Castellana, 3

El Palacio de Comunicaciones, Paseo de la Castellana, 3, és la tercera casa madrilenya de Josep Pla, la tercera estació del seu viacrucis quotidià. Se l’imagina com el castell de Nosferatu, amb aquelles torrotes, aquelles agulles que punxen el cel cristal·lí i tornassolat de la capital, un meteor glossat per tots els poetes manxecs que no tenien altra feina i, com Pla diu per escandalitzar, s’han cansat de fer-se palles. Hi passa gairebé cada dia, per dictar les cròniques a la redacció de Le Figaro a París, des d’on les reboten tot seguit a Barcelona, en aquell joc de l’oca absurd concebut no tant per superar el bloqueig de les comunicacions sinó per tocar el botet i fer-los perdre la paciència. El ritual era sempre el mateix: passava la crònica per censura, esperava el vistiplau, si mai hi havia un problema la corregia allà mateix, a peu dret, fins que li donaven llum verda i en deixava una còpia per a l’arxiu. Després se n’anava al taulell, sol·licitava l’establiment de la conferència i esperava amb una santa resignació que les senyoretes telefonistes li indiquessin que ja podia passar a la cabina assignada per parlar amb el món exterior, un cop fetes les sempre difícils connexions i les maniobres complexes de cobrament a destinació. Allà dins, en aquell taüt de fusta de noguer amb vernissos foscos, trobava la sensació d’una falsa intimitat. Podia parlar amb l’exterior, sí, però sabia del cert que en algun recambró dels soterranis algú parava l’orella i s’assegurava que no es desviés ni una coma de la notícia prèviament validada.

Però aquell dia no té cap crònica per passar, i entra al Palacio amb la desimboltura del turista. Dubta un moment. Què és millor, acostar-se a una de les amables senyoretes i demanar-li que el posi en comunicació amb aquell número misteriós o bé mirar d’aprofitar que es troba al sancta sanctorum de les comunicacions hispàniques per aprofitar l’únic contacte que hi tenen, que no és altre que la senyoreta Diosdado, a qui Pla va tenir el plaer de conèixer dos dies abans. La primera opció té els seus riscos. I si aquell número està vigilat? No li costa gens d’imaginar que les telefonistes tenen a cada centraleta un llistat amb els números prohibits, sobre els quals han de donar l’alarma immediata si mai algú els sol·licita. La segona opció sembla més segura. I millor fer-ho bé. Surt un moment al carrer i torna al cap de cinc minuts amb un pom de flors. Amaga la panxa i es pentina el serrell amb els dits, tot esperant que pugui passar plausiblement per un pretendent. S’adreça a una de les recepcionistes. No les coneix perquè sempre va directament al taulell de conferències. El seu és un comportament del tot excèntric, i nota el pes de totes les mirades.

—La senyoreta Diosdado, per favor, amable operadora?

Durant uns instants terribles s’adona que no ha calculat que potser és una dona casada i que el fotran fora a puntades de peu. De fet, no té cap element objectiu per saber que és fadrina. Només l’ha vista aquella estona a la perruqueria del Gemis, però sí que li havia fet el pes i per això va demanar a l’Esteve com es deia i per on corria. L’Esteve, bé perquè tenia un moment de feblesa o bé perquè considerava que, després de tants anys, ja no venia d’aquí i es mereixia una mica d’informació, li ho va dir. Diosdado. Treballa al Palacio. Això sí: no s’havia pas fixat si duia anell o no. Però s’hauria jugat el que fos que era soltera. Ho va deduir en observar aquell punt de serena llangor que tenen les senyores d’una certa edat que han resistit les temptacions matrimonials. El cas és que l’amable senyoreta recepcionista el repassa de cap a peus. És evident el que pensa: s’ha presentat al Palacio un personatge tan ridícul com temerari, i amb aquella pinta d’agrimensor no té cap possibilitat d’èxit. Però ella no és ningú per tallar les ales de l’amor i de la seducció i, amb una mirada commiserativa, l’atén. És la distracció del dia.

—Quin nom?

Tots els agents de l’Esteve tenien un nom comodí, al qual havien de recórrer en cas d’emergència i en l’improbable cas que s’haguessin de posar en contacte dos agents que no es coneixien. Si aquell no és un cas d’emergència ja podem llençar la gorra al foc, pensa. És un nom absurd, per això mateix lliure de tota sospita.

—Marcelino Poch. Ce hac.

La noia fa anar les clavilles de la centraleta i, quan aconsegueix que contestin a l’altra banda, parla en veu baixa a l’embut de baquelita, amb un to de veu a meitat de camí entre el del confessor quaresmal i el de la Celestina.

—El senyor Poch Marcelino demana per vostè.

Un silenci suportable. Tot en ordre.

—Quarta planta. Despatx Tretze B.

Pla saluda amb una barretada galana la recepcionista i el guàrdia civil que ronda per aquell sector del vestíbul, que li indica molt amablement el camí dels ascensors. La gometa de l’esfínter, que se li havia començat a relaxar, recupera a l’acte la seva confortable tensió natural. De moment.

A la quarta planta es perd per un dèdal de passadissos projectats expressament per a la confusió dels forasters. Un bidell en estat de semimomificació l’envia en la direcció equivocada i feines té per recuperar el camí bo. Són cinc minuts de desconcert, només, però al final es planta davant de la porta bona. Tretze B.