Just i bo

La Isabel Despuig no entén l’actitud defensiva de l’oficial Cañas, ni la seva vehemència ni el seu mal humor. Alguna cosa en la seva actuació grinyola. Una intuïció. Però amb la intuïció ja en té prou. Durant la resta de la guàrdia hi ha donat moltes voltes. Gairebé no ha dormit. No pot pas compartir el seu neguit amb ningú. Potser amb l’Artís-Gener, que és l’oficial amb qui té més confiança, però ha hagut d’anar a la delegació de Lleida i no tornarà a la feina fins a mig matí. Ha de ser prudent fins que no tingui alguna informació substantiva. L’oficial Cañas és un dels veterans del servei, una relíquia dels temps dels guripes formats en la intel·ligència espanyola, però havia tingut prou habilitat per navegar per les aigües del canvi sense ofegar-se, gràcies també a la intercessió d’alguns padrins poderosos. La seva experiència és valorada i, fins allà on la Isabel en tenia coneixement, mai ningú no havia sospitat d’ell.

Tots dos acaben la guàrdia a les vuit del matí. La Isabel s’ho manega per sortir cinc minuts abans, aprofitant que la Cristina, el seu relleu, ja ha arribat. Com que han coincidit altres vegades, sap que per tornar a casa el Cañas sempre agafa el metropolità a Lesseps i baixa a Diagonal. L’oficial Cañas espera que arribi el vagó fumant i fullejant el diari. No s’adona de la presència de la Isabel a l’altre extrem de l’andana, i si mai ho hagués fet fóra del tot normal que coincidissin, perquè de vegades també l’agafa. Durant el trajecte la Isabel s’acosta al seu vagó. Està decidida a seguir-lo, en atenció al batec de la sospita que sent a la boca de l’estómac. Cañas no baixa ni a Diagonal ni a passeig de Gràcia, passa de llarg per plaça Catalunya —que és la parada de la Isabel— i tira avall fins a Liceu. Final de trajecte. Deixa que el Cañas surti primer i ella passa al darrere. Rambles avall fins al carrer Ample. Oh, sorpresa. S’acosten a la seu de la CNT, que és al principal del número 24. L’oficial Cañas, que camina per la vorera oposada, ni tan sols alça la vista cap al balcó amb el cartell i les banderes, però a la Isabel li sembla que saluda l’home que vigila l’entrada del carrer amb un gest gairebé imperceptible, aixecant dos dits de la mà esquerra. Li ho sembla, només, però el cas és que el guaita entra dins de l’edifici així que el Cañas passa de llarg. L’oficial tira uns cinquanta metres més enllà i entra a la Bodega Amalia, com proclama el vidre mal pintat de la porta. La Isabel opta per continuar un parell de carrers més i girar cua. Podria haver canviat d’itinerari, però no, s’estima més tornar pel carrer Ample. No té fusta d’heroïna, decididament, ni cap vocació d’espia, Déu li’n guard. Però aquella intuïció estranya que té des del vespre anterior, barrejada ara amb un neguit de mal controlar, continua del tot activa. Quan torna a passar davant de la bodega veu com surt un home del portal del 24, travessa el carrer i avança cap on és ella. El coneix dels diaris, o potser és que ha vist la seva fotografia penjada en algun dels despatxos del servei. És el sospitós habitual, l’home a qui tothom té moltes ganes però al qual encara no han pogut enxampar mai, l’encarregat de fer la feina bruta als anarquistes, una de les dues pedres a la sabata que tenia la República. Justo Bueno.

Es creuen. Ell fa estona que la va repassant, així que l’ha detectat. Què hi fa, aquesta paia, aquí? Una polleta d’aigua, jo mai t’oblidaré, goita quines anques! La Isabel no li pot aguantar la mirada, és una noia vergonyosa en un barri desconegut, i ell té una expressió descaradament lasciva, la del predador, nena, vine, que et faré una dona. Se li encenen les galtes. La Isabel sent el dring d’una campaneta: el seu admirador obre la porta de la bodega i ella torna a passar de llarg. Li està mirant el detràs mentre ella s’allunya, perquè passen uns segons llarguíssims abans no torna a sentir el dring de la porta en tancar-se. El cor li peta. Se sent marejada, amb un ofec al pit. Li costa respirar. Però no ho pot deixar així. Es decideix a entrar a la bodega, després d’entrellucar pel vidre de la porta que ni l’oficial Cañas ni Justo Bueno són a les taules de l’entrada. La bodega és un forat llòbrec, i la mestressa se la mira de dalt a baix, i tu què hi fas, aquí. Ah, ja ho entenc. T’ha agradat el Justo i has vingut a veure lo què, no és la primera vegada que passa. No sé pas què li veuen, pensa la senyora Amalia, però pa gustos, colores. Però la Isabel s’ho repensa i se’n va. Massa perillós. Ja en té prou amb el que ha vist.