Junta
—Primer de tot, les coordenades bàsiques. Vaig néixer a Astúries, sóc filla d’Oviedo, però vaig anar a viure a Madrid de ben petita. El meu pare és militar. Coronel d’artilleria. Sí, va lluitar a la Guerra de Ponent, com tots els de la seva generació: estava al càrrec de les bateries que hi havia a Mequinensa. Encara és viu. Destinat a Saragossa, fa de professor a l’acadèmia. Jo vaig estudiar química a la universitat de Madrid, amb el catedràtic Lora-Tamayo. Era l’única noia de la promoció, la rara avis, la coseta estranya, gairebé la mascota de la facultat. I quan em vaig llicenciar vaig voler fugir, passar un temps a fora per preparar el doctorat, i em vaig estar tres anys a Göttingen, sí, just acabada la guerra. Potser no era el millor lloc del món ni el millor moment per anar a una universitat que havia conegut temps gloriosos, però el doctor Lora-Tamayo em va recomanar al Fritz Houtermans, amb qui s’havia fet amic molts anys enrere i amb qui mantenia una correspondència activa. No sé si us sonarà el nom. Però és dels físics bons que encara hi ha a Alemanya, deixeble de Hertz, de Von Weiszäcker. Havia estat company d’estudis d’Oppenheimer. Una llumenera. Estava molt bé treballant allà, teníem projectes molt interessants. Controlats en tot moment pels americans, sí, que després de depurar els professors, vigilant que no n’hi hagués cap amb un mort a l’armari, supervisaven les investigacions que fèiem.
Fa una pausa i mira per la finestra, com si volgués assegurar-se que encara reconeix els carrers per on passen.
—L’any passat em van cridar perquè es creava aquí la Junta de Investigación Atómica i volien que formés part de l’equip. Els vaig dir que no. Em trobava bé a Alemanya, tenia la tesi embastada i, francament, la perspectiva de tornar a Espanya em feia angúnia, és un país de fanàtics on no hi ha cap futur per a un científic que vulgui ser alguna cosa més que catedràtic d’institut. Però el doctor Lora i el general Vigón en persona em van venir a veure expressament a Alemanya, tots dos. Van insistir i insistir, amb un argumentari que no podia rebatre. La Junta era important per a Espanya i vital per a la meva trajectòria professional. No hi havia cap problema perquè acabés el doctorat a Göttingen, sempre que pogués assegurar uns mesos d’estada a Madrid, sobretot fins que el laboratori fos plenament operatiu. No es tractava d’obligar, sinó de convèncer. Em van insinuar que, si no acceptava, els meus dies a Göttingen podien acabar de patac quan a algun funcionari del ministeri d’Instrucció se li trenqués la girada, perquè s’acabava d’aprovar el decret de retorn, que ordenava la repatriació dels investigadors a l’estranger. A males, podria passar que em fessin fora de la universitat, i a ells sí que els sabria greu, perquè eren del tot conscients de la meva vàlua i etcètera. Sempre hi podria tornar al cap d’uns anys, a Göttingen o on em vingués de gust, a Amèrica, fins i tot, ells m’ajudarien, un cop hagués complert els meus compromisos. I, de retruc, l’ascens del meu pare podria veure’s afectat. No, no era cap amenaça. Un advertiment. Que m’ho havia de prendre com un servei al país. És clar que no ho van plantejar amb aquesta cruesa, però el missatge era aquest. O véns amb nosaltres o te’n penediràs, és una oportunitat única, Espanya et necessita, hem invertit molt en la teva formació i ha arribat l’hora que retornis part del deute. Llavors no ho vaig entendre, ho vaig viure més aviat com un afalac, no poden fer res sense mi, goita, em necessiten. Quinze dies més tard deixava Alemanya. La Junta té uns laboratoris a l’antic Instituto de Radioactividad, al carrer Amaniel, al darrere de la plaça d’Espanya. Quan vaig arribar el més calent era a l’aigüera. En la fase teòrica tothom s’apunta al carro i circulen grans idees, grans projectes, però a l’hora de la veritat no sabíem ni per on començar. Les primeres setmanes van ser complicades. No hi havia diners per a maquinària, ni per a minerals, ni per construir una pila-reactor, ni per fer el més bàsic. No fèiem res més que reproduir els experiments que Bothe i Joliot-Curie havien publicat feia més de vint anys, per passar l’estona i perquè no diguessin que no fotíem ni brot. I tot d’una, el setembre de l’any passat, com si ens hagués tocat la rifa, vam rebre un munt de material, de primera, entre el qual hi havia un preciós reactor, petit però perfecte per al que necessitàvem. Després vam saber d’on venia: eren les restes del laboratori que Walter Gerlach dirigia a Haigerloch. Quan els aliats s’hi van atansar el van desmantellar i traslladar a Dinamarca en secret. Quatre anys més tard va aparèixer al centre de Madrid. El cas és que, d’un dia per l’altre, allò era xauxa. Me n’hauria d’haver malfiat, és clar, però ens feia tanta il·lusió posar en marxa aquella joguina que no vam gosar fer més preguntes. Tot d’una, quan ja va estar tot instal·lat, van aparèixer uns assessors civils. Es tancaven durant hores amb el general Vigón i quan sortien del despatx es passejaven pel laboratori com si fos seu. És que era el seu: vaig reconèixer Klaus Clusius, que havia treballat a Munic i que quan jo estudiava havia vingut a Madrid a donar un seminari sobre isòtops. I llavors ho vaig entendre, era evidentíssim. Havien vingut a acabar allò que havien començat. A Haigerloch treballaven en la construcció de la bomba. Havia sentit a dir al Houtermans que les darreres setmanes van ser frenètiques, i que el resultat final de la guerra va anar d’un pèl. Trostski va creure des del primer moment els informes que li deien que la bomba era viable i hi va posar el que calia. Un munt de gent a treballar-hi i tots els recursos necessaris. Kurxàtov i els científics que treballaven a la ciutat secreta d’Arzamas es van avançar a l’equip de Clusius i companyia. Per quinze dies, tan sols. I al laboratori de la Junta cada cop anava lligant més caps. A nosaltres no ens deien res, però era evident que, entre tots, fèiem possible acabar-la. Jo treballava en el disseny teòric d’un iniciador de beril·li, dibuixat a partir de les notícies escasses que teníem de la bomba russa, i que millorava el dispositiu que havien projectat en un principi els alemanys, del qual no acabaven d’estar convençuts. El nostre iniciador era molt més segur, estable i sobretot fàcil de construir. L’iniciador de beril·li permet que els neutrons desencadenin la reacció. Sense l’iniciador no hi ha bomba. De la fase teòrica vam passar de seguida a la pràctica. A partir del mes de març treballaven amb nosaltres dos alemanys: Döppel i Clusius. A l’abril ja hi havia tres enginyers més, però que estaven destinats en un altre projecte, em sembla que relacionat amb un detonador baromètric, o potser amb un estabilitzador d’espoleta, o amb les lents explosives que envolten el nucli. Un munt de gent. Gairebé no hi cabíem. No sé ni com es deien. A partir d’aquest moment del procés, el general Vigón va establir un sistema terrible de control de seguretat. Interrogatoris constants, em venien a veure a casa, quan no hi era entraven i ho remenaven tot, pensant que no me n’adonaria. Em vaig sentir violentada. Corria el rumor que, per encarar la fase següent, l’assemblatge, es traslladaria el laboratori a un lloc més segur i més discret. La situació m’era intolerable, no podia pas contribuir a organitzar una massacre que, cada dia que passava, es veia a venir amb més claredat. A nosaltres ningú no ens va dir res, però l’ambient era opressiu i era ben clar que tota aquella operació tenia un propòsit concret, que si feien una bomba l’acabarien llançant en algun lloc.
La Teresa té ganes de parlar, d’explicar-se.
—I un dia vaig rebre una carta de la Lise Meitner. La Lise era el meu model, la científica en qui m’emmirallava, la que l’any trenta-vuit va descobrir els mecanismes de la fissió. Jo havia tingut l’oportunitat de treballar uns mesos amb ella, en una estada d’un trimestre a Princeton, l’any quaranta-set, i vam teixir una sintonia especial. La carta no em va arribar per la via natural, sinó que me la vaig trobar damunt de la taula del menjador, a casa. Algú m’havia fet una visita. Vaig pensar de seguida que havien estat els americans, no podia ser que no n’estiguessin al corrent, ni del que s’estava coent ni de la meva participació en el projecte. La Lise em demanava que ajudés en el que fos possible per aturar aquella bogeria. I que cremés, per favor, la carta un cop llegida. Em va afectar molt. El càrrec de consciència no em deixava viure. No sabia què podia fer, fins que un dia, aclaparada pels remordiments, em vaig anar a confessar a la meva parròquia, amb Don Julio, el capellà de tota la vida. Ell, esgarrifat amb tot allò que li vaig explicar, no va dubtar ni un moment. Has d’impedir-ho, Teresa, em va dir, és un imperatiu moral, el pecat d’omissió, i també el d’obra fóra massa gran, mil vegades mortal, imperdonable. Quin bon catòlic podria consentir-ho? Mossèn Julio es va oferir a fer de mitjancer. Que ho deixés tot a les seves mans, ell trobaria la manera i així em descarregava d’un risc afegit. No podia trencar el secret de confessió, però s’ho va manegar per ajudar-me. Coneixia un monjo de Montserrat, amic d’abans de la guerra, que va posar-me en contacte amb vosaltres. Fa un mes, a la sortida de missa, em va dir que m’anés a confessar. Al confessionari vaig estar parlant amb algú dels vostres. Era la cobertura perfecta. Un parell de cops per setmana anava a l’església i allà vam anar fent tractes. No li vaig veure mai la cara. Ni em va dir el seu nom. Ens vam trobar quatre, potser cinc vegades. La darrera vegada em va explicar com ho havia de fer en cas que perdéssim el contacte. No ho sé, potser és que sospitava alguna cosa. Al cap d’un parell de dies no es va presentar a la cita. Jo em vaig espantar, no vaig atrevir-me a tornar al laboratori i em vaig amagar a casa d’una amiga. Fins avui.
La Caitlín ha escoltat amb molta atenció. El seu castellà no és prou bo per entendre els matisos de tot el que explica la Teresa, però li és igual: ella s’ha de fixar sobretot en les inflexions de la veu, en els tics, en les vacil·lacions, en el parpelleig. El discurs li sembla convincent, sense fissures. Fa un gest discretíssim a l’Esteve. Diu la veritat, me la crec. Callen un moment, per deixar que les paraules se sedimentin.
—Moltes gràcies, Teresa —diu l’Esteve—. He de fer una altra pregunta. És la pregunta principal, i en funció de la resposta que ens donis haurem de preocupar-nos molt o poc o gens. Està a punt?
La Teresa es mossega el llavi. Es fa mal. Sempre hi ha coses a fer, l’esperança és l’últim, la sort ajuda els audaços, etcètera. La Teresa és una noia sincera, ben educada, d’un catolicisme essencial, químicament pur. No mentiria ni donaria falses esperances.
—Està a punt. Em sembla. No ho sé del cert. Diria que sí. Fins allà on puc saber, pura intuïció, perquè d’aquestes coses no se’n parlava, si més no obertament. Però per comentaris, i pel que he pogut deduir, l’any quaranta-cinc la bomba estava molt més avançada del que ningú podia sospitar. Havien aconseguit el més difícil, produir el plutoni suficient, gràcies als tres grans reactors que Kurt Diebner va fer construir al llarg de l’any quaranta-tres, dos a Àustria i un altre a Polònia, a tocar de la frontera, i que van aconseguir desmantellar a temps perquè no els trobessin. Com a moderador dels reactors van fer servir l’aigua pesada que els francesos havien amagat a la caixa cuirassada d’un banc, a Clermont-Ferrand. No sé si us ho he dit: la bomba és de plutoni. Com la de Kyoto, no com la d’Hamburg, que era d’urani.
Quina diferència hi ha? Cap. Totes maten. La de plutoni fa servir menys material fissible. Amb quatre quilos n’hi ha prou. Després, per fer-ho explotar és una mica més difícil. Però no pas impossible, si saps com. I prou saben com. No faran ni una explosió de prova. Els russos no en van fer pas cap, mireu si n’estaven, de segurs. La tecnologia ja ha estat provada.
L’Esteve insisteix. Quan. El com, ara, els és igual. La Teresa fa un esforç per recordar. És conscient de la importància dels detalls.
—Ara que hi penso, hi havia un calendari al despatx del general Vigón, d’aquells de sobretaula. No pas a la vista, però una vegada que em va cridar per demanar-me com anava la nostra part el tenia al costat del seu dietari, i no va pensar a amagar-me’l. O no va voler, o li era ben bé igual. Hi havia una data encerclada amb vermell. Un diumenge. Me’n recordo perquè vaig pensar, mira, vermell sobre vermell, però no hi vaig donar més importància.
—Era d’aquest mes? Novembre?
—No ho sé. Com puc saber-ho? M’imagino que sí.
Sospira. Una llàgrima enorme, una de sola, brolla del seu ull esquerre, supera el pòmul i llisca galta avall. Tanta tensió acumulada. No ploris, Teresa, sisplau, pensa l’Esteve, però no s’atreveix a demanar-li-ho.
—M’hauria agradat haver ajudat una mica més —diu—. Potser si me n’hagués adonat abans…
—No t’amoïnis, Teresa. Les bones intencions són les que compten, a l’hora de la veritat. Saps que et deuen estar buscant, no? Per molt valents que hagin estat els nostres companys sempre hi ha un moment de defalliment.
—Sí.
—Ara vindràs amb nosaltres, si vols. Ara anem cap al pis on ens amaguem, de moment. Em sap greu, però no tenim res de planificat per organitzar la teva fugida. Anem improvisant, sempre a les palpentes. Et protegirem fins allà on puguem. Farem per manera, tot i que no és cap garantia de res. Saben que som aquí i ens deuen estar buscant com desesperats. Potser ens esperen aquí a la vora i ens cacen com a conills. Potser no. És una possibilitat real, em temo. No voldria pas enganyar-te. I si no és avui, pot ser demà. Ja saps com van, aquestes coses.
—M’és igual.
—Seràs la nostra assessora científica, d’acord? Si és que ens en fa falta alguna. Diria que sí. Algú que sàpiga què coi remenem. Anem una mica perduts, en tot això. El dia que ens van explicar com construir una bomba vam faltar a classe.