Madrid, 2. Del nostre corresponsal, J. P.

Ningú no ho podia sospitar, en un estat on tot està lligat i ben lligat, on la més minsa expressió de dissidència és perseguida amb una eficàcia que a Espanya només havia aconseguit la Santa Inquisició. Tot podia haver anat d’una altra manera, que Don Teofrasco Culebras, director general d’Abastos, volgués anar a oir missa a una altra parròquia, amb l’esquer de l’homilia d’un predicador de fama, i per no arribar a misses dites hagués de sortir de casa deu o quinze minuts abans. Que aquell dia el seu grau de devoció fos una mica més tebi del que era habitual i optés per quedar-se a casa. Que la pistola, que l’assassí va deixar tirada a l’escena del crim, en comptes de fer petar el fulminant, cremar la pólvora i projectar el projectil en direcció al seu objectiu provoqués una petita deflagració a la cambra, i enviés la mà i la dignitat de l’executor a fer punyetes. I prou podria haver estat, perquè els investigadors se’n feien creus que aquell pistolot, sorgit d’algun arsenal rovellat de la tercera carlinada, hagués pogut funcionar amb l’eficàcia que se li exigiria. A l’hora de la veritat tot va ser més senzill. Don Teofrasco no va tenir una crisi de fe, no hi havia predicadors a les parròquies veïnes amb prou poder de convocatòria per alterar costums inveterats, cosa estranya en una ciutat on, en ple èxtasi congressual, de cada dos transeünts, un és bisbe o bé un canonge. Així, a tres quarts en punt Don Teofrasco va tancar la porta del pis per anar a missa de vuit als escolapis del carrer Hortaleza, abans de tirar cap al ministeri d’Abastos, a tractar amb la seva quota diària d’estraperlistes i importadors. Amagat en un racó del portal l’esperava l’assassí, que va disparar-li dos trets al cap, amb una admirable precisió i netedat. L’executor va sortir cames ajudeu-me, deixant enrere l’arma homicida i una carta el contingut de la qual òbviament no s’ha fet ni es farà públic, però que, segons un rumor que circula sense contenció per tots els cercles ben informats de la capital, reivindica l’autoria del crim en nom d’una desconeguda facció carlina que respon a les sigles del PCE, una organització que acaba de treure el nas en l’erm de l’oposició a Sanjurjo.

No deixa de ser sorprenent que entre els enemics del règim del general Sanjurjo, que haurien de ser molts i d’ideologies molt diverses, els únics capaços de plantejar i dur a terme una acció contundent, tot i la matusseria de l’execució, hagin estat els carlins, els quals hauríem situat, d’entrada, al vagó de cua de l’oposició, a la secció dels inútils i dels pusil·lànimes. On són, es pregunten alguns ingenus, els comunistes, els socialistes, els anarquistes? Bé, potser no calgui recordar-ho als nostres pacients però avisats lectors: la majoria són morts i, alguns, només, enterrats.