CESIBE

Des del temps del comte duc d’Olivares els serveis d’informació espanyols depenen de l’exèrcit. Els militars són sinònim de disciplina i lleialtat. La seva manca d’imaginació queda compensada pel fanatisme i l’ús de la força bruta, que a la llarga són les qualitats que donen més bons resultats. Així ho creu el general Yagüe, ministre de la Guerra. La intel·ligència militar espanyola és un sistema d’una complexitat delirant, on coexisteixen fòssils del temps de Carles III amb d’altres que són un residu obsolet de la guerra d’Àfrica i competeixen amb els nous intents d’alliberar-se de rèmores del passat per estructurar un servei d’intel·ligència modern i tecnificat. D’entre tota la selva d’acrònims en destaca un: el CESIBE, sis lletres que, un cop desplegades, corresponen a la Central del Servicio de Información Bis del Ejército, creada a imitació —mediocre i limitada— de l’Abwehr de l’almirall Canaris, l’ídol inconfessat de Yagüe. Als seus membres els agrada molt la referència a aquest estrany bis, que evoca maniobres subreptícies. No era pas per casualitat que Sherlock Holmes visqués al 221 bis de Baker Street. En el bis hi ha el doble fons, la rebotiga i la sagristia, els llocs des d’on es mouen els negocis del món. El CESIBE, amb aquest nom de fàbrica basca d’olles, és la nineta dels ulls del general. Yagüe ha trobat un espai d’expansió en el món dels espies, els informadors, els talps, els informes reservats, les operacions encobertes, les maniobres d’intoxicació. Se sent realitzat treballant en les clavegueres, sabent el que ningú més no sap i donant ordres que ningú més no s’atreviria a donar.

Tot i que no és dilluns, el dia habitual d’audiència, el general Yagüe rep el coronel Evaristo Rufiandes, cap d’operacions especials, que li ha demanat hora urgent. El seu aspecte de poca cosa, mel·liflu, de passant de notaria, és una pura enganyifa, la màscara perfecta. És, en realitat, un home llest, una veritable fura, dotat d’una rara perspicàcia, que va un parell o tres de passes per davant de la resta. Té el gran inconvenient, als ulls de Yagüe, que no és falangista, ni té pensaments de fer-se’n. Ara, que al partit tampoc no el voldrien. Massa cínic per militar, massa bon coneixedor de les misèries humanes. Yagüe el va presentar un dia a José Antonio Primo de Rivera quan era president de les Corts i de seguida se’n va penedir, perquè no hi va haver cap sintonia entre tots dos. José Antonio va clixar el Rufiandes de seguida: el coronel era un ésser amoral, sense ideologia. Rufiandes va trobar que el pròcer falangista era un home obsedit per complir una missió que ell considerava sagrada, però que en realitat era el reflex patològic d’una paranoia, unes veus fantasmals que sentia dins del cap. A Yagüe li va bé: millor que el Rufiandes no tingui fidelitats compartides.

Yagüe ha tingut la deferència de fer-lo seure a la tauleta de les visites de confiança, en comptes de fer-ho a l’altra banda del despatx que presideix l’estança, un moble castellà del segle XVII estil remordiment, procedent d’alguna llòbrega sagristia palentina, negre com un pecat. Enfonsat en una butaca del racó de les visites, amb una cartereta de viatjant de comerç a la falda, l’Evaristo Rufiandes sembla el nuvi tímid que ve a demanar la mà de la filla, sense gaires esperances d’aconseguir-la.

—Què tenim avui?

El coronel dóna un paper al ministre. És un resum de l’informe dels agents Peribáñez i Borreguero.

—Farràs? Qui és, aquest Farràs?

Rufiandes es queda mirant de fit a fit el general Yagüe, al qual li tremola lleugerament el llavi superior sota el bigotet, com sempre li passa quan es posa nerviós. Com és possible? Ho prova amb l’àlies, a veure si encén la llumeta.

—Andreu Farràs. Mossèn Farràs, també li deien. Ha tornat a la vida. No és mort.

El rostre del general continua impertorbable. La seva memòria no és el que era, i abans tampoc mai no havia estat gran cosa. El coronel Rufiandes li dóna una altra pista.

—El Dragon Rapide, general, sembla mentida que no ho recordeu.

Dragon Rapide, Dragon Rapide. De què li sona, aquest nom?

—Divuit de juliol del trenta-sis. Aeròdrom de Cuatro Vientos.

I tant. Ara hi cau. L’accident de Franco. El sabotatge del seu avió, més ben dit. Més de tretze anys, ja fa. Com passa el temps, ai, pobre Paquito, sembla que va ser ahir, Déu el tingui a la glòria, mormola. I, si pot ser, pensa sense dir-ho en veu alta, mira, millor que no torni, que sense ell ja estan bé com estan.