Niño Pedrín

Els tres apareixen al món exterior com ànimes en pena, ombres que tornen de l’Hades. Troben el jove Facundo, al qual no li queden ungles de tants nervis com ha passat, fent guàrdia, tot tremolós, a l’entrada del jardí. Les campanes marquen mitjanit. Amb la cara ja ho diuen tot, no els cal respondre a preguntes improcedents. Ho han fet, sí. Feina feta no fa destorb. No ha estat tan difícil. Molt desagradable, això sí. Què més. I els altres? No els esperen: han començat a tirar, és més segur estar-se al bosc que no pas rodant com bous sense esquella pels carrers d’El Escorial. El Facundo els diu que han quedat a la Cruz del Niño Pedrín, en una clariana a mitja muntanya damunt San Lorenzo.

Arriben a temps a la cita. El guia, el senyor Ordorika, és un antic col·laborador de l’arquitecte Otxotorena i coneix tots els topalls de la muntanya. Té instruccions d’esperar-los fins a la mitjanit. Ha demanat silenci absolut per poder interpretar els sorolls del bosc, i així que sent que s’acosta algú pel camí exigeix el santoyseña amb una veu intimidatòria. El Facundo, que és un muntanyenc de mena i ha arribat a dalt amb l’alè intacte, pronuncia la paraula màgica: Rosderoles, en homenatge a l’heroi de la primera carlinada. Molt considerat per part de l’Oriamendi, que no deixa cap detall desatès. Hi són tots, ara sí, vestits de guerrillers com Déu mana, com en els vells temps: jaquetes fosques, boines, cananes, cantimplores. Josep Pla, que és el primer cop que es disfressa de maquis, està espectacular, amb un abric gris, botes altes, un màuser que mai de la vida serà capaç de disparar: veient-lo, hom diria que és la reencarnació contemporània del Carrasclet. La boina que li han donat li atorga un aire romàntic de resistent francès. De cardenal italià del cinquecento amb una llagosta a l’escut a estereotip del maquis en només unes hores. El Séan no ha volgut anar a la demolició del pont: ha dit que potser seria de més utilitat en el gruix de l’expedició i ningú no ha trobat arguments per rebatre’l.

La creu on s’han citat és un altre memorial, una peça massissa de granit tallat, instal·lada sobre una peanya esglaonada, coberta de líquens verds que, amb l’efecte que fa la claror metàl·lica dels llums de carbur, semblen esquitxos sinistres de sang. Els solcs que formen les lletres estan repassats amb pintura negra, per facilitar-ne la lectura.

Ningú no sap què li havia passat al Niño Pedrín, Bravo y Bravo, ni quins són els detalls del brutal salvajismo que li havia llevat la vida, però que va ser prou brutal per impulsar els seus veïns a erigir la creu per assenyalar, per sempre més, el lloc on un veí —o qui sap si l’assassí, camuflat entre els que l’anaven a buscar— va trobar el cadàver. Pobre Niño Pedrín, Bravo al quadrat. Quina és l’estranya fascinació que mou els homes a entestar-se a assenyalar les geografies de la mort? A l’Esteve li vénen a la memòria els tarters de rocs que hi ha a la vora dels camins i marquen el lloc on han trobat un viatger sense vida, uns recordatoris que són mantinguts i augmentats amb les pedres que hi deixen els que hi passen. Aquella nit potser els matarien a tots. És una possibilitat certa, tot i que intenten dissimular el neguit que senten amb una actitud de falsa fredor, gairebé de displicència. L’Esteve no pot ni vol evitar pensar quina mena de creu aixecarien, qui ho faria, on, i què hi posarien, si és que hi posarien alguna cosa.