No et multipliquis

Al comissari Creix la cosa de l’aristocràcia l’excita. Potser perquè té aspiracions legítimes i confia que algun dia serà recompensat amb una grandesa d’Espanya o algun altre títol nobiliari, ja fos reconvertit o de nova creació, en justa paga als serveis per la pàtria. El cas és que, quan Don Lázaro Abriles Abadal, marquès de Camposagrado, es presenta a la seva oficina i diu a la secretària que vol parlar amb el senyor Antonio Juan Creix, la senyoreta fa mans i mànigues per fer-li un forat en una agenda que, assegura, està molt atapeïda i s’ha complicat encara més durant les darreres hores, perquè el crim organitzat i els enemics d’Espanya no descansen.

—Precisament per això, senyoreta, el voldria veure. No descansen, no. Ja li ho ben asseguro.

La secretària mira de cua d’ull la seva targeta de visita, presidida per la corona daurada de marquès, percep el místic ressò del títol, Camposagrado, i sospita que si no li facilita la connexió, se n’acabarà penedint.

—Digui-li que porto una informació que és de la màxima transcendència per a la seguretat d’Espanya —afegeix el marquès, per acabar de convèncer-la.

El fa passar a un despatxet annex, amb la promesa que, així que acabi de tractar amb un dels seus col·laboradors, el comissari Creix estarà per ell. Molt amable, senyoreta.

Ni cinc minuts d’espera.

—Senyor marquès. A què dec aquest honor immerescut, excel·lència?

Creix el ve a buscar, amb una cigarreta als llavis, en mànigues de camisa i sengles cèrcols de suor a les aixelles. És evident que s’està guanyant el sou. Li fa una encaixada enèrgica i sincera. Si tú supieras, pensa el marquès.

—Comissari, sense compliments. Amb il·lustríssima ja fem, que aquí tots som uns galiots que remem en la mateixa direcció. No sé si és la imatge més adient, però ja m’enteneu. No us vull robar més que cinc minuts del vostre temps preciós. Estic segur que porteu entre mans afers delicadíssims que exigeixen la màxima concentració.

—Eh, doncs sí. Per què negar-ho, eminència.

—Cert, cert. No esperava pas menys de vós. La vostra fama, uh, i d’això potser no en sou conscient, arriba a tots els cercles, fins i tot als més elevats. Us en faríeu creus! No tinc cap dubte que sereu reconegut i recompensat en la justa mesura dels vostres esforços i dels vostres èxits, que són els de la nació.

Creix s’estarrufa. No ve cada dia un marquès a fer-te la gara-gara.

—Com deia, no us entretindré més del compte —continua el marquès—. Però ha arribat a les meves mans una informació que suposo que us interessarà.

Creix mou els badius del nas, com fan els gossos perdiguers quan ensumen un vol de perdius rere uns matolls. El marquès calla uns segons, suficients perquè l’inspector es comenci a posar nerviós.

—Permeteu-me que sigui discret sobre les meves fonts. Hom ha de tractar, al cap del dia, amb gent de la més variada extracció. Servidor fa obres de caritat entre els més necessitats, i són precisament els que tenen ulls i orelles i s’assabenten de totes les dolenteries que passen en aquesta ciutat. Suposo que vós, comissari, en sou del tot conscient.

—Naturalment, naturalment.

Va, mareja’l una mica més, pensa Don Lázaro.

—Tota la col·lecció de les febleses humanes queda exposada amb el testimoni dels més humils. L’enveja els fa ser més observadors, el ressentiment més atrevits, la cobdícia més indiscrets. És així o no, senyor comissari? Oi que no m’erro?

—Obvi, obvi.

—Ahir es va escriure una pàgina llastimosa en la història de la repressió del crim en aquesta ciutat, segons tinc entès. Hi va haver una fortíssima explosió a la Guindalera, m’equivoco?

No, no s’equivocava. Havia estat, segons les autoritats, una explosió fortuïta, i així s’havien afanyat a comunicar-ho.

—Potser el populatxo s’ha empassat que era per culpa del gas, però a mi veus autoritzades m’han dit una altra cosa. No, no cal que assentiu o m’ho negueu, comissari, no us voldria posar en un compromís. Teniu els vostres vots i els respecto. Ho sé prou bé. Els descamisats m’expliquen coses, però els pròcers i els pares de la pàtria també.

—Aha.

El té a punt de solfa.

—Al cas, senyor comissari, que el temps corre amb peus alats. M’han dit que en aquella casa s’hi custodiava un individu extremament perillós. M’equivoco? No, no m’ho confirmeu, que no cal.

—…

—El van rescatar uns còmplices que actuaven des de l’exterior i van fugir sense deixar cap rastre. No em mireu així, senyor comissari. No, no sé on són, on s’amaguen. Podeu comptar que s’estan en un forat, esperant que escampi una mica. Per això mateix no és important saber-ho. Sí que ho és estar a punt per quan treguin el nas, que bé ho hauran de fer un moment o altre. Per tant, arriba el moment de dir-vos que estic en condicions de fer-vos saber com tenen pensat fugir. No us l’esperàveu, aquesta, oi que no? Apunteu en un paper o memoritzeu, el que més us escaigui: demà al matí, a primeríssima hora. Carretera de València, dins d’un camió d’una empresa fruitera. Comença a ser temps de taronges. Aquest mateix viatge el deuen fer, aquests dies, dotzenes de camions, que descarreguen de matinada i tornen a la base així que es fa de dia. Oh, les taronges, plenes de sol i de vitamina C, que combat l’astènia, l’escorbut i l’escrofulosi. És el que més ens fa falta en aquesta estació tan trista. Però jo els examinaria, un per un. No m’estranyaria gens ni mica que, dins d’algun camionet, amagats rere una muralla de caixes buides, trobéssiu els vostres fugitius. No tinc més detalls, i creieu-me que em sap greu, però el meu informador sap el que diu. Sospito que hi ha una connexió entre algun element dissolvent separatista valencià i els pèrfids catalans que busqueu. Perquè són catalans, oi que sí? No cal que em respongueu, ni que sí ni que no. Amb els silencis ens entenem.

—…

—Mossèn Farràs, diuen que és. Amb uns quants apòstols més, entre els quals hi ha elements estrangers, que han vingut a immiscir-se en els destins de la pàtria sense que ningú els hagi convidat. No m’equivoco, oi que no? Calleu, calleu. Aprecio els que són capaços de mantenir els vincles de confidencialitat, uns vots que a un servidor no l’afecten de cap manera perquè, entre d’altres motius, no els ha pronunciat mai. Però jo sé el que tenim entre mans. Sense treva, comissari. Que n’aprenguin. Què s’han cregut. Si voleu que parli malament del govern, diré que trobo que són tebis fins a la covardia per mirar de resoldre el problema. No ho dic per vós, és clar, que em consta que feu el que podeu i que, si de vós depengués, otro gallo cantaría. Que arribi el moment en què puguem recuperar aquell bocinet de pàtria perduda, en mans avui d’una trepa de traïdors i indesitjables.

—Així sia —diu el comissari, amb els ulls lluents—. Moltes gràcies, senyor marquès. No tinc paraules.

—No me les doneu, les gràcies. Res a agrair. Només assegureu-vos que demà no circuli cap camió en direcció a llevant sense que sigui inspeccionat. Jo de vós faria les providències necessàries així que la meva persona surti per la porta.

—No patiu, senyor marquès. Ni que hagi de destinar-hi tots els magres efectius de què disposo.

—Déu us ho pagui, inspector Creix. Comissari, perdó. Sempre em confonc amb les coses de l’escalafó, dispenseu-me. Sabeu què? No us entretinc més.

El marquès s’aixeca fent palanca amb el bastó i es posa la capa amb la gràcia habitual. Més inclinacions i encaixades. Així que enfila el camí de la porta canvia de direcció, com si s’ho hagués repensat.

—Per cert, senyor intendent. Ara que hi penso. Veig que sou fumador. Així m’agrada. Fumar estimula totes les virtuts varonils.

Li dóna un cigar que treu de la butxaca de l’armilla, amb una altra reverència. Per quins set sous em dóna un cigar, aquest, pensa el comissari.

—Ahir mateix me’n va arribar una capsa d’havans, de l’illa de Cuba. Château Selection, de la casa Davidoff. No en corren gaires, d’aquests. No tinc res en contra dels tabacs canaris, però desenganyem-nos: no són pas el mateix. Herba africana. Fumeu-vos-el ara a la meva salut i per l’èxit de la nostra petita operació conjunta. Un servidor, si no us sap greu, n’encendrà un altre. Que el fum, en entortolligar-se, segelli una amistat eterna que, intueixo, acaba de néixer en aquest moment.

Deixa l’edifici amb un alegre voleiar de la capa. El cigar que ha donat al comissari està tractat amb llavors de ricí, mòltes i depurades, un polsim concentrat de la vitola cap avall, per evitar que la temperatura de combustió destrueixi la citotoxina, però permetent que sigui aspirada amb el fum. No és un procediment gens sofisticat, tot i que és molt efectiu. La ricinina no té efectes immediats, però sí devastadors i irreversibles. Al cap d’unes hores, la química prodigiosa de les cèl·lules dels budells del senyor comissari tindrà seriosos problemes de funcionament. Serà molt desagradable. Un mal de panxa agut, descomposició, dolor abdominal. La mort, si, com preveu, en respira una quantitat suficient. Qüestió d’un parell o tres de dies. Massa fàcil. El marquès fa deu anys que guarda a la tauleta de nit la capseta amb la pols, obsequi de Nadal de l’Esteve, fes-ne bon ús, li va dir, no se sap mai. Al marquès li sap greu matar, però una mica menys fent-ho d’una manera tan obliqua. La guerra és la guerra.