Totes fereixen

L’Esteve no sap pas qui serà l’encarregat de l’interrogatori. En el fons li hauria de ser igual. Quina diferència hi pot haver, si la determinació és ferma? Però té temps per pensar i la ment, tossuda, s’entreté en elucubracions. Segurament que el comissari Creix no es tacarà les mans. Ho encarregarà a algun aprenent igual de fill de puta, al qual deixarà que s’embruti fins allà on sigui necessari. Ell farà de director d’orquestra, ara colla cap aquí, ara colla cap allà, i després en recollirà els fruits.

S’equivoca, però a mitges. Abans de deixar el Castillo el comissari Creix entra al calabós i ho deixa anar. El seu to està a meitat de camí entre l’odi i el fàstic.

—Jo ara me n’aniré. No ens veurem mai més, Farràs. No vull perdre més temps amb tu. Com comprendràs, ara tinc altra feina. No m’interesses gens ni mica. Ets una closca buida. Tot el que necessito que em diguis ho acabaràs dient, al cap de dues hores que ho vomitis m’ho trobaré al despatx, pulcrament picat a màquina i relligat. Sense esquitxos ni faltes d’ortografia. Podreix-te a l’infern, Farràs.

L’Esteve té son, molta son, una son urgent, com de nadó, però no pot dormir. El temps és de goma. En aquella cel·la tot està pensat perquè ningú dels que hi entrin no puguin alliberar-se dormint.

Beneït sia el soroll dels forrellats. Si més no, passa alguna cosa.

—Míralo, el mosén.

Aquella veu sí que la coneix. Qui si no.

Justo Bueno.

Ni que ho hagués projectat Satanàs, de tan previsible com era, tan perfecte en la seva maldat essencial. D’aquesta manera es tanca el cercle de la revenja, en un acte irònic de justícia històrica. El venjador es venja del venjador. Ull per ull per ull, el vell precepte bíblic elevat a la tercera potència. Justo Bueno tindrà la gran satisfacció de fer-lo patir, de treure-li tot el suc possible i, encabat, posar punt final a la funció de la manera que li roti, si molt convé trencant la promesa feta mil vegades durant el procés de ser capaç d’aturar el patiment així que hagi obtingut el que busca. Li deixa a l’Esteve el privilegi dubtós de poder modular, fins a cert punt, quines seran les intensitats del dolor. De suplicar, de plorar, de demanar clemència o pregar que acabin d’una puta vegada. D’humiliar-lo, de fer-li mastegar el mal, d’aconseguir que escupi l’ànima. Ho farà a poc a poc, recreant-s’hi, tornant a insistir sobre el que ja s’ha dit, no pas per assegurar-se que no hi ha versions diferents sinó per remenar una vegada i una altra la ferida, per fer-li veure tants cops com li vingués de gust que la traïció s’ha consumat, que l’Esteve ha trencat els juraments, la norma bàsica, que és no parlar fins que no hi hagi més remei, i un cop comences a parlar, amagar fins allà on sigui possible la veritat, intentar resistir fins allà on sigui humanament suportable.

De tant en tant, algú mira per l’espiera. Amb dos dies de privació de son l’interrogador tindrà mitja feina feta. Passen les hores i l’Esteve no té cap manera de controlar el pas del temps. Totes són prou dolentes. Com diu la llegenda d’aquell rellotge de sol que hi havia a la façana principal del seminari, recorda, «Omnes vulnerant, ultima necat». Totes fereixen, l’última mata.