Visita

El Séan condueix el rutilant Reinastrella pels carrers gairebé deserts de Madrid. De tant en tant, un sereno solitari, que passeja vigilant la punta de les sabates, aixeca el cap i se’ls mira encuriosit. L’Esteve fa de guia per aquella trama de carrers que són un laberint. Aparquen al davant mateix del portal. I tenen un cop de sort: només un parell de carrers més amunt hi ha una comissaria de policia, prou lluny perquè no sigui un entrebanc important. El senyor Kavanagh, que els espera a la cantonada, sent l’excitació del nen que se’n va a veure l’àvia. El toc de queda ha estat aixecat, les autoritats entenen que no té cap sentit mantenir-lo perquè no contribueix a augmentar la seguretat i provoca en la població un sentiment de fragilitat, d’incertesa, una contradicció flagrant amb les consignes exultants del règim.

Tot està a punt. No hi ha d’haver cap problema, el número 24 és un bloc de pisos modest, sense cap particularitat. No hi ha vigilància al carrer ni sembla que hi hagi cap dispositiu especial de seguretat, de manera que no necessitaran gran cosa: un rossinyol per obrir la porta. Un mall per si de cas un pany tossut se’ls resisteix. Les armes, és clar, aquell munt de ferralla. No les faran servir, esperen, però les han de portar, donen confiança, intimiden i mai no se sap. I la farmaciola. La Caitlín té fama de saber posar molt bé les injeccions.

El portal del carrer és obert. Zero resistència. És una decepció petita, perquè hom espera trobar obstacles raonables, i no pas facilitats imprevistes. A veure si encara serà tot molt més senzill del que han previst, pensen. Proven de pujar al segon pis sense fer soroll, però les escales són de fusta i velles i emeten un grinyol sinistre, amplificat pels seus intents inútils de fer que no sonin: segur que des de dalt aquella fressa es percebria com si pugés un escamot d’ànimes en pena. A la porta del pis hi ha dos panys, una doble barrera que en certa manera compensa el fiasco d’haver trobat oberta la porta del carrer. Però res que no sigui vulnerable amb una mica de traça i paciència. El Séan ho resol en un quart d’hora, tot i que la temptació de fer servir el mall és gran i fa que l’Esteve i l’Éamonn comencin a remugar als cinc minuts, tot això és molt exposat, i si ve algú què. Però les tres és una hora prou indecent i ningú no apareix.

«Ja està», diu el Séan. Ell es queda a vigilar l’entrada. La resta entren i, a les fosques, exploren el pis. Fa una olor característica, de cuiro vell i fum de pipa. Poc ventilat. No els costa gens trobar la cambra: el pis és petit i només han de seguir el rastre dels roncs. La Caitlín agafa una cadira de cul de boga de la cuina, i el senyor Kavanagh l’altra. Les col·loquen al costat del llit, una a cada banda. Van a visitar un malalt, en compliment d’un dels set actes de misericòrdia. No diuen res, s’esperen que el dormilega es desperti, o entri en una fase més lleugera del son. Pels porticons tan sols ajustats entra una mica de claror dels fanals del carrer. Com si hagués notat que hi ha no una, sinó tres presències, dues assegudes i la tercera dreta a la porta, Hermann Görtz es gira, entreobre els ulls, fixa la mirada en el sostre i, de sobte, es torna a girar cap a la banda del llit on hi ha la Caitlín. És molt bonic despertar i que el primer que vegis sigui la Caitlín, però a Görtz no li fa gaire gràcia, perquè se la queda mirant com si fos una aparició.

Ella no li diu res. La Caitlín parla alemany amb accent suís, gràcies al seu pare, que la va enviar tres anys a un internat a Basilea, però no obre la boca. No ha de parlar. No pas de moment.

—Bon dia, Hermann —diu el senyor Kavanagh, des de l’altra banda del llit—. Guten whatever. M’agrada molt, aquesta camisola. Sempre tan elegant, vós.

Görtz fa un bot. El cor li surt per la boca. És evident que no espera que, en despertar-se, vegi que, a l’espona del llit, s’hi asseu un dels podrits agents irlandesos que li van fer la vida impossible set anys enrere. Hauria d’haver tingut en compte que el passat, d’una manera o altra, sempre acaba tornant.

Deixa anar un sanglot, mig de fúria i mig de por: Görtz no té esma per dir res intel·ligible.

—Records de la Kathleen —diu el senyor Kavanagh—. Al final no va poder ser. Llàstima, era una bona idea.

Quina Kathleen, pensa Görtz. Què m’està dient, aquest. No en coneixia cap, de Kathleen. Ah, sí. El nom del projecte d’invasió d’Irlanda. Oh, quina gràcia.

—Què voleu? —s’atreveix a preguntar Görtz, amb un filet de veu, un accent embussat, l’anglès ben rovellat—. No tinc res a veure amb vosaltres, ara. Ja ha passat tot, diria que vam quedar entesos. Cap deute pendent, oi que no? No em podríeu deixar en pau?

—Nein —diu el senyor Kavanagh.

Són així de lacònics. Total, per a què parlar. Que Görtz protesti tant com vulgui, que s’esbravi, sense cridar: els diu que ara es dedica als negocis, té una petita oficina des d’on importa bicicletes i motos, ho poden comprovar, té la documentació al despatx, al pis, sempre s’emporta feina a casa, no sap res que els pogués interessar, no està en contacte amb els antics companys, ni ganes. Intenta refer la seva vida, tan lluny del passat com sigui possible. És un gat escaldat, un home de pau, un simple refugiat, etcètera.

—Ja. Passa que no ens ho creiem —diu el senyor Kavanagh—. Au va, Hermann. Ja n’hi ha prou de contemplacions. Ara no ens expliquis la teva vida, que no ens interessa. Lleva’t, moca’t, renta’t la cara, fes una pixaradeta i vesteix-te. La senyora infermera et donarà una pastilla perquè et relaxis. O, si t’ho estimes més, una injecció al teu cul pelut. Tu tries.

Görtz no és dels que amaguen sota el coixí una píndola amb verí, ni dels que salten per la finestra en veure que no tenen cap altra sortida honorable, però no li treuen l’ull del damunt. L’Éamonn i l’Esteve, mentre Görtz es vesteix, escorcollen el pis. No hi trobaran res d’interessant, però se n’han d’assegurar. Estalvia’ns feina, va, home, li diuen. No ens facis perdre més temps, que ho acabarem trobant tot. Els podrits plànols de la reconsagrada bomba, les adreces dels socis, memoràndums o mapes: qualsevol cosa que els servís per avançar per aquell fanguer. I no, no hi ha res, ni al despatx, ni sota les catifes ni sota les rajoles, ni als armaris, ni als porticons de finestres i balcons, ni sota els fulls de diari que protegeixen el cul dels calaixos, ni al farcit de les butaques, ni amagat sota l’empaperat dels envans. Ho regiren tot, de dalt a baix, dues vegades, per si de cas la primera inspecció no ha estat prou acurada.

La cobertura professional de Görtz està molt aconseguida: tots els papers que troben són talonaris de comandes, manuals, correspondència de la casa mare, fins i tot un carburador que potser serveix per il·lustrar davant dels clients les virtuts de l’enginyeria alemanya. La tapadora no té escletxes, i haurien pogut sortir d’aquella casa essent propietaris d’una flamant moto marca Kalkhoff. Tanta perfecció és la prova que necessiten, perquè tot allò no pot ser el producte d’una activitat normal, sinó pura escenografia. No hi ha res. Cap a casa. Sobretot no t’oblidis el raspall de dents, Hermann.