Placa

El memorial és un bloc de granit, prismàtic, col·locat sobre una peanya d’obra que està encerclada per una cadeneta inútil. La inscripció és a la cara que dóna al vessant de la muntanya:

En un lateral del monòlit hi ha collada una placa de zenc amb vint-i-dos noms, endreçats per rigorós ordre alfabètic. L’Esteve els sap tots. Del primer a l’últim. Podria recitar-los de memòria, del dret i del revés: Baltasar Amill, Salvador Antics, Pere Armengou, Carme Barralet, Roser Camí, Josep Canuda, Josep Capell, Miquel Clos, Carlos Dolera, Pere Estanyol, Pere Gabardà, els germans Salvador i Anastasi Galí, Francesc Gislabert, Antonio Guarnicionero, Esteve Guix, Marià Jubany, Francesc Planelles, Esteve Reina, Serrat Rull, Marcel·lí Vidal.

I tant si els coneix: eren els oficials de la secció Muntanya Occidental de les Milícies d’Interior. No hi ha dia que l’Esteve no pensi en ells. El seu nom és el que fa deu, cap al mig de llista. Esteve Farràs, hi posa, amb l’accent mal escrit. Un calfred li recorre l’espinada i es queda instal·lat, en forma de contractura muscular, entre els omòplats. L’Esteve, fins aquell moment, no havia tingut l’oportunitat de veure’l. En trobar-se’l materialitzat la seva existència pren cos: és real, i encastat en aquell paisatge feréstec, en aquelles angúnies calcàries, amb el riu remugant al fons del congost, l’Esteve reviu els terribles esdeveniments d’aquell dia, i no té prou esma per donar gràcies per haver-se salvat. Ressegueix el relleu de les lletres amb els dits, i s’afegeix en silenci al parenostre que resa l’Arsènio, que s’està palplantat al costat de la pedra amb la gorra sobre el pit. Com que fa una estona que ha començat la pregària, l’Esteve opta per la versió reduïda que tantes vegades havia fet servir al seminari, per escurçar l’acompliment de les penitències després de les confessions.

—Pare nostre, prou me coste, cua de gat, ja s’ha acabat.

Les oracions no els faran tornar. Millor no mirar enrere, pensa, amb els ulls entelats.