N’estàs segura?

L’agent Artís-Gener tanca la porta del seu despatx. Amb clau. Fa un senyal a la Isabel perquè segui.

—N’estàs segura?

Ha de fer-li la pregunta i posar-se la màscara de l’escèptic, el posat del malparit, però en el fons l’Artís-Gener no en té cap dubte. A ningú no se li acudiria anar-lo a veure amb romanços ni amb elucubracions sense fonament.

—Tísner, és clar que n’estic segura —es queixa la Isabel—. Tu creus que m’ho invento?

No, la Isabel no s’ho inventa pas. Ja es veu prou que no. Amb l’Artís-Gener repassen tota la seqüència dels fets. L’establiment de comunicació amb la barberia. L’estrany comportament de l’oficial Cañas, aquell nerviosisme sense excusa. L’esment a la bomba. La Isabel no hauria d’haver llegit la cinta, però l’Artís-Gener beneeix mil vegades el moment en què es va atrevir a actuar, i fa veure, molt pietosament, que no s’adona de la irregularitat comesa. Els remordiments, la premonició. La visita impúdica al tuguri del senyor Bueno. L’Artís-Gener està molest: l’emprenya que hagi estat tan fàcil, tan ridículament fàcil, descobrir-ho, i que una trista secretària de comunicacions hagi estat capaç, tota sola, de treure-li la careta, havent-hi com hi ha un negociat que només es dedica a investigacions internes.

Tot el que s’ha de produir a partir d’aquest moment li fa una peresa immensa, sideral. Informar el Bardolet, sí, informar l’Estragués, informar el ministre. Convèncer-los, per unanimitat. Aconseguir totes les signatures necessàries. I córrer a detenir l’oficial Cañas, amb prou efectius per evitar ensurts però prou discrets per no alarmar el veïnat. Interrogar-lo de seguida, si és que es deixa, per avaluar el mal que ha pogut fer. Però l’Artís-Gener sospita —i deu tenir raó— que el Cañas és dels que s’engeguen un tret al cap per no haver de passar pel viacrucis dels interrogatoris, la humiliació, la presó, qui sap si l’afusellament. Piquen a la porta. Sap prou bé qui són. Un segon de dubte, un llampec de patiment i s’ha acabat tot. Ho ha provat i ha sortit malament. Què hi farem. Adéu.

I han de pensar què poden fer amb Justo Bueno. L’han detingut tantes vegades que els calabossos de Via Laietana són com una extensió de casa seva, i l’última vegada els va dir si li deixaven, sisplau, un armariet per tenir-hi una muda. S’afanyaran a anar-lo a buscar, és clar. Ara tenen un indici clar. Però l’Artís-Gener té el cop de cor que ja no hi és, que no el trobaran. Fa una trucada a un dels infiltrats de l’Oficina dins de la CNT. És l’Augusto, que hi treballa com a advocat laboralista. L’Artís-Gener està convençut que és l’infiltrat més inútil de tota la història dels infiltrats, que el tenen allà dins per fer bonic, com a ase dels cops i com a corretja de transmissió del que els interessa transmetre. Té la seguretat que no en trauran mai res de profit. Però bé ho ha de provar. Si més no li dirà quin és l’estat d’ànim, l’ambient que s’hi respira, si el Justo hi és o no. Agafa el telèfon.

L’Augusto està espantat. Mai abans no li han trucat a la feina, i es comporta com si se li hagués encès una bombeta vermella a la closca que l’assenyala com a confident. Parla amb mitjos monosíl·labs. Sí, no, hm. Qualsevol que el senti diria que li ha trucat la seva mare i negocien si hi va a dinar diumenge. Però cada segon que passa es crema una mica més, els companys d’oficina sospiten, i així que pengi faria bé de fotre el camp i desaparèixer. Conclusió. El Justo ha arribat a la seu de la CNT a primera hora. Ha sortit cap allà a les nou, per tornar, fet un arç, al cap de quinze, vint minuts. S’ha tancat al despatx de l’Escorza, que ha tret el cap per la porta demanant a crits un cotxe i un xòfer. I se n’ha anat, destí desconegut.

—I ara penjo, que em miren malament. Me l’estic jugant.

Ja t’ho diré jo, Augusto, cap on va, pensa l’Artís-Gener. Cap a la frontera, que és un colador, malgrat que hi hagi un blindatge teòric i cap pas obert. Inútil demanar que s’augmenti la vigilància, més controls a les carreteres. A aquella hora vés a saber per on passa. Si ha sortit a les deu ja no l’enxamparan pas, i a hores d’ara estarà a prop d’algun dels passos habituals, o potser, fins i tot, ja ha travessat la ratlla. Per Fraga, pels aiguamolls de la mítica Clamor d’Almacelles, o més avall, per Almatret, o per Batea, o per Arnes, o més al sud, encara, pels rostos barrancs de la Sénia. Impossible de rastrejar. Aquell vespre Justo Bueno soparia a Madrid.