Sortida

Naturalment, no és fàcil. No ha de ser fàcil, ningú no espera que ho sigui. Hi ha tantes coses que poden anar de través que el malfat només ha d’escollir les que més li convinguin. Hi ha quaranta-vuit cartes a la baralla, totes són prou dolentes. Ara tria’n dotze.

Hi ha tres vies de sortida. La primera, recular pel túnel per on han entrat. Possible, sí, però els deixaria un altre cop al mig de la muntanya, sense una possibilitat raonable de fugida. La segona, per l’excavació del que seria la nau de la basílica, al vessant oest de la muntanya, seguint els rails que connecten amb el que serà l’entrada principal del recinte. No cal ni considerar-la, perquè l’accés al túnel està tancat des de fora i, sobretot, per aquella banda es concentra la defensa del Valle, i ha d’estar podrida de soldats. Però encara n’hi ha una tercera: anar a trobar la galeria més elevada, excavada a mitges, que hauria de connectar la basílica amb l’esplanada oest, a l’altra banda del turó, on hi ha les obres, amb prou feines iniciades, del que serà el monestir i l’hostatgeria. Es pot accedir a la galeria des del mateix túnel pel qual han arribat a la nau, hi ha una desviació que han vist mentre seguien l’excavació principal, però es veu molt més estreta. Han considerat les diverses possibilitats. De fet, no hi ha alternativa. Pla, que ha reculat fins a l’entrada, ha aconseguit parlar per ràdio amb l’Oriamendi, que ha guiat l’Éamonn i l’Albert pels camins del bosc. Han destruït el viaducte i, de moment, l’atenció dels militars es concentra en el vessant de llevant de Cuelgamuros. La tropa que s’ha vist obstaculitzada per la destrucció del pont s’ha hagut de desplegar a peu i s’hi han afegit els efectius —una companyia, tres-cents homes— que estan de servei permanent al Valle. Ara ja hi són tots, excepte els que s’han perdut. Per cert, sí. Una mica més i s’oblida de comentar-ho. Els companys de Barcelona, sí, que pensen en tot. Bé, han estat advertits per nosaltres. La fugida està organitzada. En teoria, perquè després ja se sap que a l’hora de l’execució pràctica tot són figues d’un altre paner.

—Quan es faci clar un avió aterrarà a la gran esplanada del vessant de ponent —diu Pla—. Així que s’aturi, tot déu cap dalt i tocarem pirandó, si és que ens deixen.

Si els enxampen tot s’ha acabat. No només per ells, amb això ja hi compten, sinó per la bomba. Els costarà, però si no fugen amb el plutoni, la podrien tornar a muntar en una setmana. La Teresa diu que hi ha dos iniciadors de beril·li més, probablement a la caixa forta del general Vigón, al ministeri.

El túnel que mena a l’esplanada oest és una angúnia excavada a la roca, per on amb prou feines hi passa una persona menuda. Comparat amb l’altre, és una llodriguera. Els perforadors s’han obert camí pel granit duríssim de Cuelgamuros a còpia de barrinades, i han trobat en unes vetes inesperades de gneis una resistència forassenyada. Només a uns metres de la boca el túnel s’amplia una mica, i hi ha prou espai per permetre el reagrupament de la companyia, que apareixen pel budell de la muntanya bruts, exhaustos i relativament feliços. Se senten com si fossin els companys d’Ulisses que s’escapen de la cova del ciclop Polifem quan li han rebentat l’ull, arrapats al ventre llanut de les ovelles del seu ramat. Han aconseguit l’objectiu, ha estat prou difícil, però ara queda el més difícil encara, una fugida impossible. A l’entrada del túnel arriben l’Albert, el Paddy i l’Éamonn, amb el cor que els surt per la boca després de córrer tota la nit per aquells rostos paratges del Guadarrama. Porten instruccions i un paquet de bengales per repartir. El grup s’ha de separar de seguida: tothom ha de buscar una posició segura al llarg de l’esplanada i, així que l’Oriamendi encengui la primera, hauran d’il·luminar els marges del que serà un improvisat camp d’aviació. L’Esteve agraeix l’existència d’una intel·ligència superior que hagi vetllat des de les bambolines, que l’hagi rellevat del tràngol d’haver de prendre més decisions. No li sap greu. Gens ni mica. Està cansat, i en aquesta cadència final es deixarà dur, sense qüestionar res ni opinar. Passa com a la vida, pensa, que potser sí que és regida per corrents subterranis, per la influència dels astres o la voluntat divina.