He sentit coses

He sentit coses, sí, i faries bé de seure en una de les cadires de la barberia. Jo m’arrepaparé a l’altra, diu, si no et sap greu. El senyor Gemis es queda a la rebotiga, fent inventari.

—He sentit coses —repeteix Don Lázaro—. Coses que, un cop escoltades, no m’han agradat gens. Fa dies. Però vet aquí que no tenia manera d’avisar-vos. Confiava que potser ho acabaríeu sabent per alguna altra banda, perquè els missatges de Nostre Senyor sempre troben el seu camí. I jo capficat a casa fins que un bon dia arriba una postal. Jo ja no sabia què podia fer, perquè no hi ha enlloc una finestreta de recepció de secrets. Per no tenir, no teniu ni ambaixada, vés si en sou, de desgraciats.

L’Esteve intenta no perdre el control. Don Lázaro l’enerva, ja que no comparteixen gairebé res, tan sols l’urc contra l’enemic comú. Però el marquès sempre vol deixar ben establerts els seus principis, i li engega un sermó que ha escoltat dotzenes de vegades.

—El règim de Sanjurjo i tota la seva camarilla de falangistes i carcants reaccionaris no són dignes hereus de la tradició espanyola. Què se n’ha fet, de l’aliança entre el rei, la noblesa, el clergat i el poble? Ha desaparegut, víctima de la cobdícia. Les regnes de la nació estan en mans d’intrusos, de caporals furriers, de poetes èpics, de veterinaris burgalesos i d’advocats de pela amb quinze, tots vestits amb una ridícula camisa blau mecànic. I el que és pitjor: els aristòcrates, que durant segles van mantenir encesa la flama de la glòria hispànica, han traït els avantpassats i s’han venut per un plat de cigrons amb xoriço. I la monarquia? Els Borbons són tous, decadents, pusil·lànimes, atrabiliaris i febles de caràcter, esclaus de les baixes passions. Però si només cal anar al Prado i veure els retrats de família, un catàleg de llavis caiguts, boques bavejants, constitucions astèniques i mirades extraviades o lúbriques. I l’Església? Els capellans, des del cardenal primat fins al més humil mossèn de poble, s’han arremangat les sotanes i han ofert els foradets dels seus culs rosats als falangistes. Les monges també. I a canvi de què? De la seguretat contra la subversió, convertits en una de les tres potes del tamboret llardós del règim? On ha anat a parar, l’esperit dels màrtirs, dels evangelitzadors? Qui se’n recorda dels franciscans al Japó, dels dominics esquarterats al Perú, dels missioners devorats a l’Àfrica? Els capellans d’avui estan a sou de l’estat, controlant amb el secret de confessió una població domesticada que només els exigeix mantenir les formes i el desplegament d’una litúrgia plausible, amb processons, tedèums i triforis, que són espectacles de franc, però d’una indigència estètica intolerable. I el poble? Tots al darrere del que toca el flabiol, com les rates del conte.

L’Esteve se l’escolta amb resignació. És conscient que el marquès no té gaires oportunitats de pronunciar una arenga com aquesta i no gosa trencar-li la girada.

—El moment de la veritat, Farràs. Desenganxa’t les orelles de la closca. Això que et diré m’ho han explicat en un tuguri de mala mort a les quatre de la matinada. El meu informador és de traca: el comte d’Olinos, sí, el de la cançó, mañanita de san Juan, que no cavalca ni canta alegre su cantar, sinó que és tinent coronel d’artilleria i forma part de l’estat major. De tant en tant ens n’anem de gresca, a veure com es diverteix la plebs. A Madrid hi ha molt de vici, riu-te’n tu del Paral·lel. L’absenta fa miracles: arriba un punt de no retorn, en què obres el teu cor i no hi ha secrets. Aquella nit, al comte li penjava la llengua i tenia els ulls en blanc. En passarà una de grossa, marquès, deia. Ai, Déu meu. Sospito que en la beguda i després en la revelació volia trobar alleujament a un càrrec de consciència. El que em va dir era un deliri, un curtcircuit. Sí, jo atrec els il·luminats com si fossin mosques davant d’una bresca. Però aquest cas era diferent. Com que el comte Olinos és, en estat sobri, una persona assenyada, jo li anava estirant la llengua, demanant detalls intranscendents, per deixar anar alguna pregunta més sòlida de tant en tant i comprovar si el seu relat estava trenat amb els vímets de la realitat. Tenim una arma que ho canviarà tot. Així, el seu discurs anava agafant cos i coherència, malgrat l’alcohol barat i les marcolfes que movien el cul per allà. Però no puc dir res, no puc dir res, em deia, i tot seguit oblidava la imposició del secret. Fins que es va confessar amb dolor, com aquell que pixa una pedra del ronyó.

El marquès s’inclina i abaixa el to de veu, al límit de la confidència.

—Farràs, agafa’t. No treballen pas en una bomba com la que ens has descrit, aquesta joguina que sembra sal i cobalt i falòrnies sobre radioactivitat residual. Això és per espantar criatures. No senyor. En tenen una de les de debò, com la d’Hamburg o la de Kyoto. L’atòmica. En tenen una a punt, prêt-à-porter, com diuen els gavatxos. Ahir estava programada la seva presentació en societat al ministeri de l’Aire. Sembla que els alemanys l’estaven enllestint quan es va precipitar la fi de la guerra. La versió oficial és que havien arribat a la meitat del procés, però encara els faltava solucionar els problemes més complexos. El cert és que si arriba a durar un parell de mesos més, ja en parlaríem, de com hauria acabat la cosa. I va anar d’un través de dit. El final de la guerra hauria estat ben diferent si, en comptes que els russos s’haguessin avançat per esborrar Hamburg del mapa, els nazis s’haguessin carregat Manchester o Minsk. Però la bomba estava gairebé a punt i ni els soviètics ni els aliats la van saber trobar. Ara, no em preguntis com ha arribat fins aquí.

El marquès fa una pausa per agafar aire.

—Després he fet les meves comprovacions. Vaig confegir una llista dels coneguts militars que, si la indiscreció del comte Olinos era corpòria i material, ho haurien de saber. Faves comptades: el ministre de l’Aire, el de Marina i el de Guerra, la santíssima trinitat. Per què molestar-se buscant subsecretaris a l’agenda, si donde manda patrón. Si hi ha alguna càrrega que els desborda i no la poden confiar al confessor se’ls nota a la cara, tenen pintada la càrrega de la culpa. I els dos ministres, dos, que he pogut veure en persona, Farràs, duen una gepa moral. Creu-me, il·lustrat per la revelació de la qual sóc dipositari, puc assegurar que tenen una bomba atòmica i sé que si la tenen la faran servir. Que inventen ellos, però nosaltres ens n’aprofitem. Això és tot, Farràs. Teniu una bonica bomba amagada qui sap on i un problema dels grossos. He dit.