctor Martí cada cop que els assenyalava els seus sarcòfags, penjats als murs de la catedral.

Ell no en tenia pas tanta. Ni de bon tros: tan sols la mínima, la residual: una rastellera de conviccions difuses, incorpòries, el pòsit d’una formació al seminari plena de lectures dels pares de l’Església, i després els textos hermètics però tan reveladors dels tomistes. Ho havia oblidat gairebé tot. Mantenia la brasa d’una fe justeta, a mida de les necessitats d’una vida petita i senzilla, però del tot inútil per a circumstàncies excepcionals, que demanaven conviccions de pedra picada, indestructibles, que encara es feien més fortes quan es posaven a prova. Res de tot això. Un gran buit, un dubte monumental. L’Esteve nota al pit el contacte suau de l’escapulari que li havia donat el president Carrasco, gentilesa de la comunitat de Montserrat, amarat de benediccions i bons propòsits, una mostra de la màgia blanca que sabien fer els capellans. Sap que l’hi arrencaran tan aviat com comenci la funció, i que probablement en faran befa. Mira-te’l, aquest, que porta protecció. No creu en els amulets, però li hauria agradat conservar-lo. Té el record ben viu de les històries de la vora del foc dels mossèns que fan màgica als veïns dels pobles per atemorir-los. El vell Sansa li explicava com, quan era jove, havia vist el rector, mossèn Maura, llegint el llibre de responsos cap per avall, i com les dues truges de casa van emmalaltir i es van morir, i tot perquè el padrí Sansa no havia volgut cedir un dret de pas per fer una entrada nova a l’hort de la rectoria. Fins i tot durant els primers anys del seminari l’Esteve havia tingut l’esperança secreta que algun dels professors —el principal candidat era el doctor Marquès, el de teologia— els introduís en l’assignatura dedicada als encanteris i als sortilegis, fins que, ja més grandet, es va adonar que ningú no els ho ensenyaria.