Zu spät

Pugen per l’escala, que és estreta i d’un sol tram. L’Adi va entre el Paddy, que obre pas, i l’Esteve, que puja al darrere. La nena al mig, que no s’espanti. Un pis. Silenci. El segon. Tot quiet. El tercer. Res. Entren a la galeria. Tot i la llum escassa, sembla un espai bonic, amb la galeria oberta damunt del jardí, perfecte per refer-se de qualsevol malaltia, amb una orientació perfecta al migdia. Compten les portes. No és difícil. Una, dues, tres. Aquesta, ha de ser.

—Adi. Sisplau.

La intenció és que Heisenberg, si és que hi és, obri la porta per voluntat pròpia. Com menys sarramball facin, millor. Toc, toc. L’Adi procura que el seu accent tingui un aire bàltic.

—Herr Professor. Doktor Heisenberg. Obri. Porto un missatge urgent del doctor Bohr.

Sona tan improbable el reclam del professor danès que potser funcionarà. Han dubtat entre dir això o avisar que hi ha un incendi al laboratori. Si aconsegueixen vèncer les suspicàcies (no conec la veu, ningú no em ve a veure a aquestes hores, és tot molt irregular) potser els obre la porta.

—Herr Professor —insisteix, amb un puntet més d’angúnia a la veu—. Obri, bitte. Tinc un telegrama que espera resposta.

Encara pitjor. Però de dins se sent una veueta espantada.

—Qui és?

—M’envien de l’ambaixada, herr Heisenberg. Bohr és mort. L’han assassinat. Tenim raons per pensar que la seva seguretat està compromesa. Obri, sisplau.

Qualsevol altre hauria obert. Sonava tan real, tan convincent. Peró el doctor Heisenberg no obre, no obrirà. En algun punt de les súpliques que li arriben des del passadís hi percep una falla, un grinyol. A l’ambaixada ningú no sap on localitzar-lo. L’Esteve té l’orella parada damunt de la porta, atent a qualsevol maniobra inesperada. Si sentís com arrossegava una taula per falcar-la, s’haurien d’afanyar.

Tercer intent.

—Doctor Heisenberg. Per favor. Obri. És important.

L’Esteve es mira el Paddy. Activem el pla B. El mínim soroll possible.

—A prendre pel cul —mormola l’Esteve.

El pla B és una puntada de peu a la porta, que s’obre com si fos de fullola. Heisenberg està dret davant d’un canterano. Potser li passarà pel cap buscar una arma, però la presència contundent de la Welrod del Paddy l’atura. És un home alt, ben plantat, amb uns ulls clars i amables. Porta pijama, sabatilles i una bata elegant de seda.

—Professor —diu l’Esteve, en anglès—. Suposo que sap què ens ha dut fins aquí.

—Zu spät —contesta, movent el cap.

—Adi! Què diu?

—Massa tard.

—Demana-li què vol dir, amb això.

Heisenberg parla un anglès correctíssim, és clar, però se sent prou legitimat per exigir ser interrogat en alemany. Qui pot negar-li aquest favor?

—Que és massa tard —tradueix l’Adi—. Ha acabat la feina. Tot està a punt, només cal esperar el dia propici.

El professor parla fluixet, fluixet, mirant per la finestra.

—El món té el que vol, el que ha buscat —diu—. Jo tan sols sóc el seu instrument. Si no ho hagués fet jo, hauria estat qualsevol altre. No sóc important, i ho hauríeu de saber.

Estarien jugant al gat i a la rata tota la nit. Potser diu la veritat, potser els enganya. Qui sap si d’ell en depèn la fase final, la posada a punt, la calibració de vés a saber quins paràmetres essencials. Però si de debò ha acabat la seva feina, és igualment culpable.

—Paddy, queda’t aquí, vigila la porta. Adi, no cal que miris. Surt a la galeria, si vols, a prendre la fresca. Serà un instant.

—Què vols fer?

—Paddy, deixa’m la Welrod, sisplau.

L’Esteve té la intenció de matar-lo tot mirant-lo als ulls, que és com se suposa que maten els herois, de cara. Torna a ser mossèn Farràs. Ha pensat a pronunciar una frase, unes paraules d’aquelles que haurien de passar a la posteritat. Hi ha dos testimonis que en donarien fe. Però no n’és capaç. No té res a dir. Sent una vergonya infinita, una pena colossal. Qui és ell, per prendre aquella decisió? Com sap que fa el que és correcte, que no comet cap error de judici, que la posteritat ho contemplarà de la manera més favorable? O bé passarà per ser un criminal, un executor, l’àngel exterminador de l’àngel exterminador. No ho sap i ni tan sols s’ho imagina.

Heisenberg s’aixeca de la cadira. Sembla encara més alt. El mira amb aquells ulls de gel. Obre la boca. Per demanar clemència o per oferir col·laboració, o per refermar el seu orgull obstinat? No queda clar, perquè l’Esteve dispara amb els ulls tancats, en direcció a allà on pensa que hi ha la víctima. Sempre se n’ha sortit bé, en circumstàncies especialment difícils: apunta, tanca els ulls i dispara. Si el blanc havia de morir, seria el destí qui afinés la seva punteria. Si no, no. Però Heisenberg s’ha girat, en una maniobra estranya. Potser ha volgut amagar-se, o fugir cap enlloc. Així, el primer tret li entra per l’omòplat i la bala queda incrustada en la clavícula. Heisenberg fa el gest de girar-se per veure d’on li ve el mal, però no ho aconsegueix, s’arrepenja a la paret, les cames li fan figa. El silenciador de la Welrod no silencia pas del tot, però sí que modifica la natura de l’espetec: fa el mateix plop que una ampolla de xampany mig esbravat. Heisenberg s’agenolla a poc a poc: és l’últim recurs per aparentar una mica de dignitat abans de caure rodó. Ara remata’m, desgraciat, li diu, en alemany. No cal traducció. Fa un esforç per mantenir els ulls oberts i fixar-los en els del seu botxí. Només vol que l’agonia sigui curta. Remata’m, coi.

—No fallaré —torna a mormolar l’Esteve.

Recolza el canó sobre l’occipital. Els cabells s’aparten del punt de contacte amb l’arma, i tremolen, com si portessin una càrrega elèctrica oposada a la de l’acer de l’arma. L’Esteve nota una glopada àcida que li puja de l’estómac. No és fàcil. No ho ha estat mai, ni la primera, ni la segona. Cada vegada és pitjor, cada mort és una càrrega més, una font de malsons i remordiments.

Heisenberg té els cabells finíssims, platejats, de patrici, de cavaller teutònic, d’un Lohengrin madur. És un dels cinc homes més savis del món, un dels pocs que té les claus del coneixement sobre com modelar el cor de la matèria. És un alquimista, un mag. I l’Esteve posarà fi a tot aquell saber, insubstituïble, únic, amb un vulgar acte de violència. Quin crim hi ha més bàsic que un homicidi? La humanitat hi perd, la humanitat hi guanya.

—Vés i que et cardin, a tu i la teva puta bomba.

Torna a disparar, també sense mirar, però ara sí que no falla. La segona bala és la seva, la que li pertoca. Aquesta és la seva frase per a la posteritat. Vés i que et cardin. Quina frase més trista, més patètica, més vergonyant.