Despertar

Josep Pla reconeix l’Esteve així que entra al cafè. Fa veure que no se n’adona, que està concentrat omplint una quartilla, però el segueix de cua d’ull, pregant perquè sigui una al·lucinació. L’Esteve avança amb unes precaucions exagerades. Pla s’inclina sobre el paper, com si volgués protegir-lo de mirades indiscretes o com si no s’hi veiés prou. Per acabar de simular una alta concentració treu la punteta de la llengua, a la manera d’un col·legial aplicat. Té una cigarreta encesa, a la qual no fa cap cas des de fa una estona perquè s’ha convertit en un dit de cendra freda i inútil que desafia la gravetat. No hi ha ningú a les taules del voltant. L’Esteve s’acosta a poc a poc, procurant que ningú del local ho interpreti com un moviment suspecte, sinó com la progressió que fa un individu tímid en un espai que no coneix.

—Hòstia —s’avança Josep Pla, que no és renegaire, però l’ocasió és única i no se li acut què més pot dir—. Hòstia de Déu. Mossèn Farràs. Verge santíssima. Em pensava que eres mort.

—Josep. Veig que en tots aquests anys no has baixat la guàrdia. Bé.

—No acostumo a rebre visites sense avisar —diu—. T’he vist d’una hora lluny. Potser ets tu, qui s’ha relaxat. Però fins que no t’he sentit la veu tenia l’esperança que fossis una aparició. Un fantasma. De vegades en veig, saps?

És clar. Naturalment. Tothom veu fantasmes, pensa l’Esteve.

—Encara espernego, ves —diu.

—I què fots, aquí? No deu pas ser una visita de cortesia als vells camarades, m’imagino.

—És llarg d’explicar.

Parlen en català, però fluixet, al llindar del xiuxiueig, com aquells que es troben per fer-se confidències: tampoc no cal que tothom sàpiga que el periodista que viu al cafè ha rebut la visita inesperadíssima d’un compatriota. Pla fa picar els dits, assenyalant la cafetera. Un cambrer que mira guenyo els en porta una altra de plena, molt diligent, amb tasses netes, vasos i una gerra d’aigua. Mentre el cambrer evoluciona amb la safata no es diuen res.

—Explica’m què passa —diu Pla—. M’imagino que tenim temps, no? No t’esperen enlloc, suposo?

—Sí, tenim una mica de temps. Avui sí. Demà potser no.

L’Esteve no té cap pressa. Intenta recuperar el fil, perdut des de feia tant de temps, deixa que la conversa flueixi com si no haguessin passat nou anys convulsos, febrils. Pla s’adona de seguida que, en el fons, el que l’Esteve vol saber és fins a quin punt el senyor Josep Pla de l’any quaranta-nou és el mateix senyor Josep Pla que havia tractat fins a l’any quaranta. Si li ho hagués preguntat directament Pla li hauria donat la resposta bona, però sap que l’Esteve ho ha de poder comprovar amb les seves pròpies eines. S’ha fet gran, més cínic, potser, sens dubte més escèptic. Una mica més savi, o més experimentat. Però en el fons és el mateix.

—Podies haver enviat una postal dient que venies —diu Pla—. Saps que m’agrada, rebre’n. Sóc un sentimental.

Per la cara d’enuig que posa l’Esteve, Pla veu de seguida que no és la primera vegada que li han fet aquella observació impertinent. Que poc originals que som, pensa.

—El teu correu està controlat —diu l’Esteve—. Saps que no podia.

Mentida.

—Farràs, això no són modos ni maneres de tractar els amics —replica Pla—. Vam treballar molt i molt bé, plegats. I d’un dia per l’altre tot es va acabar, sense explicacions, sense un copet d’agraïment a l’espatlla, només una trista nota, tres paraules i encara amb una d’elidida: fi d’operacions. Sense el terròs de sucre que donen als cavalls quan han corregut una bona cursa. Que ho has fet mot bé, Josep. La pàtria, agraïda, etcètera. Ni una trista medalla al mèrit. Ni una pensioneta per treure el ventre de pena. Aquí et quedes, Pla, solet al cau de la fera, amb el món que s’arrossega cap a la guerra i sense tenir instruccions. I fes-te fotre.

—Millor així —es justifica l’Esteve—. Per la teva seguretat. No podíem córrer cap risc. Quan s’acaba, s’acaba. Sense diplomes. A Barcelona no hi ha cap expedient amb un paper amb el teu nom escrit. Però ja ho sabies, això. No em vinguis ara amb retòriques, Josep.

—Potser sí —admet Pla, sense convicció—. I ara? El pots córrer, el risc? T’has ficat a la gola del llop, suposo que n’ets conscient. Això no és com l’any trenta-nou, com l’any quaranta. És molt pitjor. Aquest país és com un malson, Farràs, una pedra al fetge. Sanjurjo és com Àtila, Ferran VII, Joana la Boja i Torquemada, combinats, i la resta de dirigents, un exèrcit d’espectres al·lucinats. L’espectacle és fascinant i únic al món, però t’asseguro que no és un lloc gens fàcil per viure-hi. És molt perillós. Els teus amics estaran contents quan sàpiguen que has tornat a fer el turista. Potser fins i tot t’animaràs a anar a Cuatro Vientos, a posar unes floretes a l’estàtua de Franco. L’han convertit en un màrtir, sabies? Cada divuit de juliol munten unes processons que te’n faries creus.

Pla ha aconseguit espantar mossèn Farràs. No és fàcil. Ara toca rebaixar una mica la tensió.

—Però si tot va bé no sabran que ets aquí, Esteve. Són més rucs que fets d’encàrrec, això sí que ho tenen. Jo tampoc no els ho diré, per si de cas ho dubtaves i et serveix de consol. Però també has de ser conscient que hi ha forats pertot, que aquí cada dia és més difícil guardar un secret, que tothom vol fer mèrits parant l’orella i denunciant, si mai convé, el propi pare per tenir pensaments poc ortodoxos. I, si no m’equivoco, el motiu de la teva visita inesperada ha de ser prou important perquè consideris que val la pena jugar-se la pell.

L’Esteve fa el gest de voler parlar. Però Pla no el deixa intervenir. Primer ha d’acabar.

—I qui és el teu objectiu, ara? —continua—. No deu ser Sanjurjo, espero. Pel teu bé, ho dic, eh? No és que sigui sant de la meva devoció, com et pots imaginar. Però me’l miro amb una curiositat infinita, perquè supera totes les expectatives. Si a Madrid hi governés un tirà normal, jo faria dies que hauria tocat el dos cap a una altra banda. Sanjurjo és fascinant, un cas d’estudi. És un carcamal de primera divisió, la pell de Barrabàs. Però aquest pàjaro és d’una altra pasta, i després del que li va passar al seu amic Franco ha après la lliçó i no es deixarà enxampar amb tantes facilitats. És un gat escaldat.

Ha acabat. L’Esteve pot parlar.

—No és Sanjurjo —diu—. Què hi guanyaríem? Nosaltres també hem après la lliçó. Ens en carreguem un i n’hi posen un altre que serà molt pitjor. Això que ens ocupa és més important. Molt més important, diria.

Pla encén un altre cigarret, i n’ofereix un a l’Esteve, agafa’l, home, que el fan a les Canàries, glòria tropical, noi, és el millor que es pot fumar avui dia, no el fem de somera que gosen vendre als estancs de Barcelona. El xuclen com si hagués de ser l’últim.

—És important —repeteix l’Esteve, per si de cas no ha quedat prou clar.

—Bé ho ha de ser, d’important, a fe de Déu —diu Pla—. Però el Badia no té ningú més a qui enviar? M’estranyaria molt. De jovenets capcalents disposats a servir la República i a deixar-s’hi la pell n’hi ha d’haver una rastellera. Res de més bonic que ser un màrtir.

L’Esteve no sap què pot contestar. S’adona que el que ha fet és una temeritat, un suïcidi. Que ha caigut en un parany, que s’hauria d’haver mogut d’una altra manera. A qui se li acut. Sense girar-se, examina de cua d’ull les taules ocupades del cafè. No hi detecta cap comportament estrany, tothom comparteix l’atmosfera d’ensopiment general.

—No, el ministre no té ningú més —diu.

—No m’ho crec.

—Podem parlar, aquí? —pregunta l’Esteve—. És un lloc prou discret?

—Suposo. M’hi passo mitja vida. Si sóc com un moble més. S’hi està prou més calent que no pas a la pensió, que és una fresquera. És la delegació oficiosa de La Vanguardia a Madrid. El comte calla i paga les factures. No sé com, però encara me les paga. Jo no m’he de preocupar de res, passo les tardes aquí, sopo, treballo i quan ja en tinc prou, me’n vaig al llit. La meva vida de rellogat és endreçada i plausible. Estic escrivint una novel·la, sí. És el que té viure lluny de les temptacions, que al final fas una concessió a la sentimentalitat de la ficció. I aquí ve sovint gent a xerrar, és on faig entrevistes, de vegades participo en una tertúlia que es fa a l’hora de berenar. No hi ha cap problema. És casa meva. De moment. Quan acabi la novel·la, potser me n’aniré.

—No et vigilen?

Pla es posa un ditet de conyac a la tassa.

—És clar, que em vigilen —diu—. Com a tothom, si fa no fa. És un estat policial, aquest, per si de cas no te n’havies adonat. Tinc una cèdula de residència que he d’anar a segellar cada quinze dies a la direcció general de Seguretat. Allà em fan passar a una habitació sense finestres i el xusquero amb més mala bava que tenen em fa tot de preguntes. Que si què faig, amb qui em tracto, que si he de tornar a Barcelona, com estan les coses per allà dalt, que si naps i que si cols. I jo responc, pobre de mi, tot allò que puc respondre. Em faig passar per ruc fins allà on és possible. Més no, perquè ho notarien. Són entrevistes que semblen de tràmit, però de vegades tinc la impressió que es fan passar per més sòmines del que són en realitat. Algun dia em demanaran alguna cosa una mica més especial, n’estic segur, i no podré negar-me a dir-los el que sé. Tenen tots els trumfos a la mà. T’agafen pels ous. És el preu que he de pagar. I si vols que et digui la veritat, no em sembla car. Em poden fer fora quan vulguin. Em podrien fer desaparèixer, si els rotés. No seria pas el primer de qui no se n’ha sabut mai més re. Però si fa quinze anys que rodo per aquí suposo que ja no m’ha de passar res. Com al Sentís.

—Us veieu?

—No. No gaire. Ell allà i jo aquí. Si volgués veure compatriotes no m’hauria mogut de Barcelona. M’agrada pensar que sóc l’únic expatriat, i cada cop que me’l trobo em recorda que som dos. Coincidim molt de tant en tant en alguna recepció, la darrera vegada en la del dotze d’octubre. Tampoc no és que en facin gaires, de xeflis. Els que manen ara són com monjos, uns veritables rosegaaltars. De misses i novenes, tantes com vulguis. Jo, pecador, aquí ja tinc el cel guanyat. Ara, de xampany, senyoretes ben disposades i canapès, res de res. Si fins i tot les putes passen rosari, tots els vespres, abans d’espaterrar-se. I al Sentís li agrada la bona vida. No és com jo, que sóc un asceta. Ell se’n vol anar a París, i suposo que marxarà aviat, així que pugui. Si t’agraden els uniformes, les arengades salades, la quaresma eterna, les patates bullides i els fesols, noi, això és el paradís sobre la terra. Vaig fent la viu-viu, amb total discreció i una nul·la vida social. Escric molt, cosa que a Barcelona no podria fer, perquè ara mateix és una ciutat tan excitada i banal que m’esgotaria. Allà em fondria en quatre dies, com una barra de gel al sol. Naturalment, això d’escriure és un exercici inútil i no serveix de res, però ves, no serveixo per cap altra cosa. Però algun dia me n’aniré, quan ja estigui del tot florit. A Amèrica, potser, o a Londres, que s’hi ha d’estar bé, sense guerra. Una mica d’aire del nord sense rancior tampoc no m’aniria malament.

L’Esteve ha sentit versions d’aquell discurset d’altres vegades. No cal insistir-hi més. Pla vol saber què ha de passar a partir d’aquell moment.

—Bé, mossèn Farràs, potser que ens deixem estar de punyetes i de tanta politesse —diu—. No has vingut fins aquí per interessar-te per mi i veure com estic de salut, oi que no? Ara, faràs el fotut favor d’explicar-me què coi vols?

—No t’ho puc dir, de moment —diu—. No pas aquí. Tampoc no estic segur del que hem de fer, o del que podem fer. Només vull saber si podem continuar treballant junts.

Pla comença a posar-se nerviós. Mira cap als cambrers desvagats, cap a la porta per on fa estona que no ha entrat ningú, es gira per comprovar que l’home que dormisqueja a la taula més propera no els pot sentir. Parla amb un fil de veu. Està espantat i no intenta dissimular-ho.

—No ho sé pas —confessa—. Fa molt de temps, d’aquella època gloriosa. Tot allò que vam fer és història. Aquella xarxa tan polida que teníem m’imagino que ja no hi és. Kaput. Finita. I no pot tornar a funcionar. Segur que la meitat són morts i que l’altra meitat han anat a la cangrí o a l’exili. No ho sé, jo, tu en deus estar més al cas.

—Amb això ja hi compto —diu l’Esteve—. Potser no ens caldrà tanta gent. He fet una convocatòria. A tu m’he estimat més avisar-te en persona. Demà ens trobarem a les dues, a cal Gemis. Potser no s’hi presenta ningú. Potser hi ha la policia i ens foten enlaire la festa abans no arribin les ballarines.

—Doncs ja em diràs quina fila que farem, tu i jo. Saps què? Estalvia’m tant de patiment —li diu, mentre s’assenyala la templa, com dient apunta aquí, on et dic—. Segur que portes una pistola.

—És clar, que la porto.

—No te’n deu pas sobrar una? —diu, com si li demanés si li podia donar un encenedor de benzina—. És que no se sap mai.

El Pla de l’any quaranta no hauria demanat mai una pistola, pensa l’Esteve.

—Ho puc mirar —diu—. Alguna cosa trobaré. Què t’estimes més, pistola o revòlver?

—Revòlver, sens dubte.

Josep Pla es torna a mirar l’ampolla de conyac. Fa el gest de servir-se’n, però s’ho repensa quan comença a abocar-ne un rajolinet. És igual, què coi. Una mica més, va. Aquell mata-rates, elaborat en un bugader en una rebotiga d’una bodega de Carabanchel, el matarà, pensa. Té mal de cap, ha estat una nit intensa. En aquella primera sessió s’han dit massa coses. Ja en té prou.

—Ai, Farràs, coi de món —li diu, amb aire de derrota—. I tan tranquils com estàvem, redéu. Ara vés-te’n a casa i deixa que em quedi encara una estona, que m’acabi això. Aquí no hi tornis mai més. Fins demà, si Déu vol.