Back to Derry

Com que l’Esteve no ha volgut dir per on entraria, s’han format tres comitès de recepció, tres, un a cada port de la costa est. Quines penques que té, pensen tots. Éamonn Agnew, que s’espera a Belfast, el reconeix així que el veu baixar per la passarel·la del ferri. Quan s’adona que l’han vingut a buscar, l’Esteve el saluda dibuixant creus a l’aire, com si fos l’arquebisbe d’Armagh en visita pastoral. L’Éamonn es fixa en la maleta: d’actor de varietés o de puta viatgera, que no lliga gens amb la indumentària.

—Éamonn Agnew —saluda l’Esteve, quan arriba a terra ferma—. Quin gran honor. Ja t’han deixat sortir de la presó?

—Oh, mossèn Farràs, sempre tan graciós —respon.

L’Éamonn li presenta el company d’espera.

—Aquest és el Clinton. Fitzpatrick. Sí, dels famosos Fitzpatrick, sang normanda. És molt jovenet, encara es pixa al llit, però és de bona pasta. Potser encara en farem un home de profit.

La resta de passatgers passen per la seva vora sense parar atenció: una cerimònia més de retrobament, amb grans abraçades, com tantes d’altres. Eviten el control de passaports sortint per una porta reservada. Petits privilegis. Tenen un cotxe aparcat en un carreronet sense sortida, fora de la terminal.

—Cap amunt, mossèn Farràs —diu l’Éamonn—. I ara treu-te la sotana, que no et farà cap falta. Puja, va, que és tard.

—Com sabíeu que venia per Belfast? —els demana l’Esteve.

L’Éamonn està una mica emprenyat.

—Mira, ens ho va dir la senyora Dorsey, la fortuneteller de Clones, llegint el marro del te, no et fot. Podies haver tingut el detall de ser una mica més explícit. Hem mobilitzat mig país per estar a l’aguait de la teva arribada. Ara mateix, i fins que no els avisin que ens has distingit amb la teva presència, a Rosslare t’esperen el Bladys i el Séan Nugent. I a Dublín, a Dun Laoghaire, hi tens desplegat un comitè especial: Monyhan, Welsh i O’Bigley.

L’Esteve es mig emociona. Monyhan, Welsh i O’Bigley, tots tres, rei, as i manilla, els únics als quals va aconseguir enredar per ensenyar-los a jugar a la botifarra, durant la guerra, amb cartes franceses. Li sap greu haver mobilitzat tanta gent per no res, diu, i es lamenta que s’hagin esforçat tant, quan el que volia era precisament no donar feina, que ell és capaç d’espavilar-se tot solet. Sí, i tant, sobretot.

—No ens facis riure —se’n fot l’Éamonn.

L’Esteve els demana, si és que és possible i no fan tard, de passar pel centre, a donar un tomb.

—És clar, home —diu l’Éamonn—. Anem a fer el turista una estona, que veuràs que tot ha canviat molt de pressa. D’entrada, els noms dels carrers, que això és fàcil de fer. La plaça Victoria és ara la plaça dels sis McMahon. Ves que senzill. Quatre plaques noves i a prendre vent.

Baixen en direcció a la plaça Donegal. A l’ajuntament, al damunt del frontó que corona l’entrada principal, hi oneja la bandera tricolor.

—I els bitllets? —pregunta l’Esteve.

—Som un país de nostàlgics. Han fet bitllets de cinc nous, i també hi surten les putes estàtues de l’ajuntament. És així.

A l’Esteve l’idioma se li encalla una mica. Tant de temps sense practicar-lo passa factura.

—Bé, ja en tinc prou —diu—. Anem. Quan vulgueu. Moltes gràcies. Ja ho tinc vist.

El cotxe deixa enrere la ciutat i enfila la carretera del nord-oest. Clinton, que condueix, força una aturada tècnica a Antrim, a cal McGinn’s.

—No, tan d’hora no —els suplica l’Esteve—, tingueu pietat de mi, que acabo d’arribar i encara no m’he adaptat als vostres hàbits, salvatges, que sou uns salvatges.

—Un plat de sopes i una pinta, només, potser dues, home, que tenim gana i set i encara no hem pogut esmorzar per culpa teva —replica el Clinton—. És una obra de misericòrdia: dues, de fet, la primera i la segona de la llista de set. No deus voler pas que arribem a veure l’amo esvaïts i amb els budells buits, que encara caurem rodons.

Seuen a la vora de l’estufa de torba. Brinden pel record dels vells temps i pels companys que ja no hi són, sláinte, salut.

L’Esteve té la pregunta al pap des del moment en què ha baixat del ferri, però no s’ha atrevit a exposar-la. Ho fa ara, quan els veu contents i relaxats, fluixet fluixet, com un sospir.

—I com està, ella? Què fa, la Caitlín?

Toca respondre a l’Éamonn, és clar: ha de ser una contesta que combini la informació real amb la delicadesa necessària. Que informi però que no faci mal, si fos possible.

—Mira, Esteve. La Caitlín s’ha casat. No ho sabies?

No, no ho sabia. Com podia saber-ho, si ha viscut amagat en un forat, sense adreça postal ni contacte amb el món? Però s’ho podia haver imaginat.

—Fa un any, potser —precisa l’Éamonn, com si pensés que el pas del temps apaivagaria la coïssor.

I no, no l’ha calmat, gens ni mica. I, posats a demanar, l’Esteve pregunta qui és l’afortunat, l’home més feliç del món.

—No sé si el coneixes, potser no vas tenir l’ocasió de tractar-lo. Pádraig McAihoda, de Cootehill. Diu que és poeta, però era el comandant de la brigada de Cavan. Un tipus amb dos collons, el Paddy, tot s’ha de dir, que va fer anar de corcoll els Ulster Defenders durant la Guerra del Nord.

L’Esteve n’ha sentit a parlar, i tant, i fins i tot havia tingut l’oportunitat de parlar amb ell un parell o tres de vegades durant la setmana boja de celebracions que va seguir la cerimònia de la Devolució, a Belfast. El Pádraig és un homenot corpulent que parla ronc, té una mirada fosca, malfiada, la d’algú que ha rebut fort i, si mai el provoquen, buscarà una venjança que sigui exacta o superior en proporcions al greuge original.

Ningú no vol que a la taula s’hi instal·li la melancolia. L’Éamonn ha donat la resposta a la pregunta de l’Esteve. Ara ell ja ho sap i la vida continua. És conscient que li ha tocat el nervi, i l’Éamonn prova d’alleugerir el trajecte que els queda fins a Derry repassant l’anecdotari de la Guerra de Ponent del trenta-cinc, on havia anat a fer de brigadista i havia conegut l’Esteve, i també, esgotat el primer filó, les històries de la revolta del Nord, molt més recent, potser més difícil de pair. Ara, tres anys més tard, tot just el dolor comença a sedimentar-se, a quedar-se al fons, i en pot emergir la part més volàtil, que és també la que fugirà més aviat de la memòria però també és la substancial, la que forjarà el relat que explicaran als néts.

—Ai, aquella emboscada a Aughnacloy, recordes, Esteve?

I tant, que la recorda, com el robatori d’aquell arsenal oblidat a l’antiga caserna dels Black & Tans a Newbliss, i tantes i tantes accions més. Però tot allò que evoquen és part del passat, d’un món on Séan Gallagher, i Alfons Martí, i Séan O’Flynn, i tants d’altres amics són vius, i la Caitlín sense un Pádraig era de l’Esteve, si és que algú pot ser d’algú altre.