Circe

El Julio, l’home-que-resol-gairebé-tots-els-problemes, corre a avisar la senyora Adela, amb aquella cara de vinagre que fa quan hi ha alguna qüestió que escapa a la seva autoritat. Ha estat avisat pel grum de l’entrada. Entre la clientela d’aquella nit hi té dos subsecretaris, un director general, l’inspector Aznar (aquest gairebé no compta, perquè de fet viu al bordell) i, sospita, un parell de bisbes d’incògnit, que no han escarmentat amb la mala fi del seu col·lega d’Astorga. És una nit per estar alerta, al cas de tot el que passa a la sala, i l’últim que necessita la mestressa és que se li obri un altre front.

—Senyora Adela, a la saleta verda de baix hi ha el senyor Poch amb uns amics —li diu, tot cerimoniós—. Jo ja l’hauria engegat, però ell insisteix que l’avisi personalment, que vostè ja sap qui és i que l’espera, però jo, si em permet, l’aviso: fan tots molta mala pinta. Un servidor, i perdoni que em fiqui allà on no em manen, no se n’acabaria de refiar. Els foto fora?

I què pot fer, la pobra senyora Adela, sinó empassar-se l’angúnia, tranquil·litzar els neguits del Julio, improvisar una resposta coherent i dir-li que no passa res, que sobretot no pateixi, que el senyor Poch és un client una mica excèntric, sí, però un element del tot inofensiu i sobretot bon pagador i amb bons contactes, encara que no ho sembli. Ja se sap, la gent de quartos i de faràndula. Que els faci pujar a tots per l’escala de servei al reservat de dalt, i que moltes gràcies, que de la resta ja se’n cuida ella. El Julio no s’atreveix a presentar cap objecció, tot i que resulta evident que el senyor Poch i la seva camarilla són exactament el que semblen: una colla de pòtols, elements dissolvents, carn de presidi.

L’Esteve, és, de tota aquella tropa, el que fa més bona fila, tot i que va vestit amb la granota caqui dels presoners. És la imatge de l’home derrotat, del que està gastant el seu darrer cartutx. Li sap greu, diu, mai no hauria gosat, etcètera, però amb la cara paga. No tenen cap altre lloc on anar i és clar, la senyora Adela pot proveir. I tant. Aquella colla de malfargats la portaran pel camí de la perdició, com algú els arribés a veure. A la senyora Adela li ha costat molt fer-se un nom, que en aquest món no et regalen res i t’has de fer un fart de treballar i en un tres i no res t’ho poden fotre enlaire. Això sí, amb la noia rosseta, mira, encara farien tractes, perquè és bufona i té el punt exacte d’exotisme: podria passar perfectament per gallega.

I què li pot dir, a l’Esteve? Que se’n vagi? La mare de la senyora Adela, que Déu tingui a la glòria, sempre li deia que el passat torna, és tossut, és una brasa que no s’acaba mai d’apagar. Encara que sembli que ja no crema, n’hi ha prou amb un buf d’aire perquè reviscoli. Quan l’Esteve els va ressuscitar, feia tres dies, la senyora Adela pensava que allò era un epíleg, el darrer espeternec d’una relació que havia estat molt intensa, un pecat de joventut. Havia estat molt emocionant, sí, però llavors ella tenia trenta anys, pensava que feia un servei al país de la seva mare, al dels avis que tant havia estimat. Tot era tan fàcil, llavors. Fotografiar documents de la cartera del ministre de Foment, que havia passat per la casa a relaxar-se abans de tornar a l’oficina, coses així. Saber quins eren els punts dèbils de la gent. Fer de correu, passar missatges, donar aixopluc a algú per una nit. La feia sentir-se bé, en pau amb el món.

Ara torna el passat, sempre tan tossut. No pot dir que no i què coi, en el fons nota aquella coïssor dels vells temps, l’atracció pel risc. I ho organitza tot. Els amagarà al pis de dalt, a les habitacions que té tancades des de fa temps, on hi ha un menjadoret i una cuina. Allà ningú no els emprenyarà. Condicions? Només dues: lluny de les nenes i que no facin soroll. Potser amb això n’hi haurà prou. Seran els seus convidats, fins que l’Esteve decideixi altrament. Llavors se n’aniran tots, en ordre, i aquell episodi haurà estat tan sols un parèntesi en la trajectòria sense màcula de casa Adela. En el fons li agrada, aquella transgressió. Tot sigui a fi de bé. Pensa que, qui sap si algun dia, per rescabalar-la de tants sacrificis, li dedicaran un carrer a Cervera, el poble de la mama. Segur que estaria molt orgullosa de la nena, si la veiés.