Mambrú

Hi ha remor de passes que s’afanyen a la casa dels Canonges. És la una de la matinada. L’oficial de guàrdia dels Mossos obre la porta de la residència. Ha fet sonar la campaneta que hi ha a l’entrada per avisar, que ningú s’espanti més del compte. Avança sense esperar cap reacció i treu el cap per l’alcova.

—Senyor president. Us hauríeu de llevar de seguida. Teniu una conferència urgent. El primer ministre Churchill vol parlar amb vós. Han avisat d’Exteriors, diuen que és molt important.

L’oficial no ha de donar-li més explicacions. El president Carrasco, que sap que no gosarien despertar-lo si no fos realment qüestió de vida o mort, surt del llit, xiuxiueja un Pilar, torno ara de seguida, busca les espardenyes, es posa una bata i s’afanya a anar cap al despatx, pel passadís que hi ha damunt del carrer del Bisbe. A la porta hi ha un dels traductors jurats del ministeri i el secretari personal del president, que li diu que els ministres Badia i Batet estan a punt d’arribar. Tothom està espantat. La presència del traductor desconcerta una mica el president. Qui l’ha convocat? Confia que podrà entendre’s amb el primer ministre en francès, perquè l’única vegada que han parlat, a la celebració de l’aniversari de l’armistici, van intercanviar algunes frases en un francès plausible. Si més no, ho intentarà.

Es tanca al despatx, sol. Diu que si li fa falta alguna cosa, els avisarà. Despenja, i des de la centraleta de Palau li passen la comunicació de seguida.

—Monsieur le premier ministre, bonne nuit.

És possible que Churchill hagi begut, pensa el president Carrasco, i això l’incomoda, perquè Sir Winston parla a poc a poc, papissot, amb la veu lleugerament pastosa i arrossegant les paraules, però potser és una conseqüència del canvi d’idioma i l’hora intempestiva. En qualsevol cas, el primer ministre rebutja l’oferta del president Carrasco de mantenir aquella conversa a través de traductor. No, president, no, millor que ho fem directament, i esperem que el nostre francès d’alumnes llestos ens serveixi, diu.

Churchill, que normalment no fa marrades a l’hora d’encarar-se amb les qüestions més complicades, dubta. Fa una referència a un dels seus avantpassats il·lustres, el primer duc de Marlborough, sí, el que va dirigir l’exèrcit anglès durant la guerra de Successió. Ell era partidari de liquidar definitivament l’amenaça dels Borbons, i de fet va aconseguir penetrar al regne de França, però quan els tories van assolir el poder, i li sap greu dir-ho, perquè són els antecessors del seu partit, van abandonar els catalans a mercè de Felip V i de Lluís XIV. Sí, ell no se sent responsable dels errors dels seus ancestres, només faltaria, però sí que és conscient que hi ha un deute pendent, i tampoc no oblida l’ajut que va rebre dels militars catalans refugiats a Anglaterra durant els moments més complicats de la guerra. El president Carrasco s’alarma: tants de prolegòmens no presagien res de bo. Tot d’una, a Londres hi ha un silenci. El president no pot evitar de pensar que el seu interlocutor ha aprofitat la pausa per fer un glopet. Churchill s’ha embussat uns instants, però quan recupera el discurs deixa de banda els referents històrics.

—Dispenseu-me, senyor president. Em poso sentimental, i això no és bo. No pas en aquest moment, en què els minuts compten. President Carrasco, perdoneu-me que vingui amb presses, però els esdeveniments de vegades es precipiten i no és culpa nostra, sinó que les coses passen quan han de passar. Ha arribat l’hora d’anar per feina. Hem d’organitzar un rescat. Com anem d’aviadors?