Concentració

Damunt de la taula de la Sala de Crisi del ministeri de l’Interior, a la Via Laietana, hi ha les dues versions del cartell: el pasquí, que han enganxat amb cola a les tanques i als fanals, i el full volant, que un parell o tres de vehicles han escampat per la ciutat durant la nit. A la reunió, convocada pel Vidal Viles, cap de gabinet, han estat convocats, per part de l’Oficina, l’Estragués i l’Artís-Gener. Hi assisteixen també l’Escudé, d’Operacions, i el coronel Ventura Ametller, cap del servei d’Intelligència Militar, que controla l’enemic interior. El Bardolet no ha vingut, perquè ha estat destituït de resultes del cas Cañas.

No és la primera vegada que els nostàlgics de la reunificació organitzen trobades amb gran trompeteria, a les quals assisteixen sempre els mateixos quatre gats, però mai no han estat tan ben publicitades. Els esforços econòmics i logístics que han fet els organitzadors per comunicar la convocatòria són insòlits. Hom diria que al darrere de tot aquell gran desplegament hi plana un propòsit concret. El ministre ha convocat els caps de servei.

—Nois. Abans no em truqui l’amo —diu el cap del gabinet—. Què li dic? Què passa amb aquesta empastifada?

Ho pregunta en general, però queda clar que totes les mirades estan pendents del coronel Ametller, que és un home desfet. Ell és l’encarregat de vigilar els moviments dels falangistes i altres satèl·lits.

—Aquest matí n’he tingut la primera notícia —confessa, abatut—. Cap dels nostres infiltrats a Falange no en sap res. Ha estat una cosa que ha portat el camarada Santa Marina en persona i, pel que sembla, en secret. A Lleida ningú no respira. I això que els agrada molt fer aquesta mena de saraus i solen recrear-s’hi amb setmanes d’anticipació. I a ells no els cal tant cartell. Ho saben sense cap necessitat de fer tota aquesta comèdia.

—I els trens? —pregunta el Viles.

—Ho acabo de demanar a Ferrocarrils —diu l’Escudé—. No hi ha cap irregularitat. Ho poden fer. Els han fet un contracte i han pagat per avançat. No els poden pas dir que no. Trinco-trinco. Mil dues-centes places. Són moltes. Moltíssimes. Si les omplen, no quedarà ni un falangista de guàrdia a Barcelona.

L’Ametller gosa dir en veu alta el que tothom pensa.

—Podríem aprofitar que marxen tots per no deixar-los tornar.

El Viles s’aixeca, neguitós. Li falta aire i obre la finestra de guillotina. A fora fa molt de fred, i els transeünts circulen amunt i avall sense encantar-se.

—Com pot ser? —s’exclama el Tísner—. Què vol dir, això?

Ningú no ho sap del cert, i per dissimular-ho tots plantegen situacions absurdes, amb la vaga esperança que potser trobaran el desllorigador per eliminació. Tensions internes dins del partit, lluites pel poder, l’inici d’una campanya d’agitació i propaganda mai vista, les pressions del partit mare per evitar el defalliment dels seus, cada vegada més desmoralitzats, perquè veuen que el miratge de la reunificació es va esvaint cada dia que passa. El Viles els deixa dir. De vegades, molt de tant en tant, d’aquell orgue de gats n’ha de sortir una idea positiva, un argument aprofitable. L’Escudé, que s’ho mira tot capficat des de la seva cantonada, encén un puret i es veu obligat a opinar quan comprova que no se’n sortiran.

—És molt senzill, em sembla a mi —diu, amb un to ombrívol—. Mireu. Volen que ho sàpiga tothom. No només els seus, que no necessiten cartells. Que se n’assabenti tot gat i fura perquè després ningú no pugui dir que no estava avisat.

Tothom calla. En les paraules de l’Escudé hi plana una amenaça de la qual feia uns dies que tothom parlava però que ningú no s’atrevia a explicitar. El Rumor. Una alarma difusa, inconcreta, que prenia múltiples formes i cap no era prou compacta per ser la dominant. Els enemics de la República n’estaven preparant una de grossa, sense que ningú gosés o sabés especificar el què. Un atac a la frontera de Ponent, un atemptat indiscriminat a la capital, un acte de sabotatge. Un cop d’efecte, en qualsevol cas. Els membres del servei no han rebut cap consigna específica, però el nerviosisme dels caps és evident, i això no tranquil·litza ningú. Els que saben què està passant, l’Artís i l’Estragués, callen i suporten com poden el pes del secret. L’Escudé es veu obligat a insistir-hi.

—En porten una de cap. No foteu aquesta cara de babaus. Tots ho sabem, de res no serveix amagar el cap sota l’ala. A nosaltres no ens hauran dit res, però us asseguro que al pis de dalt fa dies que tenen cagarrines. No sé què passarà o què tenen projectat. Pot ser que no ho sàpiga ningú, ni els mateixos carcants que se n’aniran d’excursió a Lleida. Potser anem tots venuts. I que des de dalt no hagin sigut bons per dir-nos què collons saben, si és que de veritat saben alguna cosa més que nosaltres, no fa preveure res de bo: vol dir que ni nosaltres ni ningú no hi podem fer res. En qualsevol cas, els cartells ens donen una informació exacta.

El Viles tanca la finestra, com si tingués por que els sentissin des del carrer.

—Què vol dir, això? Quina informació?

—Si mai ha de passar alguna cosa, tenim una data bona. Apunta-t’ho a l’agenda, Viles. Diumenge, vint de novembre.

L’Estragués i el Tísner callen. Callen i creuen els dits.