ALLAU D’APARICIONS MARIANES

Madrid, 7. Del nostre corresponsal, J. P.

El Congrés Eucarístic Internacional ha omplert la capital d’Espanya d’una marea de catolicisme en un país tan devot que és ja, de mena, l’epítom de la catolicitat. Si a un vas d’aigua hi vas afegint sucre, arribarà un punt que no n’admetrà més, es colmatarà i no podrà sinó sedimentar-se. És així, exactament: a Madrid hi ha avui un sediment insòlit de monges i capellans, de bisbes, abats i mares superiores. Hom no pot sinó pensar com han quedat els països de procedència, desemparats fins demà, que s’acaba el congrés, de guiatge espiritual per culpa de l’absentisme congressual de bona part del clero, però al mateix temps té confiança plena que la providència pugui actuar a distància i per delegació, movent fils invisibles. Els rumors s’escampen per la vila de Madrid amb una diligència sorprenent. Hi ha en marxa una onada d’aparicions de la Mare de Déu: es calcula que en els propers anys, quan els procediments per validar les visions assoleixin la seva fase de plenitud, no hi haurà prou instructors qualificats en tota la Cristiandat per investigar tots els casos. Els teòlegs de capçalera del règim estan reunits permanentment en gabinet de crisi per entendre i calibrar aquest fenomen, que no té precedents ni parangons, perquè des de l’aparició de la Mare de Déu a l’apòstol Jaume a Saragossa fins avui, les aparicions marianes en terra espanyola han estat extremament prudents i dosificades, i sotmeses a l’escrutini fiscalitzador de la jerarquia eclesiàstica, que sempre s’ha mirat aquest gènere de manifestacions una mica de través.

La darrera aparició de què ha tingut notícia aquesta corresponsalia ha estat protagonitzada pel registrador de la propietat número tres de San Lorenzo de El Escorial, el senyor Camilo Palacios Conde. Don Camilo és, com pertoca a un individu de la seva condició, una persona d’ordre, endreçada, respectable i sense trastorns psiquiàtrics coneguts. És solter, falangista de tercera fornada, de missa setmanal, cosa que, en aquesta mena de negocis, és garantia d’absència de predisposició fanàtica, quan l’Espanya congressual és plena de gent que va a oir missa no una, ans dues i fins i tot tres vegades al dia. Que hom en tingui notícia, es tracta de la seva primera experiència mística. Les circumstàncies del cas que han transcendit són, segons la nostra modesta opinió, remarcables. Abans-d’ahir al matí, mentre feia una visita professional relativa a l’assentament d’una finca rústica a la partida del Prado Nuevo de El Escorial, se li va aparèixer, damunt d’una freixera, una dama vestida amb la preceptiva túnica blanca, vel blau cel i una corona d’estrelletes en òrbita. Amb una veu que el senyor registrador va definir com a «melòdica i angelical», la dama va advertir-lo que la salvació d’Espanya passava, necessàriament, per l’erecció d’una basílica en honor de la Mare de Déu a la finca que era objecte de l’escripturació. El registrador, fent honor al seu zel professional, va observar que aquella finca era massa bona i frescal, de tardes regalades i climatologia precisa i admirable, i va suggerir a l’aparició que un lloc de culte quedaria molt més escaient en una altra finca que tenia ullada cap a la banda de Fuenlabrada, que és més mal país, on es podria aprofitar per portar-hi una secla amb aigua i, d’aquesta manera, aprofitar per revaloritzar la partida. L’aparició —que, a efectes pràctics, convindrem que es tractava, en efecte, de la Mare de Déu— li va reclamar silenci tot posant-se l’índex damunt dels llavis, com si el comminés a deixar d’especular amb la voluntat divina: Don Camilo va comprendre de seguida que si la Verge Maria havia escollit aquella frodonsa parcel·la a El Escorial era per alguna poderosa raó i no pas per un simple caprici cadastral.

—Sí, senyora —li va dir, mentre es postrava a terra. Quan es va atrevir a aixecar el cap la dama no hi era, i per l’aire hi flotava una aroma estantissa de nards i flor de taronger.

El general Sanjurjo n’ha estat informat puntualment, tot i que no sembla que tingui previst visitar el lloc. L’excusa oficial és un atac de gota que el té immobilitzat al Pardo. La veritat, potser, és menys terrenal. El govern ha d’afrontar una veritable epidèmia d’aparicions, en tota mena d’escenaris, fins i tot dins d’un tramvia de la línia catorze, la que va d’Arapiles a Vallecas. En dues setmanes se n’han produït una dotzena llarga, que han omplert el país d’una fal·lera mística com feia segles que no es veia. Cinc a Galícia, tres a Extremadura, fins i tot una a l’illa guineana de Fernando Poo, que ja són ganes d’anar-se a aparèixer lluny.