Mort

Un policia d’uniforme aixeca la manta que cobreix el cos del dissortat Teofrasco Culebras, director general d’Abastos. La bala que l’ha matat ha travessat el crani, però per sort no li ha desfigurat la cara. Té un bon trau, esquitxat de cremades de pólvora, a la part de dalt del clatell. El forat de sortida, molt més discret, és a la sotabarba. La família el podrà ensenyar a la vetlla sense que l’enterramorts hagi de fer cap operació delicada per dissimular-lo. El comissari Creix es mira el cadàver amb una ganyota de fàstic. Mira que deixar-te matar a la porta de casa, anant cap a missa, pensa. És de rucs. És clar que tots van refiats que ningú no els tocarà mai un pèl, perquè ja se n’han cuidat prou d’eliminar qualsevol rastre de dissidència. Però també haurien de ser conscients que, per molt que tallis un arbre i matis les arrels amb sal, sempre pot sortir un lluc de la soca. Era qüestió de temps que algun dia s’obrís la veda del jerarca, ni que fos començant pels de segona fila. El que els faltava, pensa el comissari. Com ara algú es prengui com a costum liquidar prohoms del règim anem bé. Confia que ningú no ho hagi dit al coronel Rufiandes. Com abans li ho comuniqui millor. No és de les trucades que li agrada fer, però no hi ha alternativa, i s’estima més fer-la ell. Si més no, que vegi que el seu fidel Creix està al cas de tot, i és el primer d’arribar a l’escena del crim.

—Puc pujar a trucar? —pregunta a la vídua.

Un veí li ha portat una cadira, i s’està davant del cadàver del seu marit com si hi hagués alguna esperança de resurrecció immediata. Creix no espera la resposta i tira escales amunt.