Glorieta de Bilbao

—Què et sembla, l’article? —pregunta Josep Pla a l’Esteve, tot enriolat, mentre el doblega i l’endreça a la cartera.

L’ha citat al Café Comercial, a la Glorieta de Bilbao. Discretíssim. No, si la propera vegada es trobarien al taulell de recepció de la direcció general de Seguretat, pensa l’Esteve. El Levante de la Puerta del Sol ja era una temeritat. Aquest és encara pitjor. Els cambrers amb galons semblen marinerets, i els miralls de les parets multipliquen fins a l’infinit les possibilitats de tafanejar.

—Què vols que em sembli, Josep. Estàs com un llum. A qui se li acut. Vols matar el comte d’un atac de feridura? Com pots publicar això?

—El Planes ho comprendrà —diu—. Ell sap de què va, l’ofici. És conscient que és impossible viure més de tres anys a Madrid i no acabar ben lero, però precisament per això nosaltres podem tenir una percepció de la realitat més precisa i exacta. I no sé com, però ha passat censura. Fa temps que baden, s’estan aburgesant. El Planes ho publicarà a tercera, a quatre columnes, potser cinc, ja ho veuràs, i el comte que digui el que vulgui. El meu director valora el repte de fer contents els censors i tota la comèdia que hem de fer perquè el fruit dels meus esforços arribi a Barcelona via París. És un tinglado de consideració. A més, el que ha passat és molt gros. A tercera i a quatre columnes. Què ens hi juguem?

L’Esteve no s’hi juga res. N’està tip, de jugar i encabat perdre. Pla té els ulls empetitits, són dues boletes negres i brillants. És un bon senyal. És un mal senyal, també: les dues coses al mateix temps. En porta alguna de cap. Han tingut sort. Relativa, és clar. De vegades és millor viure en la ignorància. No saber. I Pla, per bé o per mal, sap moltes coses i té ganes de coneixement. Agafa aire. Primer punt.

—A veure. Quin secret extraordinari et va revelar el boig del marquès? Vaig veure que volia tenir una trobada discreta amb tu. Està com un llum d’oli, però se li ha de reconèixer que posa el nas a tot arreu i que de vegades pot encertar-la.

—Sí.

—Va, digue’m.

Compartir el secret no l’alleuja. Ans al contrari: és com si la bomba anés adquirint cada cop més materialitat a mesura que l’anava esmentant. Pla fa veure que la revelació no l’impressiona, però perd el color de la cara i les mans que caragolen una cigarreta li tremolen. Beu i s’ennuega. Quan es recupera de l’ofec, només pot emetre una trista interjecció. Ara ja ho sap.

—Aha.

De res no serveix recrear-se en la desgràcia. Han de tirar endavant, i ell també té la seva quota d’informació fresca.

—Tinc el nom de la teva Nèmesi —diu, amb una veu plena de misteri—. Me l’han dit de passada, gairebé per casualitat, mentre parlava amb el contacte que tinc al palau de Buenavista i que m’ha explicat això del Teofrasco. Com dir-ho sense que t’espantis. A veure. N’hi ha un que sap que corres per Madrid i té ordres de trobar-te. Prioritat absoluta. Al preu que sigui. Sospito que no t’agradarà saber qui és. No te n’agradaria cap, ja ho sé prou. Però aquest et resultarà familiar i no, segur que no t’agradarà. Antonio. Juan. Creix.

És clar, havia de ser ell, pensa l’Esteve. O qualsevol altre. Sempre hi ha d’haver algú disposat a fer-ho. Però sí, que fos ell era del tot plausible. Antonio Juan Creix, el comissari de policia més jove del règim, condecorat amb un feix de medalles després de la Guerra de Ponent, per reiterades mostres de valor tenyit de temeritat, demostrades en accions audaces al camp de l’enemic. Amb només vint-i-quatre anys, Creix va ser el responsable del CESIBE a la província rebel de Barcelona. Els agents de l’Oficina el van buscar per sota les pedres, però va aconseguir superar els sis mesos de la guerra sense ser enxampat i, a més, fent tant de mal com va poder. Sabia on picar i com fer-ho en el pitjor moment possible. Creix era un home d’acció. No li agradava gens treballar des de les clavegueres, pel darrere. S’estimava més anar de cara i, si podia ser, dirigia personalment les operacions, amb una temeritat suïcida. Va tenir la gran vista de connectar i treure profit de tots els enemics de la joveníssima República Catalana, que es van aliar amb l’objectiu comú d’esclafar-la: amb els falangistes, amb els burgesos acomodaticis que formaven la cinquena columna, amb els carpetovetònics custodis de les essències hispàniques, amb militars rebotats, amb la facció dels anarquistes que pensaven que el nou règim els ho posaria més difícil a l’hora de posar en solfa la revolució llibertària. A tots els engalipava amb promeses impossibles de complir. Quan la guerra es va acabar, per esgotament de les parts i per la pressió conjunta de França i Anglaterra, Antonio Juan Creix es va fondre, quan havia arribat el moment de passar-hi comptes. No se’l va veure ni en forat ni en finestra, ni a Madrid ni en part de món. En certa manera, va fer el mateix que havia fet l’Esteve: fotre el camp abans no li fessin la pell.

—És ell, Esteve —insisteix Pla—. Tot just ara n’he pogut reconstruir la trajectòria, vida i miracles. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial se’n va anar a l’Argentina, en qualitat d’agregat militar, ell, que ni tan sols havia fet el servici. Allà s’hi va estar cinc anys. Després va passar al consolat espanyol a Washington. Va estudiar a l’acadèmia de l’FBI a Quantico. Oh, és un xicot espavilat, amb una gran preparació, cultura i molta iniciativa, diuen, i no seré pas jo qui ho posi en dubte. I des de fa quatre o cinc mesos l’han fet tornar, amb l’encàrrec oficial de reincorporar-se al CESIBE. Operacions especials.

Pla canvia el to de veu. Més greu, més obscur. Dos tons avall.

—I ha estat ell qui ha fet saltar la xarxa del Capmany. N’estic segur.

—D’on ho has tret?

L’Esteve ha après, a còpia d’hòsties i desenganys, a no fer mai més preguntes que les imprescindibles. Si Pla pot dir-li alguna cosa més, la hi dirà. Si no, no.

—Pagant sant Pere canta —diu, tot lacònic.

Pla té un bon contacte a Buenavista, a la seu del CESIBE. És un uixer, que, parapetat rere el càntir, és especialista a l’hora de detectar i interpretar moviments, reunions i conciliàbuls. Llegeix les desfilades de galons i el moviment de despatxos i els interpreta amb la precisió del microbiòleg. Escoltant tan sols un eco de conversa captada en un passadís és capaç de completar-la en els seus aspectes essencials, vincular-la amb d’altres fragments escoltats abans i fer-se’n una perfecta composició de lloc. Interpreta absències, controla qui arriba a la feina d’hora, qui surt tard, qui s’entreté més del compte a la cafeteria, és capaç de penetrar en els secrets del més eixut dels llenguatges corporals. Sap quins són els accessos públics i privats del palau, qui demana la clau dels calabossos, qui la de les sales dels interrogatoris, qui la de la famosa Puerta Falsa. Sap on es guarden els informes, els butlletins, els llibres de comptabilitat.

—Com va anar? —pregunta l’Esteve.

L’essencial. Hi va haver una filtració, d’un informant de Barcelona. Poca cosa, un mig nom, però suficient per poder estirar el fil, amb tota la paciència del món, esperant moviments i reconstruint, a poc a poc, la xarxa, fins que els va semblar que ja no podien anar més enllà i que si no actuaven de seguida es podria fer malbé tota l’operació. Tots sis van caure tots en una nit. A la tarda havien rebut l’ordre i a les dues de la matinada ja els havien enxampat tots. Els de l’escamot que els van detenir anaven amb una llisteta amb noms i adreces, com aquell qui va al colmado a fer la compra. Els van dur a la Casa de Correos. I allà se’n va perdre el rastre. Desapareguts, com si no hi haguessin estat mai.

—És fàcil, m’imagino, oi que sí?

I tant que és fàcil, pensa l’Esteve. Només cal tenir la determinació i una mica de material. Àcid sulfúric, calç viva, una fossa al mig del bosc. Res que l’Esteve no pogués trobar a cal Sord o ca la Paca, on mossèn Coll els feia anar a buscar els productes químics per a les pràctiques de laboratori. En mitja horeta encara no podies fer desaparèixer una persona del planeta, com si no l’hagués parit mare.

Pla continua.

—Un dels contactes que Creix té a Barcelona li ha dit que ets aquí. Ha estat la notícia del dia al CESIBE.

—El contacte que té a Barcelona, dius. Té un contacte a Barcelona.

Pla es mira l’Esteve com si fos un beneit.

—És clar que té un contacte a Barcelona. Contactes, en plural. Els que vulguis. Però el que ens interessa pel nostre negoci és un, només. Saps qui és? Una pista. El coneixes. Una altra. Ell no té accés directe a la substància amb la qual trafica, de manera que hi ha d’haver algú més dins del sistema que us està fent el llit. La poma podrida. Un talp, en dieu, no?

Eh, no. No en deien de cap manera. Només faltaria que haguessin de buscar un nom per definir totes les formes de l’abjecció i de la traïdoria. Sí, en deien talps, però no li ve de gust donar-li la raó, què coi s’ha cregut.

—Un talp, sí.

—Esteve, jo aquí sí que no us puc pas ser de servei —diu Pla—. Ja us espavilareu. Estic tranquil perquè sé que allà dalt no hi ha ningú que sàpiga qui som i què fem. Ni que vulguin fer-nos mal no podran. A tu, potser, però què coi: ets un gat vell i segur que saps com protegir-te. Bon un. Però vols saber qui és el visitant? Ja t’he donat una pista, la primera: el coneixes. La segona. Com una endevinalla. Nom i cognom, doblement amables i positius.

És clar. Qui, si no. L’Esteve, preparat per rebre un cop de mall.

—Justo Bueno.