Recorda

La Teresa està espantada, penedida mil vegades d’haver pres el camí de perdició. La senyora Trinidad no entén per què aquell grup tan simpàtic, la flor i la nata de la catolicitat, ha desaparegut sense dir ni ase ni bèstia. La justificació que ha improvisat —han estat cridats amb caràcter urgent per Nunciatura, en qualitat de convidats especials— sona del tot inversemblant, però se la creu amb la fe de qui està acostumat a empassar-se els dogmes més recaragolats. Tornaran per acomiadar-se com Déu mana, senyora Trinidad, palabrita del Niño Jesús, li diu, i li portaran una estampeta de l’Almudena, de qui és molt devota, beneïda pel Sant Pare o, si això no fos possible, pel nunci apostòlic.

I en aquestes es presenta la Caitlín, sense la seva disfressa de monja carnal, corre, Teresa, fes l’equipatge i marxem, anirem a trobar la resta, no et pots quedar aquí i et necessitem. I torna a travessar Madrid. Aquesta vegada s’atreveixen a agafar el tramvia, el de la línia de l’Hipódromo. La brama popular diu que a cada vagó hi ha destinat un agent, però en el seu no s’ha manifestat, per incompareixença o per incapacitat. Baixen un parell de parades abans, soles, i s’asseguren que ningú no les segueix fins a aquell edifici estrany, que sembla un hotel.

La Teresa es fixa en els quadres suggerents del rebedor.

—On em portes? —pregunta, amb la mosca al nas.

—No facis preguntes, per favor —suplica la Caitlín—. Tot té una explicació, encara que aquesta no és precisament senzilla. Amb el temps ho entendràs i podràs perdonar-nos. Espero.

La Teresa s’escandalitza. No es pot treure del cap que l’habitació que li ensenya la senyora Adela ha pogut ser l’escenari de vés a saber quines perversions. La porta de l’infern. Quantes ànimes s’hi han condemnat? I aquell mirall al sostre? Jesús, Maria i Josep. Allò és una sucursal de Nínive, de Sodoma i Gomorra.

Per distreure-la, l’Esteve li presenta els nous membres d’aquella banda de facinerosos i se’n cuida de treure-li les cabòries amb un encàrrec concret.

—El laboratori. Recorda, Teresa. Tot el que puguis, per l’amor de Déu. Com més coses millor. No tenim temps.

Sempre hi ha algun indici que ens pot passar per alt, diu, i sovint passa que és el que de veritat ens interessa. La Teresa s’hi posa bé, com una nena aplicada que passa la lliçó davant de la mare superiora. La Caitlín dibuixa damunt d’un croquis, vagament fet a escala, les indicacions que li dóna. Com era el laboratori, quin equipament tenia, de quines dimensions, aquí la centrifugadora, més enllà el forn, els oscil·ladors, els espectrògrafs, un torn de precisió, la pila nuclear, que tenien per fer bonic, perquè no la van arribar a engegar mai.

—Tornem-hi, Teresa —insisteix—. Deixem ara la sala i anem al despatx del general. Què hi havia, en aquell despatx?

Què hi ha d’haver, en un despatx? Mobles. Una taula i un canterano arrambat a la paret. La catifa, el penjador. Un armari amb poselles per a llibres. L’arxivador, tancat amb clau. La bandera, que no falti. I uns mapes penjats a les parets.

—Mapes? Quins mapes? No ens n’havies parlat —diu l’Esteve.

A la gent li agrada tenir mapes penjats a la paret. Et fan venir ganes d’anar als llocs que cartografien. O te les treuen, i en contemplar-ne els contorns i els accidents, ja en tens prou.

—Sí. Ara ho recordo —diu—. Quatre, em penso que eren. Estaven enganxats. Vull dir que la part de la llegenda estava retallada com perquè encaixessin.

—Madrid?

—No n’estic segura. Podria ser. Ara que hi penso, potser sí. El mapa de la dreta, a sota, podria ser Madrid, recordo com si hi hagués molta trama urbana, però realment no m’hi vaig fixar mai. Em sap greu no poder ser més explícita.

—No pateixis, ja ho trobarem —diu l’Esteve.

—Vols dir?

Tant d’optimisme és molt sospitós. Però potser és la seva l’última oportunitat.

—Potser sí.