Hecatombe

Quan l’alba, amb els dits de rosa, comença a encendre el cel, se sent el brunzit dels avions.

No hi ha victòria sense sacrifici. Hi ha sacrificis sense victòria. Hi ha un camp de futbol per als presoners que fan treballs forçats al Valle que, per economia, no té porteries, substituïdes per uns sacs de ciment. Més enllà hi ha un terreny irregular aplanat pel pas dels camions, fins que comença el bosc, limitat a la banda sud pels barracons buits on malviuen els obrers forçats, enviats a fer embassaments a l’Aragó mentre duri el projecte. L’Oriamendi, que s’ha posat a l’extrem més allunyat de la penya, encén la bengala quan li sembla que és el moment oportú. Al seu costat hi ha l’Éamonn, que fa una estona ha engegat l’emissor que ha de facilitar l’alineació del Ford per a l’aterratge. Deu segons més tard, una corrua de cuques de llum delimita un espai irregular.

La Mari Pepa segueix les indicacions que li dóna el Tísner. El senyal arriba nítid.

—Ara anem bé. El rumb és correcte. Les bengales, goita. Quina rebuda. Com ho veus per aterrar?

—Malament rai. Però si no ho provem no sabrem si és possible. Agafeu-vos.

La paraula hecatombe és grega, i es refereix al sacrifici als déus de cent caps de bestiar. No s’han documentat hecatombes de cent caps de bestiar, ni en temps dels grecs. En mataven menys. Trenta, quaranta, els que poguessin en cada moment, sempre que confiessin en la magnanimitat dels habitants de l’Olimp. Els Hurricanes i els Spitfires es despleguen en formació de combat. L’objectiu és protegir el Ford, permetre l’aterratge i facilitar-ne el retorn. Hi ha núvols baixos que, si bé compliquen les maniobres de tocar terra, ajuden a la defensa. Des de baix, a peu pla, el ball dels avions que s’empaiten, que es pot veure entre els cassigalls de bromes que s’arrapen a les muntanyes, sembla un joc, fins que l’aire els porta una remor llunyana de metralladores, i un dels aparells s’encén per la cua, perd el control, cau fent un moviment de tirabuixó i desapareix amb una resplendor darrere de les muntanyes, sense que puguin saber si és un dels seus o dels altres. El Ford apareix per l’oest. Quan veuen com s’encara al simulacre de pista pensen que vola massa alt, va massa de pressa, no ho aconseguirà. Però no hi ha temps per fer una altra passada, l’oportunitat és única i s’ha d’aprofitar. El Ford aixeca el morro, gairebé toca el terra amb la part del darrere del fusellatge i, tot d’una, quan la velocitat s’ha reduït prou, la Mari Pepa corregeix la posició. El tren d’aterratge entra en contacte amb el sòl i aixeca una gran polseguera: mentre una pedra cantelluda no rebenti els pneumàtics rai. El Ford frena, els motors baixen de revolucions i l’aparell finalment s’atura. Encara li sobren una cinquantena de metres abans no s’acaba l’esplanada. El Tísner, que porta una metralladora penjada del coll, obre la porta de la carlinga i salta a l’exterior per ajudar a pujar els passatgers que vénen corrent. En vol rasant passa un Fiat Freccia que persegueix un Hurricane. Des de dalt del Cerro de la Nava, a la base de la creu, els primers soldats que arriben disparen una mica a la babalà. Són lluny però s’acosten.

—Hi som tots? —pregunta el Tísner.

Passen llista. Adi, Teresa, Caitlín. Pla, que té la responsabilitat de carregar el plutoni. Séan. Albert. L’Oriamendi i l’Ordorika. El professor Mir. En falten dos, me’n falten dos, crida l’Esteve: Paddy i l’Éamonn. S’han quedat a segellar el túnel amb la dinamita que els ha sobrat, diu l’Adi, perquè just quan sortien s’han adonat que per la galeria avançava un escamot de soldats, em pensava que ja havien sortit. «Gireu l’avió», crida l’Esteve, «torno de seguida», ordena que algú contingui la Caitlín, que crida i esgarrapa, i corre cap a l’entrada del túnel, on no hi ha rastre d’oposició i sí una polseguera àcida que ve de l’interior, i no calen més comprovacions, però crida i avança fins que troba el pas barrat, una esllavissada de roca fresca, és inútil continuar. Són dins, colgats. Recula i surt a l’exterior. Els soldats baixen per la penya i intenten fer punteria. L’Esteve puja d’un bot al Ford, el Tísner crida, tira, tira, fotem el camp, i la Mari Pepa, amb gas a fons als motors, desfrena i l’avió comença a córrer per la pista, que és massa irregular per enlairar-se en condicions. La batalla continua a l’aire. Un dels Spitfires que ha perdut el control aconsegueix, en un darrer acte de servei, estavellar-se a la muntanya, al punt precís on uns soldats intentaven plantar una metralladora de campanya. Així que arriben als seixanta-cinc nusos de velocitat, tira de la palanca, els flaps es despleguen. A mil tres-cents metres d’altitud, l’aire és prim, potser faria falta una mica més de velocitat, l’avió va a plena càrrega, no sé si ho aconseguirem, però la pista s’acaba, arriben al punt de no retorn, ara o mai. El Ford s’enlaira amb un gemec, guanya uns metres agònics, sembla que no acaba de pujar, frega la copa dels pins de l’obaga i, de mica en mica, recupera la cadència d’ascens.

—Cap a casa, si és que ens deixen —sospira la Mari Pepa.