Desconcert

L’Adi té la sensació que en tan sols un dia i mig ha reculat tres segles i es troba en una Espanya aspra i essencial, un escenari més de les peripècies del Guzmán de Alfarache, del Lazarillo de Tormes o del Buscón Don Pablos. Se’n fa creus, d’aquella kermesse, però ha d’admetre que és un espectacle insòlit i fascinant. Se sent presonera d’una paradoxa temporal i espacial. Trenta-sis hores enrere havia sortit de la seva chambre de bonne a la Rue de Tiquetonne, a tocar del palauet on havia viscut madame Émilie du Châtelet, l’amant de Voltaire i una de les primeres dones científiques de la història, i ara es troba en un erm on fa un fred que glaça l’ànima però que no aconsegueix acovardir uns quants centenars d’aspirants a visionaris.

Hi ha venedors de sarsaparrelles, bastonets de regalèssia i paperines amb ametlles garapinyades, i tot just comencen a arribar corrues d’esguerrats, cecs i paralítics, a la recerca del miracle impossible. Pertot corren nens jugant amb pilotes fetes de parracs o empaitant gats amb una llauna de benzina. Hi ha un ramat emmurriat pel sol de migdia, del tot aliè a aquell desplegament, amb el seu pastor assegut sota una alzina fent punta a un bastó, concentradíssim, com si d’aquella operació en depengués el futur del món. Els arriba al cor la paradeta d’un impressor que, en només dotze hores, ha estat capaç de versificar la crònica apareguda al diari per convertir-la en un romanço de canya i cordill. El Josep, emocionat, li’n compra un parell de dotzenes i en dóna una a cadascun dels companys d’expedició, dient-los que aquella és la culminació de la seva vida literària i periodística i que, després d’haver-ho vist, ja es pot retirar i, si mai s’escau, morir tranquil.

L’Esteve té por que les autoritats competents facin acte de presència per posar una mica d’ordre en aquell cafarnaüm o, directament, reprimir-lo. A còpia d’empentes i precs reagrupa tothom i els dirigeix de retorn als cotxes. Els tres irlandesos han aconseguit, no se sap d’on, una bóta plena de malvasia i se la van passant amb la desimboltura d’aquell que se’n va a fer una costellada. Tota aquella indolència l’exaspera. L’Adi s’acosta a l’Esteve, que lluita per obrir-se pas entre la marea de pelegrins que van arribant. Té la impressió que l’Esteve l’ha estat defugint, i vol aclarir les coses. Ell se li avança.

—Adi. Què et sembla, tot plegat?

—Estic desconcertada, si vols que et sigui sincera. Tinc la sensació que anem una mica perduts.

Amb la cara, l’Esteve respon: no estem perduts, no: perdudíssims, a mercè de les forces més obscures.

—En el punt del procés en què ens trobem res no depèn de nosaltres —diu—. T’enganyaria si et volgués fer creure que, al començament de tot, havíem tingut algun tipus de control. Cap ni un. Però mira, anàvem fent. A batzegades, a empentes i rodolons, dues passes endavant i tres enrere, però, poc o molt, tiràvem endavant. Avui, igual. Ningú no hauria donat un duro per nosaltres, i mira, encara esperneguem. No hi ha cap pla preconcebut, i millor que sigui així. Qui dia passa, any empeny.

Aquest fatalisme tan catòlic, tan conformista, escandalitza l’Adi. Què vol dir, que no hi ha cap projecte, cap full de ruta? Que van a les palpentes, com els cecs, confiant que trobaran el camí per casualitat o per intercessió divina. Però no és pas un defecte adquirit, una degeneració: sempre ha estat de la mateixa manera. Impossible planificar. Que surti com surti i després farem balanç. La capacitat d’improvisació dels catalans és insòlita i admirable, pensa, perquè els resultats finals sempre són superiors a les expectatives i a les previsions. Tot i que ella n’és conscient, li costa acceptar-ho. L’Esteve li estreny el braç, com el metge que conforta un pacient que ha estat desnonat.

—No pateixis, Adi. Ens en sortirem.