Escrutini

Després de sopar, la Caitlín proposa repassar els documents de l’Esteve, les llibretes i les notes, per si de cas hi troben algun indici que els indiqui cap on tirar, algun mecanisme de fugida. La Teresa ha anat durant la tarda a temptejar l’opció Gemis, però uns veïns li han dit que divendres s’hi van presentar tot de policies, van rebentar la porta i es van endur una màquina estranya. I el Gemis? No en saben res. Ni rastre. Fugit, probablement. En el millor dels casos. O detingut: pel cas, és el mateix. La possibilitat d’anar a buscar el senyor Kavanagh, que intentaria repatriar-los tan aviat com pogués, és contemplada com l’última opció, perquè implicarien directament l’ambaixada, tornarien a casa arrossegant un fracàs humiliant i sobretot deixarien abandonat l’Esteve, cosa que no estan disposats a fer. L’opinió és unànime: no tiraran la tovallola al primer entrebanc, per gros que sigui.

No esperen trobar res d’aprofitable en els papers de l’Esteve, és clar, però bé ho han de comprovar, ni que sigui només per assegurar-se’n. Aviat han fet. A la seva maleta només hi ha una llibreta amb algunes anotacions tècniques, diagrames, uns apunts fets amb la seva lletra clara de rector de poble. Com funciona una bomba, què pensem que es necessita per construir-la, quin aspecte pot tenir, coses així. Vaguetats del Reader’s Digest. I què més? Tot de fullets amb propaganda de tractors anglesos i andròmines similars. Entendridor. Pla no hi troba re de particular. Però la Caitlín demana repassar-ho tot, un cop més. S’ho mira amb una altra intenció, sense intentar llegir el que hi ha escrit, sinó estudiant la llibreta amb l’actitud de l’arqueòleg que vol desxifrar un padellàs de ceràmica amb inscripcions cuneïformes, buscant canvis en les textures o interrupcions per detectar-ne les singularitats. Tampoc no hi troba res. Tot és molt més fàcil: a la guarda de la coberta hi ha una mitja quartilla doblegada en quatre, que a Josep Pla li ha passat per alt. La Caitlín la desplega. És un número de telèfon: sis xifres separades en tres grups de dos, una ema majúscula al final. Hi ha també una anotació a llapis, amb la lletra de l’Esteve: «Cardona».

—I això?

—Jo què sé —diu Josep Pla—. A Cardona hi ha un castell. I mines de sal molt curioses. I el dia de la festa major tanquen un fadrí dins d’una caragolera enorme i engeguen un toro.

—I aquest número?

Pla agafa el paper i se’l mira amb deteniment.

—Diria que és de la província de Madrid —diu—. Ara potser és massa tard per trucar-hi. No podem fer servir el telèfon de la senyora de la casa i a aquesta hora els locutoris públics són tancats. Però bé hi hem de trucar. És el que s’ha de fer quan tens un número misteriós, no? No em mireu d’aquesta manera. Ja ho faré jo. Demà al matí, a primera hora. I ara, si em permeteu, vaig a tancar els ànecs. En aquesta butaca estaré bé, sí. Ai, la meva carcanada.