Ecce homo

—Senyor bisbe, si em permeteu que us ho digui, aquest quadro fa por.

La pintura que no agrada a l’Esteve és un ecce homo barroc, tan lleig que ni els alemanys que van fixar el quarter general a Palàcio durant la guerra no van gosar robar-lo. Té un fons negre-pecat, cobert per un vernís espès. El pintor el representa amb les nafres obertes, coronat d’espines, les mans lligades damunt del pit amb una soga que li penja del coll i un rostre desencaixat pel patiment, mig cobert per una tela ensangonada. La mateixa testa lacerada del vell himne luterà que, en un rampell d’ecumenisme, el doctor Martí havia fet cantar a l’Esteve i als seus companys de l’Schola Cantorum, trenta-cinc anys enrere, quan era un mossèn jove que no sospitava que algun dia el farien bisbe d’Urgell. El quadre és la màxima expressió del dolor, perquè el pintor no havia pogut o no havia volgut amorosir la intensitat fosca de la seva obra amb cap detall de bellesa o de sensibilitat.

—Tothom em diu que el despengi —confessa el bisbe Martí—. No ho faré. És, a la seva manera, una obra d’art extraordinària. Fa tres-cents cinquanta anys que aconsegueix que tothom que la contempli s’estremeixi, i sospito que aquesta és una de les condicions de l’art. I qui sóc jo, un pobre mortal que passarà per aquest món sense deixar cap rastre memorable, per jutjar-la? És un recordatori constant de la maldat que nia en l’home.

L’Esteve no fa cap comentari. Després d’aquella justificació calla una estona, com si volgués donar-li al bisbe l’oportunitat per reconsiderar la seva opinió, però en el fons encara troba la pintura més horrible i depriment.

—A mi ja m’està bé —diu, finalment—. Si la voleu veure tot el sant dia, allà vós. Jo no podria suportar-la ni cinc minuts.

El bisbe arronsa les espatlles. Té un dia decididament melancòlic. Des que havia rebut la trucada del president Carrasco, dos dies abans, havia estat pensant en el to que tindria aquella conversa, i sap que l’Esteve no ha baixat de Llorts per discutir d’estètica.

—Heu estat vós, no? —pregunta l’Esteve, amb un to neutre, sense retret.

—Com dius?

L’ha entès perfectament, però el bisbe aplica la vella tècnica de fer el sord per guanyar uns segons i pensar la resposta amb més marge de temps. Els capellans dominen aquesta habilitat com ningú, fins al punt que el perfeccionament d’aquesta tècnica és objecte d’algunes classes de retòrica durant el darrer curs. A l’hora d’insistir-hi, l’Esteve ja no ho formula en forma de pregunta, pensant que d’aquesta manera serà més difícil d’evitar la finta.

—Heu estat vós, doctor Martí.

Dir mentides és pecat. Però sempre es pot respondre amb una altra pregunta.

—Només ho sabia jo, no?

—Sí. Però potser hi ha altres maneres. Menys traumàtiques, suposo. M’han posat la pistola al pit. M’hauria agradat poder decidir.

—He fet el que en consciència em semblava que havia de fer. Abans-d’ahir em va trucar el president Carrasco en persona. M’ho va suplicar, i quan em va explicar per què et volien trobar, no podia negar-m’hi. El teu amic, com se diu?

—L’Ardèvol? No és amic meu. No en tinc, jo, d’amics. No m’ho puc permetre. Els amics es poden perdre, i ja n’estic una mica tip, de perdre coses.

El bisbe Martí reconeix molt bé aquell to falsament cínic, i li fa gràcia, perquè sap que és postís.

—El teu amic Ardèvol —insisteix— sospitava que si hi havia algú que podia saber per on paraves era jo. Potser és que et coneix més bé del que t’imagines. Em sap greu. T’ho hauria d’haver consultat abans, però no he tingut elecció, creu-me.

—Tan gros és, el que els ha obligat a fer aquest paperot? —pregunta l’Esteve, que comença a estovar-se.

Sí que és gros. Molt gros. Prou important per justificar que l’anessin a rescatar de la gàbia daurada de Llorts o de les portes de l’infern, si mai hagués convingut. Tot el que el bisbe sap de més i no pot dir ho considera un secret de confessió. El bisbe Martí s’enfonsa una mica més en la cadira, juga amb el serrell de l’entapissat, mira de trobar les paraules més escaients.

—Te n’hauries d’haver anat quan en vas tenir l’oportunitat —li diu—. Et podies haver quedat a Irlanda, o haver buscat aixopluc a l’altra banda del món, on mai no t’haurien trobat. Hauria estat fàcil. Una escola a l’Argentina, o una missió a Colòmbia, allà on volguessis. Més lluny, potser. A les Filipines, o fins i tot a Austràlia, també, a algun seminari que tinguéssim per allà. Amb una mica de preparació hauries estat un bon professor de llatí, o d’Escriptures. Podies haver anat on fos, només calia escriure una carta al bisbe del lloc, cuinar una bona història i tot resolt. Tenim sucursals a tot arreu, gràcies a Déu. Saps què penso, en realitat?

No, l’Esteve no ho sap, però s’ho imagina.

—Que ja t’està bé. Que tens deutes pendents. Que no te’n volies anar lluny per si de cas et necessitaven una altra vegada. T’estimaves més rondar per aquí, veure com evolucionaven les coses i esperar esdeveniments. Volies desaparèixer, sí, però d’aquella manera. M’equivoco?

—No sé què dir-vos. No ho sé del cert. Potser sí. És complicat.

—I tant, que és complicat —concedeix el bisbe—. Però encara ets a temps de rectificar, n’ets conscient, no?

—Suposo que sí.

—Només una paraula. Després no serà gens fàcil tornar enrere.

Si l’Esteve ho hagués de rectificar tot potser necessitaria una altra vida per anar reculant. Només una paraula bastarà per salvar-nos. Si tot fos tan fàcil com diu la litúrgia.

—Moltes gràcies, doctor Martí. Però em temo que aquesta vegada no podrà ser.

—Me’n faig el càrrec. Vols confessar-te?

La proposta el sorprèn. Quin gran sagrament, la confessió, que permet posar el comptador a zero.

—Fa molt de temps que no peco, senyor bisbe —diu—. Si més no d’obra. Una mica de pensament i molt poc per omissió. Amb la darrera vegada ja en vam tenir prou, em sembla.

Sí, recorda el doctor Martí: aquella va ser una confessió llarga, molt difícil, amb silencis sense justificar, amb retrets culpables i algunes mentides afegides a les mentides per alleugerir la càrrega moral i fer-la més passadora per a qui havia d’absoldre tota aquella enciclopèdia de pecats mortals. Però al final el bisbe va aconseguir absoldre’l. Tots dos se’n van sortir amb una certa dignitat, mantenint els principis raonablement intactes. Avui, quan tots dos tenen més perspectiva, saben que no hauria estat tan fàcil.

—Quan vulguis hi tornem —insisteix el bisbe, sense gaire convicció—. Aquí em trobaràs, si Déu vol. Tens la meva benedicció.

L’entrevista s’ha acabat. El bisbe dibuixa una creu a l’aire amb la mà mentre recita un benedico tibi una mica desmenjat: és conscient que les seves benediccions servirien de ben poca cosa. Quan acaba, s’aixeca de la cadira, acompanya l’Esteve fins a la porta i li ensenya l’anell perquè li faci l’amistat. A l’Esteve el fascina i l’incomoda, a parts iguals, aquell gest tan antic, un fòssil de la feudalitat. En aquell moment el doctor Turull és el bisbe Guillem Guifré i l’Esteve és Arnau Mir de Tost, a punt per anar a la conquesta d’Àger.

—Aquesta nit queda’t a dormir al seminari, Esteve. Demà, a primera hora, faré que algú et baixi a Barcelona.