DRAMATIS

(en ordre aproximadament alfabètic)

ABRILES-ABADAL GARCÉS DEL GARRO, Lázaro, marquès de Camposagrado

Madrid, 1891 - Villarrubia de los Ojos, 1949

Aristòcrata espanyol d’esperit rebel, proclamava la seva descendència de les més ràncies nissagues catalanes, especialment dels Pinós-Mataplana. Estirant fins allà on s’ha pogut el fil genealògic, no ha estat possible demostrar aquesta filiació. Ans al contrari: tot sembla indicar que els primers Abriles i Garro que treuen el nas a la documentació eren marrans, és a dir, jueus reconvertits.

ALEXANDRE EL GRAN

Pella, 365 aC - Babilònia 323 aC

Rei dels macedonis, va conquerir tot el que hi havia de conquerible en aquella època. Els arqueòlegs encara es barallen buscant la seva tomba, que s’hauria de veure d’una hora lluny.

AGNEW, Éamonn

Dublín, 1907 - Cuelgamuros, 1949

Capità de l’exèrcit republicà irlandès, cèlebre per la seva traça amb la dinamita. El seu sacrifici va ser clau per al desballestament de l’operació Herrera. El dia de l’obertura al públic del Valle de los Caídos, el 2 de maig del 1956, el coronel Lowry, que anava d’incògnit, va buidar una ampolla de Midleton, la més cara de totes, a la part més propera a la galeria on va morir l’Éamonn, en homenatge al camarada caigut.

AEKEN, Hyeronimus van

Hertogenbosch, c. 1450-1522

Pintor flamenc. No se sap quin era el psicotròpic que prenia per pintar el que pintava. Era amic de Felip el Bell.

ALBERT, Esteve

Dosrius, 1914 - Andorra la Vella, 1995

Patriota de pedra picada, va estar a primera fila de totes les aventures prèvies a la proclamació de la República el 1934, amb escassa fortuna i perill de vida. Durant la guerra, va combatre amb ferocitat l’invasor alemany. Va ser un dels creadors de la famosa Via Pirineus, que traslladava pilots i refugiats a les Valls Neutrals d’Andorra, des d’on una altra xarxa els feia travessar França camí d’Anglaterra. Després dels fets d’El Escorial, desenganyat pel rumb erràtic que va prendre la política catalana, es va instal·lar a Andorra, on va començar una molt fructífera trajectòria com a agitador cultural.

AMETLLER, Ventura

L’Escala, 1919 - Sabadell, 1991

Dins del Servei d’Intel·ligènca Militar era l’encarregat de controlar la cinquena columna falangista a Catalunya, una feina que no volia ningú. Una vegada va entrevistar José Antonio Primo de Rivera disfressat de periodista mexicà, però se li escapava el riure per sota el nas i el pròcer falangista el va fer fora. El contacte sovintejat amb aquella púrria ultramuntana li va provocar una úlcera d’estómac, que tractava bevent llet de cabra. Tocava molt bé l’acordió i, a partir del 1978, jubilat i de retorn al seu poble natal, va fundar un grup d’havaneres: Lluç de Palangre.

AMILL, Baltasar

Organyà, 1915 - Castell-llebre, 1943

Primer, en ordre alfabètic, dels vint-i-dos afusellats als Esplovins. Fuster d’ofici, va construir desenes de ballestes que, en mans dels membres de les Milícies d’Interior, van ser una arma terrible i silenciosa, el terror dels soldats de la divisió de Muntanya de la Wermacht desplegada al vessant sud dels Pirineus —la 6. Gebirgs Division—, a les ordres del general Philipps.

ANNÍBAL

Cartago, 247 - Gebze, 183 aC

Cabdill cartaginès amb vel·leïtats expansionistes, sabia que travessar Europa amb trenta-set elefants era un fet ridícul des del punt de vista militar, però que, a efectes de propaganda, encara se’n parlaria vint-i-tres segles més tard.

ANGLÈS, Higini

Reus, 1888 - Roma, 1969

Capellà de presència apersonada, posseïa el do del to absolut, la capacitat de reconèixer qualsevol nota sense necessitat d’una referència auditiva, excepte el sol sostingut, que se li encallava de vegades. Va estudiar musicologia a la universitat de Göttingen, com la Teresa Madrigal, però quinze anys abans i a l’altra punta del campus, de manera que no van poder coincidir de cap manera.

ANTICS, Salvador

Hortoneda, 1920 - Castell-llebre, 1943

Joveníssim capità de les Milícies d’Interior, feia d’enllaç entre els escamots de muntanya i el general Escofet, el mític dirigent de la resistència. Sempre deia que havia estudiat a la universitat d’Hortoneda, però ningú no entenia què volia dir amb això.

ARENAS, Pedro

Alcantarilla, 1900 - Barcelona, 1945

Militant de la FAI, no tenia escrúpols i sí un revòlver Colt Buntline que va ser el terror d’empresaris, esquirols i policies. Després de passar a una còmoda segona línia per imposició de la seva esposa, va reaparèixer el 19 de juliol de l’any 1945, formant part del grup que va assassinar Dencàs, ministre de Defensa de la República restaurada. El dia que Esteve Farràs va dur a terme la revenja, l’Arenas havia tingut un somni premonitori que el comminava a quedar-se al llit. Com que era home descregut i racionalista, i la interpretació dels somnis era cosa d’ànimes càndides i supersticioses, no en va fer cap cas.

ARDENNE, Manfred von

Hamburg, 1907 - Mendoza, 1989

Va ser un dels inventors de la televisió, però el que de veritat l’excitava era la separació i l’enriquimient d’isòtops, especialment a través del procediment per plasma iònic o, si no hi havia altre remei, amb un ciclotró. Després de la guerra va estar a punt de fitxar pels russos, però va resultar que els sobraven físics atòmics i li van dir que no. Amb els seus col·legues Herz i Thiessen van anar com bous sense esquella oferint els seus serveis professionals, fins que els va fitxar Sanjurjo. Després del fiasco, Von Ardenne es va instal·lar a l’Argentina, on, desenganyat de la cosa nuclear, va obrir un petit negoci de reparació de ràdios.

ARDÈVOL, Enric

Caldes d’Estrac, 1909 - Barcelona, 1981

Fundador d’Estat Català, va passar la guerra a Mallorca, fent feines de coordinació dels paracaigudistes que els avions anglesos enviaven a l’interior. Comissari general d’Ordre Públic de la República entre 1949 i 1956. Va conèixer Esteve Farràs durant els Fets d’Octubre, al portal de l’Àngel. Més tard, entre l’octubre del 1945 i el desembre del 1946, van tornar a coincidir a la Brigada Companys-Macià a la Guerra del Nord, a Irlanda. La seva relació es va fer malbé, com passa de vegades, per culpa de la senyoreta McLaughlin, però amb el temps i una canya es va refer.

ARMENGOU, Pere

Estamariu, 1911 - Castell-llebre, 1943

Mestre d’escola, va incorporar-se a les Milícies d’Interior com a responsable d’intendència. Tenia una memòria privilegiada. Si durant l’episodi dels Esplovins l’haguessin interrogat a consciència —i si ell hagués cedit a les pressions— hauria pogut recitar nom, cognom i adreça de vuit-cents milicians, del dret i del revés.

ARTÍS-GENER, Avel·lí, Tísner

Barcelona, 1912-2000

Periodista i dibuixant, va començar a publicar ninots al Papitu quan tenia setze anys. El seu pas a El Be Negre, el 1931, va fer que el nombre dels seus enemics, escarnits per una finíssima ironia gràfica, creixés exponencialment. Amb l’esclat de la Guerra de Ponent, el desembre del 1934, va ingressar voluntari a la 556 brigada mixta, destinada al front del sector nord de la Noguera Ribagorçana. Conscient de les dificultats per què passaria el nou estat català, després de l’alto el foc va sol·licitar l’ingrés a l’Oficina d’Informació i Intel·ligència, de la qual va ser sotsdirector l’any 1960. No va deixar ni de dibuixar —les seves caricatures dels companys de feina eren famosíssimes— ni de publicar una extensa obra literària, de la qual destaquen les seves memòries, Beure i viure (Edicions 49, quatre volums).

ÀTILA

Vall del Danubi, c. 395 - Tisza, 453

Rei dels temibles huns, deien que per allà on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l’herba, però per on passava ell a peu, Déu n’hi do.

AZAÑA, Manuel

Alcalá de Henares, 1880 - Madrid, 1935

Líder de la moderada Acción Republicana, Don Manuel va ser el segon cap de govern de la República Espanyola. Tothom deia que hauria arribat a president si no fos perquè Franco el va fer afusellar. El seu axioma sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada ics anys ha servit d’inspiració a tota mena de conspiradors i capcalents. El problema d’Espanya no el deixava dormir, literalment, i molts dies es llevava amb una terrible migranya d’origen territorial.

AZNAR, Antonio

Salamanca, 1903 - Madrid, 1976

Inspector de policia que es passava mitja vida a casa Amalia, fent veure que hi estava de servei, gaudint de vals de descompte i atencions especials.

BADIA, Josep

Torregrossa, 1903-1990

Germà gran de Miquel Badia. Després de l’assassinat del seu germà, el 28 d’abril de 1945, va ser nomenat ministre d’Interior pel president Escaler. Després del desmantellament de l’operació Herrera va decidir que ja havia fet prou pel país i se’n va tornar a Torregrossa a fer de pagès. Va escriure les seves memòries, amb la condició de publicar-les cinquanta anys després de la seva mort. De moment, i fins al 2040, les guarda el pare abat de Montserrat, que té molta paciència i no fa cas de les pressions.

BADIA, Miquel, Capità Collons

Torregrossa, 1906 - Barcelona, 1945

Germà petit de Josep Badia, amb qui eren inseparables. Militant de Bandera Negra, la fracció armada d’Estat Català, va estar a punt de liquidar Alfons XIII durant una visita del rei a Barcelona. Si li haguessin donat un duro per cada enemic que tenia s’hauria fet ric. El seu malnom l’incomodava, però, en contrapartida, el va fer molt famós entre les senyoretes militants d’Esquerra, que se’l rifaven. Durant l’ocupació nazi, va fugir a Andorra i, després d’un periple de pel·lícula, va arribar a Anglaterra, des d’on va dirigir les operacions especials de sabotatge. Acabada la guerra, va formar part del primer govern de Serra i Húnter. El seu assassinat a mans de militants falangistes, el maig del 1945, va sacsejar el país. El seu enterrament va ser una manifestació de dol popular que riu-te’n del de Macià.

BALLESTER, Ignasi

L’Hospitalet, 1920 - Barcelona, 1946

Militant de la FAI, va ser un dels membres de l’escamot que va assassinar Josep Dencàs. Era el conductor del Mercury color ampolla de xampany que transportava els executors del ministre camí d’una mariscada a la Barceloneta, per celebrar l’èxit de l’operació. Anarquista de principis, no tenia carnet de conduir, perquè deia que qui era l’autoritat de trànsit per dir-li si en sabia o no.

BARCELÓ, Pere Joan, Carrasclet

Capçanes, 1682 - Breisach, 1743

Capità de miquelets durant la guerra de Successió, va fer de guerriller després del 1714. Cansat de lluitar, el 1720 va exiliar-se a Viena, on va inventar una primera versió del pastís Sacher.

BARDOLET, Laureà

Valls, 1916 - Barcelona, 1977

Director de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència entre 1947 i 1949. Era conscient de les seves limitacions per al càrrec, però no va gosar plegar fins que el van fer fora, sobretot per no decebre el padrí (Francesc Cambó), que va fer mans i mànigues perquè el col·loquessin en alguna posició de lluïment.

BARRALET, Carme

Canalda, 1920 - Castell-llebre, 1943

Joveníssima resistent durant la guerra, la Carme va convertir-se, en només dos anys d’activitat, en una llegenda de les Milícies d’Interior. Formant tàndem amb la Serrat Rull, la seva especialitat era l’enverinament d’oficials alemanys, als qual engalipava amb el seu aspecte angelical quan intentaven confraternitzar amb ella a les festes majors, que els ocupants es van entestar a mantenir per guanyar-se el favor del poble. En catorze mesos d’activitat es va carregar dos coronels, sis comandants i nou capitans.

BARRIO, Augusto

Terrassa, 1919 - Camarles, 1999

L’infiltrat de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència a la seu de la FAI. Els anarquistes ho van saber des del primer dia, però no li van dir res perquè preferien tenir controlat un inútil més que no pas exposar-se que n’enviessin un altre de competent. El dia que l’agent Artís-Gener li va trucar a la feina se li van tornar els cabells blancs en qüestió de minuts: va anar al lavabo per descarregar la tensió i, en sortir, era vint anys més vell.

BATET, Domènec

Tarragona, 1872 - Calafell, 1955

Capità general de Catalunya durant els Fets d’Octubre, la seva determinació va ser fonamental per a l’èxit de la proclamació de la República Catalana. Fora d’aquella estranya visió que va tenir la tarda del 6 d’octubre del 1934, mai més no va notar res d’estrany. Veterà de la Guerra de Cuba, li va quedar com a seqüela una punta de malària i l’afició —moderada i molt puntual, això sí— pel rom Matusalem.

BEETHOVEN, Ludwig van

Bonn, 1770 - Viena, 1827

Compositor alemany. Sord com un suro i de caràcter difícil, dues condicions que solen anar de bracet. Va compondre nou simfonies i en va deixar una tan sols esbossada. Casals va tenir durant molts anys la temptació de continuar-la. Li feia com cosa, i al final es va atrevir a reconstruir-la un musicòleg anglès, però tothom li ho va retreure dient-li que qui s’havia cregut que era.

BERIA, Lavrenti Pavles dze

Merkheuli, 1899 - Moscou, 1939

Un dels ideòlegs de la purga ordenada per Stalin, va ser nomenat cap de l’NKVD, el totpoderós servei secret soviètic, el novembre del 1938. Només va durar un mes en el càrrec, perquè la primera providència de Trotski, en pujar al poder de l’URSS després de la mort violenta de Stalin, va ser executar-lo. A tall de curiositat tipogràfica, heus ací com s’escriu el seu nom en l’alfabet georgià: .

BLADYS, Stephen

Galway, 1918 - Letterkenny, 1980

Sergent de l’exèrcit republicà irlandès, gran expert en explosius. Va inventar la bomba demolidora, destinada a destruir edificis sencers, amb una mescla relativament estable de trilita i nitrat d’amoni que instal·lava en bidons buits de benzina. Llicenciat després de la Guerra del Nord, l’any 1949 el va passar a Israel, on va estar donant classes als artificiers del Tzahal. Va estar a punt de convertir-se al judaisme, però la perspectiva de la circumcisió el va arronsar, i va tornar a Irlanda, on va obrir un pub a Donegal.

BORREGUERO, Julián

Las Navas del Marqués, 1912 - Torremolinos, 1977

Agent del CESIBE destinat a Barcelona. Arrodonia el seu salari —a tant la confidència— fent de cambrer ocasional en casoris i comunions. Quan el van descobrir va poder escapar-se de la pressió policial segrestant una golondrina del port i demanant asil polític a Mònaco.

BOHR, Niels

Copenhaguen, 1885 - Carlsberg, 1962

El més gran dels físics danesos, el 1941 va rebre la visita de Heisenberg, però avui encara ningú no sap què es van dir, o si es van dir res. Va dissoldre en aigua règia dues medalles d’or del premi Nobel de dos col·legues jueus perquè no les robessin els nazis. Encabada la guerra, les va tornar a la seva forma primitiva.

BORBÓ I BORBÓ-PARMA, Carles Maria Isidre

Madrid, 1788 - Trieste, 1855

Pretendent a la corona d’Espanya després de la mort de Ferran VII. Es va casar amb la seva neboda, com si no hi hagués més donzelles casadores. Tenia els bigotis més tristos d’Europa.

BORBÓ I BATTENBERG, Jaume Leopold Isabelí Enric Alexandre Albert Alfons Víctor Acaci Pere Pau Maria de

La Granja, 1908 - Saint Gall, 1975

Amb aquest nom, especialment per l’Acaci, no caldria dir res més. Tan sols que va ser el trumfo monàrquic que Sanjurjo es guardava a la màniga fins que se’n va cansar i el va tornar a l’exili.

BORBÓ-PARMA, Francesc Xavier de

Lucca, 1889 - Chur, 1977

Pretendent carlí, va arribar a la pretendència de carambola, perquè l’anterior pretendent, Alfons-Carles I, va morir atropellat per un camió sense haver haver tingut el detall de deixar descendència, que és la manera que tenen els reis de perpetuar la menjadora. Li va sortir un fill revolucionari i un altre de reaccionari, per compensar.

BOSCH GIMPERA, Pere

Barcelona, 1891-1974

Magnífic rector de la Universitat de Barcelona, on va tornar després de ser el primer ministre d’Ensenyament de la República Catalana. No va deixar mai de sentir el cuquet de l’arqueòleg, i l’any 1951 va trobar el jaciment de Cortiuda, que va revolucionar la paleontologia mundial amb la identificació d’una població genuïnament europea de l’Homo erectus. El senyor arquebisbe de Tarragona va intentar, sense èxit, canviar el nom científic de l’espècie per un altre que no tingués tantes connotacions.

BOTHE, Walter

Berlín, 1891-1957

Físic alemany. Coneixia el comportament dels neutrons millor que el de molts dels seus col·legues i familiars.

BRAVO Y BRAVO, Pedrín, Niño Pedrín

San Lorenzo de El Escorial, 1890-1893

Pobre nen que va ser trobat mort en un bosc del mont Abantos. Es descarta que fos una víctima d’Enriqueta Martí.

BREGOLAT, Arsènio

Banyeres, 1901-1979

Home per a tot del senyor bisbe d’Urgell. Excel·lent mecànic, la seva especialitat eren les calderes de Palàcio: mantenir calent aquell casalot era tota una proesa. De la seva estada en un camp de treball a Alemanya en va conservar una col·lecció de renecs que farien remoure en la seva tomba Martin Luther.

BRONSTEIN, Lev Davidovitx, Lev Trotski

Ianovka, 1879 - Moscou 1958

Quan ningú no donava un ral pel seu futur, l’any 1938 va ocupar la secretaria general del PCUS per incompareixença forçada de Stalin. No va poder veure l’arribada del primer rus a la Lluna, el 1967, però com a mínim van tenir la deferència de batejar el mòdul lunar de la Soyuz II amb el seu nom. El seu nebot, el productor Samuel Bronston, no va voler fer mai la pel·lícula sobre la vida de l’oncle.

BUENO, Justo

Saragossa, 1911 - Madrid, 1949

El petit Justo, a desgrat de nom i cognom, era la pell de Barrabàs, per a desesperació de pares i confessors, perquè volia demostrar que el nom no fa la cosa. Quan es va fer gran no va parar fins que va eliminar tots els anarquistes d’esperit positiu.

CABRERA, Ramon, lo Tigre del Mestrat

Tortosa, 1806 - Wentworth, 1877

Capitost de la primera carlinada. El general Nogueras va fer afusellar la seva mare, la senyora Maria Grinyó, a Tortosa, el 1836. En justa venjança, Cabrera va liquidar les esposes de trenta oficials liberals, trenta. Apartat en la seva maduresa de la vida bel·licosa, va fer un espectacular matrimoni de fortuna a Anglaterra, on es va jubilar i es va dedicar a jugar a golf.

CALVET, Agustí, Gaziel

Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964

Director de La Vanguardia entre 1920 i 1945. Després de deixar el diari, enfadat amb el comte perquè trobava que no es mullava en les qüestions importants, es va dedicar a escriure una sèrie de retrats sobre els seus contemporanis. La seixantena de perfils que formen els Homenots constitueixen el testimoni més viu i detallat de la política i la cultura catalanes del segle XX. El seu nom de ploma és el d’un dimoni ctònic, guardià de tresors subterranis.

CALVO, Arístides

Alcorcón, 1899 - Madrid, 1950

Membre dels adormits, va ser captat per mossèn Farràs l’any 1939, quan va visitar el taller on treballava per canviar una roda punxada. Van congeniar de seguida, perquè l’Esteve tenia un sisè sentit per detectar desafectes. Per aconseguir la llicència d’importació dels pneumàtics Nokian, Don Arístides va transitar pels procel·losos viaranys de les corrupteles del règim, cosa que li va proporcionar una molt notable base d’informadors.

CAMÍ, Roser

Gósol, 1906 - Castell-llebre, 1943

Executada als Esplovins, tenia al sarró un dibuixet de Picasso, rellogat a casa dels seus pares, que li havia fet quan només tenia tres setmanes. La Roser pensava que li portava sort, però ja es va veure que no.

CANARIS, Wilhelm

Aplerbeck, 1887 - Capri, 1961

Almirall de la marina alemanya, va organitzar i dirigir el sistema d’espionatge i intel·ligència del Tercer Reich, l’Abwehr. Es mirava Hitler de cua d’ull, ja que el considerava un boig perillós, i va poder fugir al bàndol dels aliats abans no l’executessin, just quan Himmler s’havia decidit a destituir-lo i penjar-lo. Aquesta defecció imprevista va provocar un gran disgust al general Yagüe, que l’idolatrava. Deien que Canaris tenia la clenxa més recta de la Gran Alemanya.

CAÑAS, Carlos

Badalona, 1907 - Barcelona, 1949

Oficial de l’OII. Durant la guerra deia que havia passat al Brasil, tot i que es va descobrir que havia treballat tota l’Ocupació com a confident del governador Faupel. Sempre va tenir un complex d’ovella negra o d’aneguet lleig. Quan els companys li retreien la seva incapacitat per entendre el concepte dels pronoms febles es tancava al lavabo per plorar en silenci.

CANUDA, Josep

Fórnols, 1919 - Castell-lebre, 1943

Hereu de cal Bep de Fórnols, el seu avi havia lluitat amb Rafael Tristany a la tercera carlinada, el seu besavi amb el Llarg de Copons durant la segona i amb mossèn Tristany a la primera. Durant la Guerra Gran el pare del seu rebesavi havia recorregut tota la muntanya a la companyia de Francesc Cruïlles, capità de cavalls, i el besavi del seu rebesavi havia estat miquelet a les ordres del Cervós, a les acaballes de la guerra de Successió. De més amunt no se’n té memòria, però devia ser si fa no fa.

CATALÓ, Otger

Segle VIII

Líder llegendari dels Nou Barons de la Fama, terror de la morisma. Eren nou per facilitar les operacions de recompte després d’una batalla.

CAPELL, Josep

Cambrils, 1921 - Castell-llebre, 1943

No era cosí dels Badia, com de vegades li agradava dir per presumir. El millor boletaire de les Milícies d’Interior.

CAPMANY, Pere

Palamós, 1912 - Alcanar, 1970

L’encarregat d’organitzar l’estació de l’OII a Madrid entre 1940 i 1949. Viatjava entre Madrid i Barcelona amb la desimboltura dels viatjants de comerç, fins que el van enxampar a Bujaraloz el 15 d’octubre del 1949, quan conduïa un autobús robat que feia la línia Montsó-Candasnos amb el propòsit d’arribar a la capital per repatriar tots els seus agents. Tots els indicis apuntaven que l’havien executat, però va reaparèixer al penal del Puerto de Santa María el març del 1964, dies després del cop d’estat dels Capitans. S’havien oblidat de matar-lo i qui dia passa any empeny.

CAPONE, Alphonse Gabriel

Brooklyn, 1899 - Palm Island, 1947

Gàngster de primera divisió, especialitzat en el contraban de licor i a liquidar els gàngsters rivals, els comptables de l’FBI el van enxampar per un frau en els impostos. El seu cas va servir d’advertiment als que el van succeir, que s’hi han mirat molt més.

CARDONA, Daniel, l’Irlandès

Barcelona, 1890-1961

L’àlies del senyor Cardona, un dels fundadors d’Estat Català, Bandera Negra i Nosaltres Sols, té mala explicació, perquè mai no va posar els peus a Irlanda.

CARLES IV

Portici, 1748 - Roma, 1819

Rei que fou d’Espanya entre 1788 i 1808. Li deien el Caçador, però per fotre-se’n, perquè mai no va caçar res. Va nomenar uns ministres ben sinistres, com el comte d’Aranda i sobretot Godoy que, a més, se li beneficiava la dona. Era el pare de Ferran VII, i això sí que s’ho podia haver estalviat.

CARRASCO I FORMIGUERA, Manuel

Barcelona, 1890-1967

Fundador d’Unió Democràtica de Catalunya i president de la República entre 1946 i 1954. Home de fermes conviccions ideològiques, i d’una intel·ligència política privilegiada, va passar per una fase confederalista que li va durar, exactament, divuit minuts i trenta segons. Va ser nomenat secretari general de les Nacions Unides l’any 1960.

CARRERAS I DEXEUS, Manuel

Barcelona, 1906-1989

Pilot d’aviació, el 1933 va inaugurar l’aeroport de Benavarre en la línia regular Barcelona-la Seu-Andorra. Durant la guerra va ser el pilot predilecte de Winston Churchill. Marit de Maria Pepa Colomer.

CARRILLO, Santiago

Gijón, 1915 - Madrid, 1935

Joveníssima promesa de la política espanyola, la seva carrera es va estroncar quan el van afusellar al Campo del Moro, amb unes dotzenes de dirigents polítics d’esquerra més. Va ser tanta la crueltat de l’escamot d’execució que li van negar una darrera cigarreta.

CASALS, Pau

El Vendrell, 1876 - Nova York, 1973

Violoncel·lista universal. Si mai hagués sospitat que, anys a venir, el seu arranjament del Cant dels ocells serviria per posar sordina a deu segons de silenci en record de futbolistes morts, s’ho hauria pensat dues vegades. Li van concedir el premi Nobel de la Pau el 1950, ex æquo amb el doctor Schweitzer. A la cerimònia de lliurament, a Oslo, va fer un parlament enèrgic i sanguini, mentre que el doctor Schweitzer va demanar poder tocar una estona l’orgue.

CASANOVAS, Joan

Sant Sadurní d’Anoia, 1890 - Barcelona, 1955

Fundador d’Esquerra Republicana, va ser conseller de Governació en el primer govern Macià, el 1931, i president del Parlament entre juny del 1933 i el 1938. Tenia un tiet amb títol nobiliari que era amic d’Alfons XIII, la qual cosa provocava curioses disputes als dinars de Nadal.

CASTELLÀ, Adela

Saragossa, 1908 - Cervera, 1999

Llegendària mestressa de casa Adela, únic establiment que tenia dispensa expressa del bisbe de Madrid-Alcalá per la qual es concedia indulgència plenària als clients que, en plena voràgine, es morien d’un síncope però se’ls suposava voluntat de penediment. Després dels fets de novembre del 1949, Doña Adela va poder fugir de Madrid. Instal·lada a Barcelona, va obrir una altra casa, al passeig de Gràcia, que va tenir molta requesta, sobretot entre els clients d’esperit patriòtic i reivindicatiu.

CENDRÓS, Joan Baptista

Barcelona, 1916-1986

Empresari perfumista, la fórmula del massatge facial Floïd estava més custodiada que la de la Coca-Cola.

CÉSPEDES, Lola

Alcantarilla, 1911 - Encamp, 1999

Locutora mítica de Ràdio Andorra, va popularitzar l’indicatiu «Aquí Ràdio Andorra, emissora del Principat d’Andorra», que va ser pronunciat per primer cop el 1939 per la senyoreta Zorzano. Però la Céspedes el deia amb molta intenció i un accent impecable de Canillo.

DU CHÂTELET, Émilie

París, 1706 - Lunéville, 1749

Veïna d’Adi Enberg a París, l’Émilie va publicar llibres sobre la misteriosa natura del foc i de la llum. També va traduir els Principia Mathematica de Newton al francès. Es va embolicar amb Voltaire i al seu marit ja li estava bé.

CHESTERTON, Arthur K.

Londres, 1896-1976

Cosí reaccionari i racista de Gilbert K., tot i que probablement treballava per a l’MI5 (o per a l’MI6, que en això ningú no s’ha posat d’acord). Va fundar el National Front. La seva esposa era pacifista i tenien unes discussions homèriques, amb vol de plats inclòs.

CHESTERTON, Gilbert K.

Kensington, 1874-1936

El Chesterton de debò, gras, catòlic, intel·ligentíssim i desmesurat, autor de les aventures del Pare Brown. Chesterton va tenir el privilegi d’escriure l’entrada sobre Dickens a l’Encyclopædia Britannica, en l’edició del 1929.

CHURCHILL, John

Ashe House, 1650 - Windsor Lodge, 1722

Militar anglès, primer duc de Marlborough i avantpassat directe de Sir Winston, es va cuidar del front de Flandes a la guerra de Successió. Derivacions del seu nom van originar la cançó del Mambrú i la marca de cigarretes Marlboro.

CHURCHILL, Sir Winston Leonard Spencer

Woodstock, 1874 - Londres, 1965

Primer ministre del Regne Unit entre 1940 i 1951. No li agradava fumar, però considerava que un bon puro contribuïa positivament a potenciar la seva imatge d’home d’estat. La meitat de les frases cèlebres que se li atribuiexen se les va inventar una becària a Downing Street, i l’altra meitat són apòcrifes o reescalfades. El seu estat d’humor oscil·lava entorn d’un dubte existencial: ginebra o whisky.

CICOGNANI, Gaetano

Brisighella, 1881 - Roma, 1962

Nunci apostòlic de sa santedat, destinat a Espanya entre 1938 i 1953. Al començament li feia com mitja gràcia, però després del Congrés Eucarístic del 1949 se’n va cansar i cada dos mesos escrivia una carta a Pius XII demanant clemència i poder tornar a Roma, que el clima —el real i l’ambiental— no li provava gens ni mica.

CISNEROS, Alejandro

Castro Urdiales, 1901 - Castropol, 1977

General del cos d’enginyers destinat a la Quarta Regió Militar, va plorar com una criatura quan, la nit del 6 d’octubre del 1934, va donar l’ordre de volar el pont sobre el Sénia a Sant Rafael, el primer de tota una sèrie. Després li va passar la pena i, cap allà a mitjanit, ja hi trobava la gràcia.

CLERKIN, Thomas

Ardee, 1911 - Dundalk, 1987

Farmacèutic del G2, va inventar un sèrum de la veritat que, de tan eficaç com era, no es va arribar a fabricar mai, no fos cas que al final s’acabés sabent tot.

CULEBRAS, Teofrasco

Quintanilla, 1902 - Madrid, 1949

Director general d’Abastos, tenia la desgràcia bàsica de dir-se Teofrasco, pena compartida amb els seus germans, Doña Piroclasta, Don Saturnalio i Don Merilio Culebras. Ha passat a la història com la primera víctima d’un assassinat polític —no governamental, que aquests es compten en llista a part— produït després del cop del 1934.

CLOS, Miquel, el Ros d’Argestues

Argestues, 1922 - Castell-llebre, 1943

El més jove dels afusellats als Esplovins. Alt, corpulent i ros, es queixava que sempre l’escollien a ell quan necessitaven algú disfressat d’alemany, que ja estava bé i que no passaria res si mai ho provava algú altre, que de kartòfens escanyolits i morenos també n’hi havia.

CLUSIUS, Klaus

Breslau, 1903 - Asunción, 1963

Apassionat de la separació d’isòtops. El 1938 va aconseguir fer-ho amb els del clor, una proesa que va meravellar la comunitat científica, que és dura de pelar. Gran apologeta de les virtuts de l’aigua pesada, es va haver de reconvertir a metal·lurgista per participar a l’operació Herrera. Després va dir que Sanjurjo l’havia enredat. Va instal·lar-se al Paraguai, avorrit de la física teòrica i també de la pràctica.

CODINA, Mossèn Miquel

Balaguer, 1888 - Buenos Aires, 1983

Fundador de l’orde de les Germanes Terciàries Mercedàries del Nen Jesús. Va escollir aquest nom perquè el que tenia pensat —les Monges Mínimes— ja estava ocupat. Tenia fama de sant, sobretot perquè una vegada el van veure, al mateix temps, a Roma, a Sant Carles de la Ràpita i a la Guadalajara mexicana. Segons els que hi entenen, aconseguir el do de la trilocació és molt més difícil que no pas la bilocació, que està a l’abast de qualsevol místic.

COLL, Josep

Tarroja, 1880 - La Seu d’Urgell, 1952

Professor de ciències naturals al seminari d’Urgell. Anava sempre sense celles per culpa de no saber regular bé els cremadors Bunsen quan volia encendre caliquenyos.

COLL I ALENTORN, Miquel

Barcelona, 1904-1990

Ministre de Justícia amb Carrasco, i president de la República entre 1956 i 1960, era tan alt que a les fotografies oficials el feien seure en un tamboret. El 1957 va ser un dels signants del Tractat de Roma, pel qual es constituïa la Comunitat Econòmica Europea.

COLLINS, Michael

Clonakilty, 1890 - Béal na mBláth, 1922

President de la República Unida d’Irlanda, va morir en una emboscada dels de l’IRA antitractat. El seu esperit s’apareixia, la nit dels primers divendres de mes, al president De Valera, i li deia el nom del porc.

COLOMER, Mari Pepa

Barcelona, 1913-2004

Pionera de l’aviació catalana, el 1935 va pilotar un giròpter amb el qual va arrabassar a Amelia Earhart el rècord femení d’altitud, ja que va arribar als 18.549 peus, en un trajecte entre Sabadell i Reus. La proesa la va aconseguir damunt mateix de Santa Margarida i els Monjos, on hi ha un momument que immortalitza la feta. Deien que era capaç d’aterrar qualsevol tipus d’avió en un cap d’agulla.

COMA, Delfina

Sispony, 1833 - Ordino, 1950

Llegendària majordona assignada a la rectoria d’Ordino. Va servir quinze rectors diferents i va conèixer vuit bisbes en visita pastoral. Només va sortir d’Andorra una vegada, per anar a berenar a la Seu, el dia que va fer cent anys. Va quedar segona en el concurs de majordones de la diòcesi que el bisbe Laguarda va organitzar a Canillo el 1879. Va morir als 117 anys. Era tan vella que el Ros d’Eroles l’havia tingut a la falda i li havia fet ralet ralet, quan planificava la invasió d’Andorra l’hivern del 1834.

COMELLA, Jacinto, Cintet de cal Silvestre

Llorts, 1939-2014

Aliat de mossèn Farràs durant la seva estada a Llorts, li feia de guaita i d’informador. Tothom deia que era una mica aturadet, però amb les hormones adolescents es va espavilar i va iniciar una fulgurant carrera política a Andorra, on va ser escollit síndic general entre 1999 i 2003.

COMES, mossèn Pere

Ribes de Freser, 1883 - La Seu d’Urgell, 1961

Professor de música al seminari d’Urgell durant més de cinquanta anys, componia sarsueles amb pseudònim i les sotmetia a la consideració dels empresaris teatrals de Barcelona, amb un èxit més que discret.

COMORERA, Joan

Cervera, 1894 - Barcelona, 1975

Fundador de la Unió Socialista de Catalunya, una escissió de la Federació Catalana del PSOE, que no li ho va perdonar mai. De jove, va passar una temporada a Amèrica. A les festes, sempre cantava amb una poderosa veu de baix l’himne de l’Uruguai: Orientales, la Patria o la tumba.

COMPANYS, Lluís

El Tarròs, 1882 - Barcelona, 1960

Va tocar tots els pals institucionals: va ser president del Parlament entre 1932 i 1933, president de la Generalitat durant els nou primers mesos del 1934 i primer president de la República Catalana, càrrec que va exercir entre el 6 d’octubre del 1934 i l’inici de l’Ocupació, el 20 de juny de 1940, per recuperar-lo el 1944 fins a la convocatòria de les eleccions del gener del 1946. Va exiliar-se a Mallorca, sota control anglès, des d’on emetia unes ardides arengues per ràdio que no escoltava gairebé ningú. Va perdre les primeres eleccions després de la guerra i va abandonar la política, dient que ja havia fet prou, desfet després dels assassinats de Badia i Dencàs. Del seu pas pel govern espanyol, el 1933, deia que havia estat el ministre de Marina més secà de la història.

COROMINES, Joan

Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, 1997

Lingüista de renom universal, va ser l’autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l’Onomasticon Cataloniæ. A estones perdudes, va aconseguir desxifrar les inscripcions en llengua ibèrica i etrusca, prenent com a base els ploms sorotàptics.

CORTÉS, Hernán

Medellín, 1485 - Castilleja de la Cuesta, 1547

Conqueridor de Mèxic, sense la Malinche no hauria arribat tan lluny. Va fer la vida impossible a la família Moctezuma. Es va haver d’anar a morir a Castilleja de la Cuesta, podent-ho fer a Tenochtitlan, la capital dels asteques.

DE CUSA, Nicolau

Berncastel-Kues, 1401 - Todi, 1464

Cardenal de l’Església catòlica, el seu nom oficial era Nikolaus Chrypffs o Kreps von Kues, a escollir. Era un tipus molt intel·ligent, filòsof de primera, diplomàtic en temps difícils, reformador de l’Església i poliglot. Va inventar les ulleres per als curts de vista.

CUSTER, George Armstrong

New Rumbley, 1839 - Llittle Bighorn, 1876

Tinent coronel del setè de cavalleria, va morir en combat contra els lakota i els xeienes. Diuen que el va escabellar una guerrera xeiene del nord, de nom Vedella de Búfal.

D’ALTON, John Francis

Claremorris, 1883 - Dublín, 1960

Cardenal primat d’Irlanda, arquebisbe d’Armagh entre 1946 i 1960. El dia de Pasqua de Resurrecció del 1955, a l’hora de la consagració, el vi se li va transformar en whiskey, miraculosament. Misteris de la transsubstanciació, diu que va dir.

DENCÀS, Josep

Vic, 1900 - Barcelona, 1945

El 6 d’octubre de 1934 es va llevar conseller de Governació i se’n va anar a dormir ministre. Va estar al costat de Companys durant l’Ocupació. Va participar en el desembarcament de Palamós l’octubre del 1944. En restablir-se la República, va assumir la cartera del ministeri de la Defensa, tot i que deia que li hauria agradat més ocupar-se una altra vegada de Sanitat. L’atemptat que va posar fi a la seva vida l’havien preparat contra Companys, però aquell dia estava malalt i va delegar en Dencàs la seva presència a l’acte.

DESPUIG, Isabel

Almacelles, 1920 - Tarragona, 2010

Operadora de la sala de comunicacions de l’OII, va tenir la sang freda necessària per desemmascarar l’oficial Cañas, l’informador del CESIBE dins del servei, encara que fos contravenint les ordres. Després li van donar una medalla i li van apujar la pensió.

DÍAZ DE VIVAR, Rodrigo

Vivar, 1040 - València, 1099

Més conegut com el Cid Campeador, va passar molt de temps amargat per trobar un senyor a la seva altura, fins que es va fer autònom. Guanyava batalles després de mort.

DÍAZ SANDINO, Felipe

Caldes d’Estrac, 1891 - Barcelona, 1957

Durant els Fets d’Octubre el general Franco confiava que el coronel Díaz Sandino s’avindria a bombardejar el Palau de la Generalitat amb els avions de què disposava. No sabia que, ni que el general Batet li ho hagués manat, ell s’hauria negat a complir les ordres. Encara més, si Franco hagués sospitat que Díaz Sandino era maçó, s’hauria endut un disgust doble.

DIEBNER, Kurt

Obernessa, 1905 - Viena, 1965

El gener del 1943 el ministre d’Armament, Fritz Todt, el va fer director del projecte Götterfunken, amb l’encàrrec de desenvolupar l’arma nuclear. Un dia, mentre anava en bicicleta cap al reactor de Gottow, va resoldre el problema de la quantitat de massa crítica necessària, cosa que va provocar un atac de gelosia de Heisenberg.

DINTEVILLE, Jean de

Polisy, 1504-1555

Protagonista de la pintura Els ambaixadors, de Hans Holbein, va ser l’ambaixador del regne de França a l’Anglaterra d’Enric VIII. Al quadre és el personatge de l’esquerra, tot i que durant molts anys els historiadors de l’art van creure que era el de la dreta, que resulta que és el bisbe de Lavaur, Georges de Selve.

DIOSDADO, Mariví

Guadalajara, 1919 - Barcelona, 1991

Espia de la República Catalana al Palacio de Comunicaciones. Va acceptar l’oferta de l’Oficina per passar a zona segura i el govern li va oferir la mateixa feina que tenia a Madrid, però a l’edifici de Telèfons de la plaça de Catalunya. Durant uns mesos va alimentar una fantasia matrimonial, i fins i tot va escriure una carta amorosa a Josep Pla, que mai no va tenir resposta.

DOLERA, Carlos

Montferrer, 1920 - Castell-llebre, 1943

Col·leccionista de creus de ferro (però només de les de la primera classe), en va arramassar mitja dotzena en només un any i mig de servei a les Milícies, fins que el van afusellar als Esplovins. Els seus hereus les tenen exposades en una vitrina al restaurant les Creus, a la Parròquia d’Hortó.

O’DONOVAN, Seamus

Rosscomon, 1896 - Dublín, 1979

Director d’explosius de l’IRA des dels anys vint, va inventar l’Irish Cheddar, una bomba incendiària molt senzilla de construir i de rara perfecció tècnica, que va ser el terror dels Black & Tans. Se’l va veure amb males companyies nazis.

DÖPEL, Robert

Neustadt, 1895 - Roquetas, 1982

Un dels membres fundadors de l’Uranverein, va treballar amb Heisenberg a Heidelberg. Va descobrir que l’aigua pesada —²H₂O— tenia unes propietats molt interessants i anava de pel·lícula per a la producció de neutrons.

DORSEY, Mary

Drum, 1888 - Newbliss, 1981

La senyora Dorsey era la fortuneteller de més anomenada de tot l’Ulster. La seva especialitat era llegir el marro del cafè de pot. En canvi, el te no li deia res. Encertava tots els resultats de la lliga de futbol gaèlic, però mai no va voler treure profit econòmic de la seva habilitat.

ENBERG, Adi

Barcelona, 1901 - Malmö, 1989

De pare noruec i mare sueca, era d’una bellesa d’aquelles que fan mal. Va conèixer Pla el 1924 i, segons sembla, es van casar, però els papers que ho demostren no han aparegut enlloc. La seva relació va ser llarga i plena de turbulències. Li agradaven els barrets i la moda de París, que els comptables de l’MI6 finançaven amb una paciència infinita.

ENRIC VIII

Greenwich, 1491 - Whitehall, 1547

Rei d’Anglaterra, tocava el llaüt, jugava a tenis i col·leccionava esposes.

ESCOFET, Frederic

Barcelona, 1898-1987

General de cavalleria al servei de la República Catalana, va ser comissari general d’ordre públic durant els Fets d’Octubre. A partir del 1941 va organitzar les Milícies Interiors. Els periodistes poc originals li deien «el De Gaulle català». Anava dalt del primer tanc que va entrar per la Meridiana el dia de l’alliberament, però el conductor, un gitano de Perpinyà que es deia Antoni Povill, no va deixar que el conduís, de cap manera, que no, que era la seva responsabilitat.

ESCORZA DEL VAL, Manuel

Barcelona, 1912 - Nova York, 1990

Cap dels serveis d’intel·ligència de la CNT-FAI, va organitzar els escamots del sindicat dedicats a la lluita armada. Afectat per la pòlio de petit, es movia amb les crosses amb una agilitat sorprenent. Va fugir l’any 1949, en assabentar-se que el fiscal general de la República el volia empresonar. A Amèrica va fer fortuna com a guionista i director de cinema, amb un nom fals.

ESCUDÉ, Rafael, Fiter

Ares, 1919 - Castell-llebre, 1943

Hereu d’una nissaga de contrabandistes i passadors, era, amb diferència, el millor coneixedor dels topalls de la frontera amb Andorra. Sovint anava disfressat de pastor, amb ramat inclòs. Un matí de boira va trobar-se amb una patrulla de la Gestapo que s’havien perdut i els va adreçar directament a l’Esbalçader del Diable.

ESTANYOL, Pere

Ponts, 1911 - Castell-llebre, 1943

Temible caçador de porcs fers, es va quedar a cinc soldats de batre el rècord d’enemics abatuts pel gran Vassili Zàitsev, que durant el setge de Volgograd en va liquidar, tot solet, 182.

ESTRAGUÉS, Ventura

Peramola, 1921 - Barcelona, 2010

Secretari d’estat del ministeri de Governació, es pensava que seguint la lògica del cursus honorum, algun dia arribaria a ministre. Es va quedar com a secretari d’estat i si no fos perquè li van dir que s’havia de jubilar, encara hi fóra.

FARRÀS, Esteve, mossèn Farràs

Tor, 1914-2000

Col·leccionista d’àlter egos, producte d’una biografia intensa, amb mitja vida a la clandestinitat: Esteve Gabriel, Alejandro Navarro Solans, Climent Sala Ballarà, Joseph Wieczorek i encara d’altres. Tenia un calaix ple de passaports, per si de cas. Hauria estat un capellà pèssim: faldiller, renegaire i, quan l’ocasió ho exigia, homicida, per no dir assassí. Va obrir una fonda a Tor. No es va casar mai amb la senyora McLaughlin, i el senyor rector del poble el va posar a la llista negra, on només hi era ell. Sempre deien que farien una pel·lícula basada en la seva vida, però al final, re de re.

FELIP II, el Prudent

Valladolid, 1527 - El Escorial, 1598

Fill de Carles V d’Alemanya i I d’Espanya. Nét de la boja i el bell, i del rei Manel de Portugal, que sempre es queixava que amb un nom així tothom li faltava al respecte. Va traslladar la cort a Madrid, tip de sentir els envejosos que deien que era només un poblachón manchego. Els afers de Flandes li provocaven una mandra immensa i, en els moments de crisi, urticària. Quan li van explicar com eren les piràmides, ja era tard, i El Escorial estava a mig fer.

FELIP V

Versalles, 1683 - Madrid, 1746

Nét de Lluís XIV de França, va ser un dels protagonistes de la guerra de Successió, que va guanyar després de fer anar de corcoll mig Europa, amb un joc diabòlic d’aliances i conspiracions, al qual va contribuir amb un esperit rancuniós i venjatiu. De natura melancòlica, va trobar en les àries del castrato Farinelli —que tenia una tessitura de tres octaves i mitja— consol a la seva depressió congènita.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, Diego, el Gran Capitán

Montilla, 1453 - Granada, 1515

Militar espanyol de gran anomenada, a qui no li sortien els comptes de cap manera.

FERRAN VII

El Escorial, 1784 - Madrid, 1833

Rei d’Espanya, abúlic, influenciable per les males companyies i, per què no dir-ho, una mica ximplet. Per culpa seva es va produir la Regència d’Urgell, cosa que va permetre als carcants locals presumir de capitalitat. Cagadubtes sobre les lleis successòries, va ser l’esca de totes les carlinades posteriors.

FERRER-PAGÈS, Jordi

Sant Julià de Lòria, 1919 - Washington, 1983

Cònsol de les Valls Neutrals d’Andorra a Madrid, va nacionalitzar-se català i va continuar una llarga trajectòria diplomàtica al servei de la República. Ho passava molt malament als tròpics, però per damunt del paral·lel 30 ja es reviscolava.

FICHTE, Johann Gottlieb

Rammenau, 1762 - Berlín, 1814

Filòsof alemany. L’hivern del 1793, a Köningsberg, va llençar una bola de neu a Immanuel Kant, per discrepàncies sobre l’existència de realitats suprasensibles més enllà de les categories de la raó humana.

FITZPATRICK, Clinton

Derry, 1921 - Belfast, 1999

Membre del G2 irlandès, va passar-se set anys estudiant farsi i urdú, però no els va haver de menester mai.

FRANCK, César-Auguste

Lieja, 1822 - París, 1890

Compositor i organista, membre de la llista de cinc belgues més cèlebres, juntament amb Jacques Brel, Hergé, Eddy Merckx i Hercules Poirot.

FRANCO BAHAMONDE, Francisco

El Ferrol, 1892 - Arandilla, 1936

Dictador petit i sanguinari, amb veu d’espinguet, protagonista del cop d’estat del desembre de 1934, que va encadenar de seguida amb l’intent de recuperació de Catalunya, episodi bèl·lic conegut com la Guerra de Ponent. Compartia amb Hitler la criptorquídia —és a dir: li faltava un testicle—. D’aquí el nom de l’operació secreta de sabotatge del seu Dragon Rapide: Operació Siscló. Els equips de rescat estaven advertits d’aquesta rara circumstància anatòmica, perquè no busquessin una glàndula que no trobarien.

FIGUEROA Y TORRES, Álvaro, conde de Romanones

Madrid, 1863-1959

Li deien el rei de Guadalajara, de tantes finques rústiques i urbanes que hi tenia. En qualitat de ministre d’Ensenyament, va aconseguir que els mestres tinguessin una migrada paga. Això sí: si calia enviar soldats al Marroc per defensar els interessos del lobby miner, cap a l’Àfrica hi falta gent.

FITZ-JAMES STUART FALCÓ, Jacobo, XVII duc d’Alba

Madrid, 1878 - Lausana, 1953

Descendent directe del duc de Berwick, sí, aquell que l’Onze de Setembre va entrar a Barcelona. Jugava a polo amb els fills del comte de Romanones. Ambaixador a Londres després del cop de Franco, el seu cuquet monàrquic li provocava insomni i pèrdua de cabell, fins que va dir que l’aristocràcia estava pel damunt d’aquella púrria casernària. Va tenir una filla molt castissa.

FRANQUESA, Celestino

Fraga, 1888-1967

Fins al darrer dia de la seva vida va seguir amb la seva rutina de portar la premsa de Madrid a l’altra banda de la frontera, encara que després del cop d’estat dels Capitans, el 1964, ja no feia cap falta. Però ell va entestar-se a continuar, i des de Barcelona li anaven enviant igualment la moto, en agraïment als serveis prestats fins que, un dia, ja no va sortir cap paquetet volant per damunt de la tanca.

GABARDÀ, Pere

Tremp, 1918 - Castell-llebre, 1943

No era partidari de fer grans assemblees de les Milícies Interiors. Deia que algun dia els enxamparien i encabat tot serien plors. Tot i tenir raó, va tenir la delicadesa de no fer cap comentari —no, si és que jo ja us ho deia i no em fèieu cas— mentre l’afusellaven.

GALÍ, Anastasi

Peracalç, 1913 - Castell-llebre, 1943

Compartia picors artístiques amb el seu germà Salvador. L’Anastasi va escriure durant els anys de l’Ocupació una crònica vivíssima dels esdeveniments que va presenciar des de primera fila de la resistència. Els que van poder llegir algun fragment deien que era una obra mestra, comparable als més grans prosistes europeus de l’època. Dissortadament, el manuscrit no s’ha trobat mai. Potser algun dia apareixerà al trebol d’una casa del sector Gavarra-Cortiuda, on va passar la darrera nit.

GALÍ, Salvador

Peracalç, 1913 - Castell-llebre, 1943

Germà bessó de l’Anastasi, no va voler fer-se passar mai per ell ni compartir nòvies. A més de la de guerriller contra els nazis tenia la vocació de pintor. Durant els anys de l’Ocupació, aprofitant les estones mortes, pintava paisatges i retrats dels companys de milícia, amb un estil propi, molt personal. La seva mort va estroncar una trajectòria que s’augurava fulgurant. Després de la guerra, els seus quadres van tenir una vida discreta, perquè els clients potencials s’arronsaven en veure la firma, pensant que era una presa de pèl.

GALLOCANTA, Ricardo

Sanlúcar de Barrameda, 1899 - Alcalá de Guadix, 1970

Don Ricardo era el contacte d’Amalio Pérez a l’oficina del Registre d’Estrangeria del ministeri de Governació. Estava a sou dels anglesos, de manera que aquell dia li van pagar dues vegades per fer la mateixa feina.

GARCICASTILLO, Ernesto

Henestrosa, 1923 - Valladolid, 1963

Agent de l’escala inferior del CESIBE, va caure en desgràcia i va ser enviat a Valladolid, a espiar els estudiosos estrangers que anaven a l’arxiu de Simancas. Per matar l’estona, va investigar sobre els espies del ministre Godoy, i va publicar una monografia sobre Don Francisco de Zamora, que n’era el més conspicu. Es va morir d’una pulmonia contreta a les gèlides sales de consulta.

GARRIGA, Martí

Artesa de Lleida, 1902 - Agramunt, 1983

Especialista en explosius de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència, deia que els quatre dits que li faltaven —tres a l’esquerra i un (i mig) a la dreta— eren com condecoracions. Tot i la seva limitació, tocava el piano amb una traça notable.

GASSOL, Ventura

La Selva del Camp, 1983 - Tarragona, 1980

El president Carrasco, a l’hora de formar govern, li va oferir a l’autor de Les tombes flamejants continuar en el ministeri de Cultura a condició que es tallés aquella meleneta ridícula i es posés una corbata, com feia tothom, en comptes de llacet, però s’hi va negar.

DE GAULLE, Charles

Lille, 1890 - Colombay-les-Deux-Églises, 1970

És el militar a qui millor li ha quedat el quepis, que és un barret de mal portar. Els andorrans vells encara recorden amb admiració la visita que els va fer, corrent per tot el país amb un Citroën DS 15 descapotat.

GEMIS, Genís

Tortosa, 1900 - Roquetes, 1989

Va aprendre l’ofici de barber a l’Àfrica, fent el servei, cosa que volia dir que la seva tècnica era imprecisa i aproximativa. Amb el temps va millorar. L’any 1935 va passar a Madrid, on va formar part de l’equip inicial dels adormits. Allà es va canviar de nom: de Genís a Ginés, igualment impronunciable. Quan els del CESIBE van localitzar la barberia, es va amagar sis mesos en un galliner, al teulat de ca la seva cunyada. Cantava jotes de doble sentit i era un excel·lent músic de guitarró.

GERLACH, Walter

Biebrich, 1889 - Sevilla, 1962

Membre fundador de l’Uranverein, era l’home de confiança de Göring en la recerca atòmica. Va descobrir, juntament amb herr Stern, l’efecte quàntic Stern-Gerlach, que és una bona manera de batejar efectes quàntics. A l’operació Herrera no hi pintava gran cosa des del punt de vista científic, però no feia nosa i de vegades l’encertava.

GIL-ROBLES Y QUIÑONES DE LEÓN, José María

Salamanca, 1898 - Madrid, 1980

Polític conservador, per no dir reaccionari, quan era petit i anava a estudi, la canalla, cruel, se li’n fotia no tant perquè tingués quatre cognoms, sinó pel tercer, el Quiñones, de rima fàcil. Era tan de missa que, un cop que li van haver de fer una analítica, va resultar que havia pixat aigua beneita.

GISLABERT, Francesc, Cisco de Poblador

Montardit de Dalt, 1922 - Castell-llebre, 1943

Diuen que va deixar moltes coses per fer, i que per això la seva figura es veu de vegades al congost dels Esplovins, fent autoestop.

GODED, Manuel

San Juan de Puerto Rico, 1882 - Toledo, 1950

Cap de l’estat major de Sanjurjo, la seva il·lusió era esdevenir capità general de la IV Regió Militar un cop recuperada, per fer-hi una bona neteja. Va morir mentre provava l’eficàcia de les mines antipersona en una demostració de camp.

GOETHE, Johann Wolfgang von

Frankfurt, 1749 - Weimar, 1832

Epítom del romanticisme alemany, polígraf, pensador i viatger, va fer que un munt de compatriotes se li suïcidessin en llegir la seva novel·la sobre les tribulacions del jove Werther, cosa que el va trasbalsar molt, perquè no era la seva intenció, ni de bon tros.

GÖRING, Hermann Wilhelm

Rosenheim, 1893 - Nuremberg, 1946

Reichsmarschall i successor de Hitler, comandant suprem de la Luftwaffe. Li agradaven els uniformes i sempre estava envoltat de modistes i dissenyadors. El van penjar a Nuremberg el 1946. Els seus plans per suïcidar-se amb una pastilla de cianur es van estroncar perquè el carceller a qui pretenia subornar li va proporcionar un potent laxant en comptes del verí.

GOYA, Francisco de

Fuendetodos, 1746 - Bordeus, 1828

Pintor aragonès. Retratista de cambra de l’aristocràcia espanyola, després de les sessions en què la família reial posava, havia de desintoxicar-se anant a passar uns dies aïllat del món. Era tan sord o més que el seu contemporani Beethoven.

GÖRTZ, Hermann

Eisenach, 1890 - Madrid, 1949

Espia alemany de molta planta però d’escassa habilitat. El transeünt que va ensopegar amb el seu cadàver va pensar d’entrada que era un suïcida més, però als suïcides no els falten dues ungles, arrencades de viu en viu.

GREBÈNNIKOV, Aleksandr

Ekaterinburg, 1911 - Moscou, 1988

Agent de l’NKVD destinat a Madrid a la fi dels anys 30, va passar-se dues setmanes convertit en l’ombra de mossèn Farràs, per ordre del camarada Orlov. Van ser els quinze dies més avorrits de la seva vida, i Grebènnikov va plantejar-se seriosament deixar l’ofici, perquè es pensava que la vida d’espia era tota una altra cosa, plena de senyoretes, casinos i xampany.

THEOTOKÓPOULOS, Domenikos, el Greco

Càndia, 1541 - Toledo, 1614

Pintor astigmàtic amb tendència a l’allargament de rostres, el primer que li van dir quan va arribar a Castella és que canviés el seu nom original per un que fos pronunciable i fàcil de recordar.

GUARNICIONERO, Antonio

Cuevas de San Marcos, 1919 - Castell-llebre, 1943

No és que fos un gran militar, però podia cuinar qualsevol cosa que tingués potes i explicava acudits amb una gràcia inusual, cosa que els companys de milícia agraïen cosa de no dir. De vegades, quan estava cansat o havia begut, tenia un accent andalús tan tancat que costava d’entendre’l i li havien de posar un traductor.

GUDERIAN, Heinz Wilhelm

Kulm, 1888 - Organyà, 1941

General responsable de les divisions cuirassades del III Reich, va suïcidar-se després que Hitler l’esbronqués quan va saber que el Panzergruppe 2 es va quedar embussat a l’entrada del congost de Tresponts.

GUITART I VILARDEBÓ, Justí

Barcelona, 1875-1955

Bisbe d’Urgell, número noranta-u de l’episcopologi oficial. Sempre deia al canonge arxiver que a la llista s’hi havien d’incloure els bisbes dubtosos (o llegendaris) de les èpoques fosques: sant Ctesifont, Maurici, Bela, Renar, Iscla, Dacó, Guiscafred, Mir I i Mir II: d’aquesta manera, el doctor Guitart seria el bisbe número cent, cosa que li feia molta il·lusió.

GUIFRÉ, Guillem

C. 1000-1075

Bisbe d’Urgell en temps de la revolució feudal. Hi ha un grup d’historiadors dissidents que insisteixen que Guillem és el cognom i Guifré el nom, i que, per tant, s’hauria de dir Guifré Guillem.

GUIX, Esteve

Corroncui, 1912 - Castell-llebre, 1943

L’Esteve era el paleta més pacífic del món fins que va encarar-se a l’Ocupació. Llavors es va convertir en un soldat implacable, cruel, sanguinari. Cada nit, però, somiava el dia que arribaria la pau, per poder tornar a fer escales, parets i, sobretot, quartos de bany, la gran novetat de l’època.

GUZMÁN, Elvira

Madrid, 1928-1999

Amiga de la Teresa Madrigal, filla de la senyora Trinidad, tota la vida va desitjar tenir una germaneta que, naturalment, es diria Sol, per poder anar amb ella presumint de dir-se com les filles del Cid.

GUZMÁN Y PIMENTEL RIBERA Y VELASCO DE TOVAR, Gaspar, comte duc d’Olivares

Roma, 1587 - Toro, 1645

Secretari del Despatx Universal de la Monarquia Catòlica en temps de Felip IV, l’any 1640 va haver d’escollir entre conservar Catalunya o Portugal. Per decidir-se, va jugar-s’ho a cara o creu amb un maravedí trucat.

HEISENBERG, Werner

Würzburg, 1901 - San Lorenzo de El Escorial, 1949

Tot i que el descobriment de la mecànica quàntica li va comportar el premi Nobel el 1932, de mecànica convencional no en sabia gens ni mica: si havia de canviar les bugies portava el cotxe al taller. A l’hora de calcular la massa crítica de plutoni per generar una reacció en cadena, se n’anava d’un extrem a l’altre, per a desesperació de jerarques nazis i col·laboradors. Va intentar convèncer Niels Bohr de no se sap ben bé què. Va tenir una trista fi.

HIGGINS, Fiona

Cashel, 1883 - Sligo, 1971

Mare superiora del col·legi de les Mares Irlandeses a Madrid entre 1933 i 1965. En tot aquest temps va ser incapaç d’aprendre a parlar castellà, tot i que l’entenia perfectament. Per justificar-se, deia allò dels old dogs i les new tricks, però en realitat li feia una mandra immensa endinsar-se en els misteris del subjuntiu.

HITLER, Adolf

Braunau am Inn, 1889 - Berlín, 1945

Encarnació del mal. Estricte vegetarià, menjava d’amagat els pernils ibèrics que li enviava Serrano Suñer, ministre d’Exteriors de Sanjurjo. Els russos, que el van poder capturar viu al Führerbunker de la Cancelleria de Berlín, el van penjar davant de la porta de Brandenburg, sense judici ni punyetes. Les tropes soviètiques van enxampar l’endemà el seu doble, i també el van penjar per si de cas s’havien equivocat amb el primer.

HOUTERMANS, Fritz

Zoppot, 1903 - Berna, 1966

Físic nuclear especialitzat en isòtops d’elements transurànics, mentor de la senyoreta Madrigal durant la seva estada a la universitat de Göttingen. Durant la guerra el van empresonar els nazis i també els russos, que té el seu mèrit. Es va casar quatre vegades, però dues amb la mateixa senyora.

HERTZ, Gustav

Hamburg, 1887 - Madrid, 1957

Com que el seu avi per part de pare havia estat jueu una temporada, no el van voler a l’Uranverein fins que van veure que el necessitaven, que si no no se’n sortirien.

HOLBEIN, Hans

Augsburg, 1497 - Londres, 1553

Li’n deien el Jove, però és que del vell ningú no se’n recorda. Va retratar tot gat i fura a la cort d’Enric VIII, el de les sis esposes, sis.

IBÁRRURI, Dolores, la Pasionaria

Gallarta, 1895 - Madrid, 1935

Fogosa revolucionària comunista, va demanar en préstec a Emiliano Zapata la frase «Val més morir dempeus que no pas viure agenollat». Com que l’havia de pronunciar moltes vegades, la duia escrita en una cartolineta per evitar la inversió dels termes.

IGLÉSIAS NAVARRI, Ramon

Durro, 1889 - La Seu d’Urgell, 1972

Va fer de capellà castrense quan va sortir del seminari. Una vegada, destinat a l’Àfrica, va tenir l’oportunitat de confessar Franco, i la seva confiança en el gènere humà es va fondre. Home de molta ambició i caràcter, volia ser bisbe al lloc del bisbe, però es va quedar de rector d’Ordino un munt d’anys.

ÍLITX, Vladímir, Lenin

San Juan de Puerto Rico, 1882 - Toledo, 1950

Revolucionari rus, pare de la Unió de Repúbiques Socialistes Soviètiques. Duia una bala al coll i els cirurgians no es van atrevir mai a extreure-la. Els jerarques del règim el van convertir en la mòmia més visitada del planeta.

JOLIOT-CURIE, Fréderic

París, 1900-1958

Físic francès de gran anomenada, durant l’ocupació de París va amagar al seu laboratori un formidable arsenal de la Resistència. Als nazis no se’ls va acudir mai anar-lo a buscar allà.

JORDI VI

Sandringham, 1895-1952

Rei d’Anglaterra, va ser famós per les seves al·locucions radiofòniques durant la guerra, a despit que s’embussava i feia patir l’audiència fins a extrems insuportables. En contrapartida, cantava molt bé i, en la intimitat, no quequejava gens. Fumador empedreït, tenia un criat a la vora del llit amb una galleda d’aigua a punt per si encenia la vànova.

JUAN CREIX, Antonio

Jerez de la Frontera, 1914 - Madrid, 1964

La gent no sabia si es deia Antonio-Juan o bé Juan era el primer cognom. Aquesta vacil·lació el treia de polleguera, i deia que els noms compostos eren d’efeminats. Quan José Antonio Primo de Rivera se’n va assabentar li va fer una cara de mans. Va caure durant les batusses del cop dels Capitans.

JOANA I, Joana la Boja

Toledo, 1479 - Tordesillas, 1555

Reina de Castella, d’Aragó i de Navarra, filla d’Isabel i Ferran. No estava tan sonada com ens han volgut fer creure.

JUBANY, Marià, Mariano rector

Baro, 1913 - Castell-llebre, 1943

Company de seminari de mossèn Farràs, era el rector de Montanissell. Deia que aquesta circumstància el lligava a la cèlebre nissaga dels capellans trabucaires, entre els quals venerava especialment mossèn Tristany, amb qui va compartir la mateixa tràgica fi.

KARPETS, Aleksandr Konstàntinov / NIN, Andreu

El Vendrell, 1892 - Calafell, 1980

Un dels desapareguts més cèlebres de la història contemporània, la seva reaparició pública, el 1950, va fer vessar rius i més rius de tinta. L’havien matat tantes vegades que la gent l’aturava pel carrer per assegurar-se, com sant Tomàs, que realment estava viu. Va donar classes de rus al departament de Filologia Eslava i va traduir tres vegades Guerra i pau de punta a punta, fins que en va estar satisfet.

KARPETS, Konstantin Nikolàievitx

Minsk, 1860 - Ialta, 1914

Pare imaginari d’Aleksandr Karpets, la seva vida, dissenyada i infusa pel departament de Biografies de l’NKVD, va arribar a tenir més presència material que la majoria de vides reals de la gent.

KAVANAGH, Michael, senyor Kavanagh

Drum, 1900 - Dublín, 1985

Enllaç del G2 per a la península Ibèrica, no deia mai quin era el seu nom de fonts amb la secreta esperança que algú el confongués amb el Kavanagh Patrick, el gran poeta d’Iniskeen, però això no va passar mai.

KINSELLA, Philipp

Cashlaundarragh, 1896 - Galway, 1959

Sotsdirector del G2, deia que ni que el matessin acceptaria anar de director quan plegués el coronel Lowry, que era massa responsabilitat. El cert és que patia molt més ell de número dos que no pas el coronel de número u.

KURXÀTOV, Igor Vassílievitx

Simski Zamov, 1903 - Moscou, 1960

A començament de l’any 1945 les cases d’apostes angleses reflectien la cursa nuclear, amb travesses sobre qui seria el primer d’aconseguir la bomba: Oppenheimer, 1,75 per lliura apostada; Heisenberg 3,35 i Kurxàtov 5,75. Els temeraris que van confiar en el rus van fer una excel·lent inversió. Això sí: a darrera hora el va ajudar el senyor Fuchs, que treballava a Los Alamos i li anava passant els plànols per anar avançant feina.

LARGO CABALLERO, Francisco

Madrid, 1869-1935

Polític i sindicalista espanyol, va ocupar els màxims càrrecs dins del PSOE i la UGT. Com a ministre de Treball, va aconseguir fixar la jornada laboral en les quaranta hores. Ningú no li ho va agrair i, després del cop d’estat del 1935 Franco va ordenar que fos el primer a ser afusellat. Largo, que estava delicat de salut, va tenir el detall de morir-se abans d’un atac de cor, però el van afusellar igualment, per donar exemple i perquè els feia il·lusió.

LECLERC DE HAUTECLOQUE, Philippe

Belloy-Sant Léonard, 1901 - París, 1979

Mariscal de l’exèrcit francès, president de la República Francesa (i copríncep d’Andorra) entre 1959 i 1968. Va dirigir les tropes aliades que van fer fora els nazis de la República Catalana l’hivern del 1944. L’ajuntament, agraït, va canviar el nom de l’avinguda Meridiana pel d’avinguda general Leclerc. Ell hauria volgut la Diagonal, que era més llarga, però el van convèncer que, des del punt de vista simbòlic, cap artèria millor que la Meridiana.

LERROUX, Alejandro, l’Emperador del Paral·lel

La Rambla, 1864 - Madrid, 1949

Polític essencial, gairebé perfecte, va prefigurar un model de comportament que seria imitat i perfeccionat en les generacions polítiques següents: inconsistent des del punt de vista ideològic, demagog fins a extrems increïbles, hàbil conspirador, mentider compulsiu i, com a cirereta del pastís, corrupte.

LIVINGSTONE, David

Blantyre, 1813 - Bangweulu, 1873

Explorador i missioner escocès, que es va perdre voltant pel llac Tanganyika.

LLORENS, Ignasi de

La Seu d’Urgell, 1859 - Barcelona 1926

Metge higienista, autor d’una sèrie molt celebrada de topografies mèdiques. La seva descripció de l’espermatorrea crònica dels capellans i del comportament dels botiguers urgellencs va ser —i encara és— molt polèmica.

LLUÇÀ I CASANOVES, Isidre, el Timbaler del Bruc

Santpedor, 1791-1809

Figura senyera de la mitologia catalana, es diu que el Timbaler va fer fugir, fent repicar un tambor, els quatre mil soldats del general gavatxo Schwartz. Els historiadors, que són uns torracollons, han fet mans i mànigues per tirar aigua al vi de l’èpica, dient que no n’hi havia per tant i que és un simple mite patriòtic.

LLUHÍ, Joan

Barcelona, 1897-1971

Membre fundador d’Esquerra, va barallar-se amb els seus companys de partit, com era d’esperar. Primer ministre d’Exteriors de la República Catalana, va estar dubtant durant algunes setmanes sobre quina seria la primera visita oficial que faria. Al final, va escollir Andorra, per entrenar-se contra un rival petit i per no haver de canviar d’idioma.

LLUÍS XIV

Saint-Germain-en-Laye, 1638 - Versalles, 1715

Rei de França i, de propina, copríncep d’Andorra. Tot l’any 1686 va passar-se’l al llit, víctima d’una molt dolorosa fístula anal. Per consolar-lo, abans d’anar a dormir Robert de Visée anava a tocar-li suites amb la guitarra.

LLÚRIA, Roger de

Lòria, 1259 - València, 1305

Valerós almirall de la flota de Pere el Gran, en un moment d’abrandament patriòtic va dir allò dels peixos que havien de portar el senyal del rei d’Aragó a la cua.

LOWRY, Augustus

Cork, 1881 - Donegal, 1953

Primer director del G2, el servei d’intel·ligència irlandès, amb el grau de coronel. Tot i que la contrapropaganda anglesa va fer córrer l’acudit que intel·ligència i irlandesitat eren termes incompatibles, el cert és que el coronel Lowry va aconseguir que la seva organització fos raonablement eficaç.

LORA-TAMAYO, Manuel

Jerez de la Frontera, 1904 - Madrid, 2002

Científic espanyol, va ser un dels impulsors de la Junta de Energía Nuclear. Es va espantar molt un dia que, en tornar tard a casa, va veure que els seus calçotets lluïen amb una estranya fosforescència.

MADRIGAL BERGARA, Teresa

Oviedo, 1919 - Alpine, 2010

La més cèlebre física asturiana de tots els temps, va heretar de la seva mare basca la determinació tossuda, el nas llarg i el segon cognom, amb B. Refugiada política a Barcelona el 1949, va donar classes a l’Autònoma. D’allí va saltar als Estats Units, a Princeton. Li va anar d’un pèl que no li donessin el premi Nobel l’any 1970, però l’hi van arrabassar un parell de físics que estudiaven el vulgar magnetisme.

MAESTRE, Xavier

Andorra la Vella, 1893 - La Seu d’Urgell, 1955

Metge andorrà, alumne de Juan Negrín en l’assignatura de Patologia Aplicada. Amb el doctor Nequí feien un equip mèdic formidable, en temps de tribulacions. Van atendre tots els refugiats que van poder arribar a Andorra. Mai van cobrar ni un ral, però els pacients insistien a pagar-los en espècies, i de vegades tornaven a casa amb rellotges de butxaca, formatges serrats, conills vius i cigars havans.

MALDONADO, Trinidad

Calatayud, 1872 - Madrid, 1960

La senyora Trinidad va viure els dies més feliços de la seva vida quan a casa seva se li van instal·lar, en ple Congrés Eucarístic, tot de capellans eixerits, monges extremament pietoses i fins i tot el senyor director de L’Osservatore Romano.

RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, Manuel Laureano

Còrdova, 1917 - Linares, 1947

Torero andalús, mort a la plaça de Linares per un Miura de nom Islero, que li va clavar la banya al triangle femoral, més conegut entre els metges de plaça com a «triangle torero».

MARQUÈS, Salvador

Carreu, 1876 - Pont de Claverol, 1947

Doctor en teologia, professor al seminari, detestava la Summa Theologica i molt especialment sant Tomàs d’Aquino, a qui qualificava, en privat, com «un cantamanyanes». No va ensenyar al jove seminarista Farràs els arcans de la màgica, però tenia un llibre on s’explicaven tots.

MARTÍ I TURULL, Joan

Verdú, 1879 - Roma, 1955

Bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra entre 1934 i 1951, el 1952 el van nomenar arquebisbe de Tarragona. Va deixar amb recança la dignitat de Príncep de les Valls Neutrals d’Andorra, sobretot perquè cada dos anys, quan els síndics li portaven la quèstia, hi afegien uns pernils i uns formatges de propina.

MARTÍN ESCUDERO, Antonio, el Cojo de Málaga

Belvís de Monroy, 1895 - Barcelona, 1945

Sanguinari anarquista extremeny, ni anava gaire coix ni era de Màlaga, cosa que ens ha de fer reflexionar sobre la vigència i utilitat dels malnoms de la gent.

MAS, Pere

Campelles, 1871 - La Seu d’Urgell, 1950

Un dels més conspicus professors del seminari conciliar d’Urgell, com a exercici intel·lectual va traduir al llatí el Tirant lo Blanc (Albus Tirantus), excepte les parts eròtiques, amb les quals no s’hi veia amb cor per falta de vocabulari.

MAURA, Pere

Cèrvoles, 1872 - Sort, 1955

Rector que va ser de la parròquia de Tor, els veïns deien que feia màgica. Després que el bisbe Martí Turull endegués una investigació, el van traslladar sense donar més explicacions.

MATOS, Pepe

La Almunia de Doña Godina, 1922 - Cercedilla, 1973

Taxista madrileny, estava contractat en exclusiva per Doña Adela per realitzar transports de la clientela de la casa. Tothom pensava que era sord i mut, com a seqüela d’unes angines que havia tingut de petit, però resulta que ni una cosa ni l’altra.

MAURÍN, Joaquim

Bonansa, 1893 - Nova York, 1973

Mestre d’escola, va fundar el Bloc Obrer i Camperol, una poderosa organització comunista. Amic d’Andreu Nin, es pensava, com tothom, que era mort i mal enterrat. Amb el seu cosí, mossèn Ramon Iglésias, sempre que coincidien a la festa major de Durro discutien sobre la revolució obrera, el misteri de la transsubstanciació, la dictadura del proletariat i l’existència del purgatori.

MCAIHODA, Pádraig

Cavan, 1907 - Cuelgamuros, 1949

Comandant de la brigada de Cavan durant la Guerra del Nord. Poeta a estones. Després de la seva heroica mort a Cuelgamuros, juntament amb Éamonn Agnew, li van dedicar un passeig a Barcelona: el passeig Agnew-McAihoda, que voreja la Ciutadella per la banda del Llobregat. Farts de no saber com pronunciar-lo, els barcelonins el van rebatejar de seguida com el passeig dels Irlandesos.

MCDOLAN, Agnus

Tralee, 1916 - Leaf Rapids, 1954

Antic company de batalles de mossèn Farràs i tota la colla durant la Guerra del Nord, Irlanda se li va fer petita i va fugir al Canadà. Se’l va menjar un ós grizzly mentre feia la migdiada quan pescava a la vora del llac Muskayk.

MCLAUGHLIN, Caitlín

Derry, 1919 - Tor, 2001

La més perspicaç de les agents del G2, no va tornar mai a Irlanda després de la seva participació en les operacions encobertes a Madrid. Se’n va anar a viure a Tor amb Esteve Farràs. D’entrada pensava que no s’hi acostumaria, perquè aquella era una terra orca, d’hiverns duríssims. Però amb els anys va acabar per semblar més pallaresa que les pallareses. Quan es va morir l’Esteve, ella el va seguir un parell de mesos més tard.

MEITNER, Lise

Viena, 1878 - Estocolm, 1968

Tota la vida va tenir problemes pel fet de ser dona i, sobretot, més llesta que els seus col·legues. Amb Otto Hahn va descobrir la fissió nuclear, després de comprovar, amb sorpresa, que bombardejant urani amb neutrons apareixia bari, cosa que d’entrada no era tan evident. Va ser la primera a advertir que amb la fissió descontrolada es podia prendre mal.

MERINO COB, Jerónimo, el Cura Merino

Villoviado, 1769 - Alençon, 1844

Capellà reconvertit en guerriller durant la Guerra del Francès, duia unes patilles com d’aquí a allà. Després, seguint el curs natural de les coses, es va fer combatent dels carlins, i la propaganda liberal no va estalviar recursos per presentar-lo com un monstre enverinapous devorador de criatures.

MERTENS, Lore

Gant, 1902 - Andorra la Vella, 1944

Esposa de Mathis Mertens, quan la van enxampar deia que no sabia res de les activitats del seu marit com a informador dels nazis destinat a la República d’Andorra, però ves què havia de dir.

MERTENS, Mathis

Anvers, 1899 - Andorra la Vella, 1944

Delegat oficiós dels nazis a Andorra, va delatar un munt de gent. A les estones mortes es dedicava a la seva gran afició: els lepidòpters. Va descobrir dues espècies noves a la vall del Madriu: la Cateropholus mertensis i la Celestrina matrium. I més que n’hauria trobat si mossèn Farràs no l’hagués executat al bosc de Palomera.

MILLÁN-ASTRAY, José

La Corunya, 1879 - Talarn, 1936

Militar feixista de llengua viperina, es va casar amb una senyora que volia romandre casta per a tota la vida. Enverinat per l’abstinència, va fundar la Legión. Quan li posaven un micròfon al davant, es convertia en un veritable energumen. Sempre que entrava en combat el malferien. Li van haver de tallar el braç i gràcies a un fragment de metralla a la tercera cervical podia girar el cap tres-cents seixanta graus, com els mussols. Va morir pel foc amic durant la Guerra de Ponent, quan un bombarder italià va esborrar del mapa per error una posició avançada de l’exèrcit espanyol.

MILLET, Lluís-Maria

Barcelona, 1906-1990

Director de l’Orfeó Català, parent, sí, de l’altre Millet.

MILLS, Joaquim

Alàs, 1899 - La Seu d’Urgell, 1971

Company d’Esteve Albert i el professor Mir en la cèl·lula d’operacions especials, era capaç d’improvisar un rifle amb un tub de plom, un paraigua, un encenedor i un bolígraf. Quan es va jubilar, va construir un motor de moviment perpetu que funcionava perfectament, però que no va poder produir en sèrie perquè els socis capitalistes no es van voler enfrontar a les companyies petrolieres.

MIR, Josep

Sort, 1909-1991

Barber de formació i mentalista de vocació. Després dels fets de Cuelgamuros, el professor Mir es va quedar eixut una temporada, perquè la seva energia mental s’havia exhaurit. Va tornar a Sort, i allà es va refer, amb els aires salutífers de la muntanya i una dieta especial. Renascut per al mentalisme, va canviar el seu nom artístic, de Mir a Fassman, i va tornar a la faràndula. Els seus antics col·legues de vegades l’anaven a buscar per fer operacions diguem-ne especials. Diuen que va morir el 1991, però ningú no hi posaria la mà al foc.

MIR DE TOST, Arnau

Tost, c. 1000 - Àger 1072

Revolucionari feudal, col·leccionista de castells a la frontera i un dels primers jugadors d’escacs documentats a Occident.

MIRAVITLLES, Jaume

Figueres, 1906 - Barcelona, 1988

Encarregat de l’aparell de propaganda exterior de la República Catalana durant l’Ocupació. Tothom el felicitava per la feina feta amb mossèn Farràs, al qual molts veien com el nou Timbaler del Bruc. Ell protestava i assegurava que no, que era real, fins que se’n va cansar i va deixar dir.

MOLA, Emilio

Placetas, 1887 - Madrid, 1971

Hàbil conspirador a l’ombra, el general Mola va organitzar el cop espanyol del 1934, i la terrible repressió posterior. Franco se’l mirava de reüll, però no va ser a temps d’eliminar-lo. El van detenir a la frontera navarresa durant el cop dels Capitans, tot i que anava disfressat de pastor. Als judicis de Cuatro Vientos es va negar a declarar, però això no el va salvar de la presó, on es va estar fins que es va penjar quan ja no podia aguantar més: li deien el Hess espanyol.

MONTANER, Ton, Ton del Sansa

Tor, 1845-1921

Veí d’Esteve Farràs, el vell Sansa era una autoritat en màgica de capellans, apareguts i fetilleries diverses. Quan es trobava el mossèn del poble escopia a terra. Una vegada va anar a Manresa, a portar unes ovelles, i va jurar que no tornaria mai més a sortir del poble.

MONYHAN, Seamus

Ballycross, 1918 - Cork, 1991

Va ser el primer irlandès de la història que va aprendre a jugar a la botifarra, tot i que no va entendre mai el concepte d’abarrotar manilles i el del recontro.

MORA, Manuel

Ciempozuelos, 1900 - Navalcarnero, 1966

Tinent d’enginyers, membre dels adormits infliltrat en el cor de l’estat major, no va poder acudir a la cita a cal Gemis per una estúpida casualitat. Li va saber molt de greu i, per rescabalar-se, va aconseguir durant molts anys material de primera categoria. Va ser molt celebrada la tramesa a Barcelona d’un informe signat pel CESIBE on s’assegurava que Queipo de Llano usava roba interior femenina.

MORAGUES, Josep

Sant Hilari Sacalm, 1660 - Barcelona, 1715

General de la guerra de Successió, va ser executat el 1715. Li van tallar el cap i el van penjar dins d’una gàbia de ferro al portal de Mar de Barcelona. Diuen que des d’allí, cada cop que passava per sota un oficial borbònic, feia una ganyota. Parent dels de cal Cervós de Castellàs, va regalar-los un quadre on es representava el setge de Barcelona amb tot el detall.

MUGURUZA, Pedro

Elgoibar, 1893 - Madrid, 1953

Arquitecte racionalista, es pensava que era l’Albert Speer del règim de Sanjurjo. Com que els d’Elgoibar són més extremats que els de Bilbao, quan li van dir de projectar el Valle de los Caídos encara el volia fer més gran.

NEDDERMEYER, Seth

Richmond, 1907 - Seattle, 1988

Físic americà, descobridor de partícules subatòmiques inestables i ferm advocat del procediment d’implosió per fer possible la bomba de plutoni. Tot i que va patir molta incomprensió per l’audàcia del procediment que proposava, al final tothom li va donar la raó i copets a l’espatlla.

NICOLAU II

Sant Petersburg, 1868 - Ekaterinburg, 1918

Últim tsar de totes les rússies. Estava gelós de Rasputin. El van pelar amb tota la família.

NOVIKOV, Aleksandr Aleksandróvitx

Nerekhta, 1902 - Moscou, 1990

Cap de les forces aèries soviètiques, el van condecorar dues vegades com a heroi de l’URSS, però amb una de sola hauria estat igual de content.

NUGENT, Séan

Omagh, 1911 - Belfast, 1984

Històric combatent de l’IRA. Anava coix, però cada dia d’una cama diferent. Els metges no s’ho acabaven d’explicar. Cansat de sentir-se com un conillet d’Índies, caminava el mínim possible i generalment anava en bicicleta a tot arreu.

O’BIGLEY, Brendan

Galway, 1911-2012

Responsable de les brigades internacionals durant la Guerra del Nord. Cada dia de l’any es banyava al mar, i es tirava a l’oceà lligat amb una corda per poder tornar encabat a la costa. Quan va fer cent anys va convidar a una pinta tots els habitants de Galway.

OBIOLS, Marià

Carreu, 1875 - La Seu d’Urgell, 1958

El segon habitant de Carreu que va aconseguir donar classes al seminari conciliar d’Urgell, era un any més jove que el primer, el doctor Marquès. No es feien per un antic plet familiar per un dret de pas, i quan es trobaven pels passadissos miraven cap a una altra banda.

O’DHOMHNAILL, Séan

Boston, 1919 - Berkeley, 2009

Es deia John O’Donnell, però quan el van fitxar per donar un cop de mà als seus cosins de l’illa va irlandesitzar el cognom, perquè sonés més autèntic. El pare era policia a Boston i se sabia de memòria vuit-centes cançons del comtat de Mayo. Va estudiar física a Princeton i va treballar en el projecte Manhattan, pensant que s’estaria a Nova York. Quan va veure com era el poblat de Los Alamos li va caure l’ànima als peus, però es va refer quan va construir una petita destil·leria de poteen en un racó del laboratori.

O’GLESBY, Martin

Carlow, 1910 - Dublín, 1999

Ambaixador de la República Unida d’Irlanda, va lluitar com a voluntari a la brigada Pearse durant la Guerra de Ponent. Al cap de tres mesos parlava un català excel·lent, fins al punt que el general Escofet li deixava llegir els comunicats de guerra per la ràdio.

OPPENHEIMER, Robert

Nova York, 1904-1967

Pare de la bomba atòmica americana. Tota la vida va haver de demostrar que no era alemany. Tenia un quadernet amb autògrafs de físics cèlebres i es va enfadar amb tots els militars involucrats en el projecte Manhattan.

ORIAMENDI, Koldo

Boise, 1900 - Langley, 1978

Fill de pastors emigrats del Goierri a Idaho, durant la guerra del Pacífic l’Oriamendi va organitzar un sistema de comunicacions per ràdio amb interlocutors euskalduns, que va fer anar de corcoll els japonesos, que no hi entenien res, encara menys que amb els indis navahos. Després de la guerra els headhunters de la CIA el van anar a buscar, perquè veien que tenia aptituds.

ORLOV, Aleksandr Mikhaïlovitx

Brabruisk, 1895 - Cleveland, 1968

Cap dels espies ibèrics de l’NKVD, destinat a Espanya entre 1934 i 1939. Tenia molt d’èxit amb les senyores, però a l’hora de la veritat mai no consumava, perquè s’estimava més dormir dins d’un armari, per por que el matessin. No podia veure Andreu Nin ni en pintura. Després de la guerra va ser captat pels americans, que el van esprémer com si fos una taronja.

ORTEGA Y GASSET, José

Madrid, 1883-1940

Tot i que no va militar activament en política, Sanjurjo el va fer afusellar l’any 1940 perquè publicava articles llargs, incomprensibles i plens de cites i conceptes estranys. En el moment de signar la sentència de mort, el Generalíssim va manifestar la seva sorpresa en comprovar que es tractava d’una sola persona.

OTXOTORENA, Manolo

Deusto, 1922 - Bilbao, 1981

Enginyer basc, ajudant del senyor Muguruza. Va omplir el Cerro de la Nava de túnels de ventilació, no perquè fessin falta, sinó perquè s’emocionava molt en el moment aquell en què els perforadors es troben a meitat de camí i es donen la mà.

PALACIOS CONDE, Camilo

Cercedilla, 1888 - San Lorenzo de El Escorial, 1949

Titular del Registre de la Propietat número 3 de San Lorenzo de El Escorial, és una persona imaginària, cosa que és una contradicció de termes, perquè no hi ha res que sigui ni més terrenal ni tangible que un registrador de la propietat.

PELLEJO, Celestino

Cebreros, 1900 - Madrid, 1950

Traductor de rus del CESIBE, mort enverinat a pessics com a càstig per una infidelitat imaginària.

PAUL, Jean

Wunsiedel, 1763 - Bayreuth, 1825

Escriptor romàntic, no era francès, ans alemany. S’inventava paraules, com si en la seva llengua materna no en tinguessin prou. A Jean-Paul Sartre li feia molta ràbia que els confonguessin, i l’any 1967 va intentar sense èxit canviar-se el nom.

PELAYO, Don

Liébana, 690 - Cangas de Onís, 737

Primer rei dels asturs, victoriós a la batalla de Covadonga. El seu fill Fàfila va heretar el regne, però el va matar un ós abans de poder fer res de bo.

PEMÁN, José María

Cadis, 1897-1981

Poeta del règim, provocava corredisses quan el veien aparèixer amb la carpeta dels versos. Va escriure vint-i-set lletres possibles per a l’himne espanyol, totes terribles. Malgrat això, el van anomenar «cantor excelso de la raza hispana». Al final, Sanjurjo va voler convertir en oficial l’última versió, la pitjor de totes. Aquesta decisió atrabiliària va ser mal rebuda pels militars més joves i va ser el detonant del cop dels Capitans, el 1964.

PERIBÁÑEZ, Pedro

Argandilla, 1912 - Torremolinos, 1999

Agent del CESIBE destinat a Barcelona. De nits actuava a la Bodega Bohemia, disfressat d’Imperio Argentina, i cantava amb veu de baríton cuplets de caràcter sicalíptic.

PÉREZ, Amalio

Getafe, 1901-1976

Va dirigir amb mà ferma el negociat de Censo y Padrón de l’ajuntament de la Villa y Corte durant un munt d’anys. El dia que li van instal·lar el primer ordinador —una baluerna primitiva, de la mida d’una caixa de camió— va fer-li sabotatge i el van haver de tornar a la fàbrica.

PÉREZ FARRÀS, Enric

Lleida, 1884 - Figueres, 1941

Mític militar català, bregat en mil batalles i conspiracions. Durant el temps que va dirigir els Mossos va intentar, sense aconseguir-ho, canviar les espardenyes i el copalta de l’uniforme de gala per unes sabates normals de mudar i una gorra de plat. Els seus subordinats es reien del seu accent occidental i l’estrafeien d’amagat. Va morir com a conseqüència de les ferides rebudes en l’heroica defensa de Figueres, el febrer del 1941.

PERSILES, Rodrigo, conde de Olinos

Valladolid, 1919 - Madrid, 1982

Tinent coronel d’artilleria, membre de l’estat major, li agradava l’absenta i els baixos fons. Va passar-se mitja vida buscant on coi era Olinos, i no va saber localitzar mai el topònim.

PI I SUNYER, Carles

Barcelona, 1888-1971

Alcalde de Barcelona durant els Fets d’Octubre, militant d’ERC. Durant la Segona República el van fer ministre, però no de Marina, com era habitual. El seu pare, que es deia Jaume Pi i Sunyer, va tenir la pensada de casar-se amb la senyoreta Carolina Sunyer, fet que va provocar confusió i encesos debats entre genealogistes.

PIUS XII

Roma, 1876 - Castel Gandolfo, 1958

Encabat del conclave, es pensava que era el primer Papa que es posava Pius com a nom, però quan li van dir que abans n’hi havia hagut onze més no va gosar canviar-se’l. Va fer servir el dogma de la infal·libilitat, que és una arma poderosíssima.

PLA I CASADEVALL, Josep

Palafrugell, 1902 - Barcelona, 1981

Escriptor i periodista, el polígraf empordanès va compaginar ser un agent de l’MI6 amb les corresponsalies a Madrid de La Vanguardia i Le Figaro. La seva vocació secreta, però, era ser cap d’opinió de The Times. Fugit de Madrid, es va instal·lar a Londres, on feia vida de club i on va començar a escriure un cicle de novel·les, vagament autobiogràfiques. Benjamin Britten, que es va fer amic seu, va compondre una òpera —Edberg & Pla— basada en la història de la parella, però que no va poder acabar i roman inèdita. Quan va fer setanta anys va tornar al Mas Pla, però se’l va vendre per fer-hi un hotelet per a barcelonins amb pretensions. Els darrers anys de la seva vida es va instal·lar a l’hotel Ritz, i sortia a empaitar senyoretes amb Xavier Cugat.

PLÁ Y DENIEL, Enrique

Barcelona, 1876 - Toledo, 1968

Cardenal primat d’Espanya durant la dictadura de Franco i de Sanjurjo, director espiritual del règim. D’origen català, no va saber explicar mai per què accentuava la pètria monosil·labilitat del seu cognom, i aquest dubte de vegades li provocava una tèrbola melancolia.

PLANELLES, Francesc

Ossera, 1921 - Castell-llebre, 1943

Contrabandista professional, somiava poder circular pels passos de la muntanya sense perill de trobar-se amb escamots d’alemanys i haver-los de liquidar, que li feia com mandra.

PLANES, Josep Maria

Manresa, 1907 - Barcelona 2003

Gran periodista, va saltar a la fama pels seus reportatges sobre els baixos fons de Barcelona. El comte de Godó li va anar un munt de temps al darrere perquè fes de director de La Vanguardia, perquè estava tip de Gaziel. Li va dir que sí, però el comte se’n va penedir de seguida. Deia que passar de director d’El Be Negre a La Vanguardia era com passar de ser Llucifer a Papa de Roma.

POLO DE FRANCO, Carmen, la Collares

Oviedo, 1900 - Atenes, 1970

Vídua del general Franco, va tenir una segona oportunitat a la vida quan es va voler casar amb l’armador grec Aristotelis Onassis, però ell va optar, santament, per la Callas. Abans ho havia intentat amb José Antonio, però ell no es va deixar entabanar.

PORTELA VALLADARES, Manuel

Pontevedra, 1868 - Betanzos, 1955

Governador general de Catalunya durant els Fets d’Octubre, era la quinta essència del gallec. No només responia a les preguntes amb d’altres preguntes, sinó que si te’l trobaves en una escala, ni t’adonaves que hi era. Estava convençut que el fracàs de la repressió havia estat culpa seva, i ofegava els remordiments amb orujo d’herbes.

PRIETO, Indalecio

Oviedo, 1883 - Madrid, 1935

Secretari general del PSOE, no veia bé això del sufragi femení. Ja se sap, les dones, influenciades pels capellans, voten el que diu el senyor rector.

PRIM, Joan

Reus, 1814 - Madrid, 1870

Militar de gran valor, va quedar segon a la llista dels Millors Guerrers Catalans, cinc punts per darrere de Roger de Flor. Va fer que els seus soldats portessin barretina vermella, però els enemics feien punteria contra la taca de color i les va fer canviar per barretines musques. Mort en atemptat, si hagués sospitat les sapastrades que farien després amb la seva mòmia, hauria demanat que l’incineressin o el llancessin al mar amb una bala de canó lligada als peus.

PRIMO DE RIVERA, José Antonio

Madrid, 1903-1964

Líder dels falangistes espanyols, va ser el darrer dirigent feixista en actiu a Europa, fins que, amb el restabliment de la democràcia a Espanya, li van donar garrot després dels judicis de Cuatro Vientos, acusat de crims contra la humanitat. L’autòpsia va revelar que duia tatuats el jou i les fletxes a la natja dreta.

QUEIPO DE LLANO, Gonzalo

Tordesillas, 1875 - Sevilla, 1961

Tinent general de cavalleria, la seva màxima contribució a la història militar d’Espanya va ser la invenció d’un malnom per referir-se a Franco: Paca la Culona. Feia gràcia a tothom excepte al directament interessat.

RAMON BERENGUER II, Cap d’Estopes

Barcelona, 1053 - Sant Feliu de Buixalleu, 1082

Comte de Barcelona, ros com un fil d’or i ben plantat, se’l va carregar el seu germà, Berenguer Ramon II, per qüestions d’herència, com gairebé sempre.

RAMON IV DE TOLOSA

Tolosa, 1042 - Trípoli, 1105

Va ser dels primers a apuntar-se per anar a la croada. Li van oferir la corona de Jerusalem però va dir que no, que moltes gràcies, però que era massa responsabilitat. Va perdre un ull en una batalla i per omplir el buit s’hi posava una pedra pintada, que feia un efecte terrible.

REDONDO, Onésimo

Quintanilla de Abajo, 1905 - Madrid, 1935

Fundador de les Juntas Castellanas de Actuación Hispánica, jerarca de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, organització que es va fusionar amb Falange Española, va ser un dels ideòlegs de la repressió feixista a Espanya. El va matar un escamot comunista durant els combats interns del 1935. El seu poble natal, Quintanilla, va canviar el d’Abajo per d’Onésimo, per recordar el seu fill més il·lustre. Amb l’arribada de la democràcia a Espanya, el 1964, els veïns no van voler canviar el nom, i encara van posar-hi un cartell més gran a l’entrada.

REINA, Esteve, Cabaler Nou

Gavarra, 1919 - Castell-llebre, 1943

Li va saber greu morir-se a Castell-llebre, perquè allà hi vivia una branca de la família amb la qual no es feien per una herència discutida.

REVERTÉS, Andreu

Barcelona, 1901-1942

Fugaç ministre d’Interior de la República, que va exercir el càrrec només durant dues setmanes. Els alemanys el van afusellar al fossat de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc.

RIBA, Carles

Barcelona, 1893-1959

Poeta laureat, bard nacional de Catalunya, els sempre envejosos maldients deien que els versos els hi escrivia Clementina Arderiu, la seva senyora esposa.

RIBA CERVÓS, Pere, Palanca

Tor, 1878-1950

Veí d’Esteve Farràs a Tor, era l’hereu d’una formidable nissaga de propietaris, que no temien ni l’autoritat ni la justícia, només Déu nostro sinyor i encara amb prou feines. Cap parentiu amb el poeta. Les seves egües eren el terror de les pastures comunes.

RIBA, Cinto, Cinto del Poblador

Anyós, 1892-1950

Síndic general de les Valls Neutrals d’Andorra entre 1940 i 1955. Va conduir amb mà ferma els destins del petit país en un moment especialment complicat. Va portar el concepte «fer l’andorrà» a la seva màxima expressió. Desconcertava els alemanys amb la seva parsimònia i, no se sap com, els va convèncer que una Andorra neutral i independent no només no era un obstacle per als objectius del III Reich, sinó que encara els aniria bé. Cap parentiu (conegut) amb el poeta ni amb el Palanca.

RIBENTROPP, Joachim von

Wesel, 1893 - Nüremberg, 1946

Ministre d’Exteriors del III Reich, a mesura que augmentava el nombre de països en guerra anava perdent atribucions. Va caure en desgràcia quan se li va oblidar portar un regal al Führer a la festa d’aniversari que va organitzar al búnquer de Berlín el 20 d’abril del 1945.

RICHTOFEN, Manfred Albrecht Feiherr von, der rote Baron

Vaclaw, 1892 - Vaux-sur-Somme, 1918

Pilot de combat alemany durant la Gran Guerra, va comptar vuitanta avions enemics abatuts. Com que pintava les victòries al fusellatge, aviat es va quedar sense espai, però els enginyers de l’Albatros Flugzeugwerke no van voler allargar-lo un parell de pams, com pretenia. Va ser abatut sobre el Somme: mentre l’avió anava fent tormbarelles va pensar que el que no vulguis per als altres, no ho vulguis per a tu.

RIELH, Nikolaus

Sant Petersburg, 1900 - Rosario, 1990

Responsable de l’obtenció d’urani enriquit en temps dels nazis. Quan li van dir que, en comptes d’urani, volien plutoni, va muntar un número, dient que estava tip de treballar per les putes. Duia tatuada al braç esquerre la taula periòdica dels elements, per tenir-la sempre a l’abast.

RÍO, Esteban del

Águilas, 1918 - Barcelona, 1966

Pistoler de la FAI i melòman, estava molt emprenyat perquè la nit que havia d’executar mossèn Farràs tenia entrades per anar al Palau de la Música. Va intentar que el substituïssin, però tothom amb qui va contactar va fer el ronso.

ROLDÁN, Julio

Molina de Aragón, 1889 - El Miracle, 1960

Mossèn Julio va ser qui va posar en contacte Teresa Madrigal amb l’agent Candi, amb la intermediació del pare Marc Taxonera. Com que la seva integritat física perillava, va demanar fugir d’Espanya. Els monjos de Montserrat, sempre tan atents, el van acollir al santuari del Miracle, on, entre d’altres funcions, era l’encarregat de treure llustre al retaule. En tan sols tres setmanes ja parlava solsoní.

RUBENS, Peter Paul

Siegen, 1577 - Anvers, 1640

Pintor flamenc, amb fama de pintar senyores opulentes i cavalls mal fets (però Goya, diuen els entesos, encara els feia pitjor).

RUFIANDES, Evaristo

Cercedilla, 1911-?

Responsable dels agents del CESIBE desplegats a Catalunya. Se’ls estimava tant que els va voler felicitar el Nadal del 1949 amb un targetó amb dibuixets de pastors i simbombes, amb tan mala sort que la tramesa va ser interceptada i van caure tots, en justa simetria amb la desfeta dels espies catalans a Madrid l’any anterior. Va desaparèixer, i no se sap si el van liquidar els seus o va aconseguir amagar-se molt bé.

RULL, Serrat

Solanell, 1921 - Castell-llebre, 1943

Flagell de l’oficialitat alemanya durant l’ocupació, es jugava als xinos amb la Carme Barralet qui prenia la iniciativa a l’hora d’engalipar-los.

SAGRERA, Sants

Girona, 1893 - Barcelona, 1983

Violoncel·lista veí de la vaqueria on vivien els Farràs a Barcelona. No li agradava la sisena suite de Bach.

SALAZAR, Ginés

Còrdova, 1891 - Barcelona, 1963

General d’infanteria, encarregat del blindatge de la frontera de Ponent el dia 6 d’octubre del 1934. Ho va fer molt bé, però es va oblidar d’enviar un destacament al Pont de Suert.

SAMARANCH, Juan Antonio

Barcelona, 1920-2010

Habilíssim relacions públiques i home de món, va aconseguir, amb una habilitat notable i quilòmetres de passadissos, fer que tothom oblidés el seu passat falangista, un pecat de joventut. President del Comitè Olímpic Català i membre de l’Internacional, va tenir el seu moment de glòria en els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

SANDILANDS, Hugh

Drum, 1912 - Dublín, 1999

Un dels més temibles combatents durant la Guerra del Nord, després de la reunificació es va reconvertir a la vida acadèmica. Catedràtic de teologia al Trinity, no hi havia aspecte sobre la vida i l’obra de Sant Tomàs Doctor que se li escapés. Quan posava exàmens recuperava momentàniament la vocació bèl·lica i tot eren plors entre els seus estudiants.

SANJURJO, José

Pamplona, 1876 - Madrid, 1963

Dictador espanyol. A la mort de Franco, el 1936, va donar tots els cops de colze necessaris per ocupar el lloc del difunt, i la competència va haver de reconèixer que, a mala bava, no el guanyava ningú. Va tenir la sort de morir-se d’un mal lleig uns mesos abans del cop d’estat dels Capitans. El seu successor, l’almirall Carrero, anava pel mateix camí, però va tenir molt poc temps per exercir.

SANT BARTOMEU

Judea, c. 15 - Albània del Caucàs, c. 75

Li van arrencar la pell de viu en viu. És patró dels pelleters, cosa que no fa gota de gràcia.

SANT BRANDÀ

Tralee, 484-577

Mític viatger irlandès, va embarcar-se amb uns companys a la recerca del Jardí de l’Edèn. No el va trobar, però sí d’altres indrets molt misteriosos i interessants.

SANT ELM, bisbe de Fòrmia

Líban, c. 270 - Roma, 303

Víctima innocent de la persecució de Dioclecià, se li atribueix la responsabilitat d’aquells efectes luminiscents que apareixen als extrems dels màstils dels vaixells i que tanta por fan a mariners i tripulants.

SANT JAUME EL MAJOR, Santiago Matamoros

Betseida, c. 5 - Jerusalem, c. 44

Un dels dotze apòstols. Una endevinalla absurda sobre el color del seu cavall ha fet anar de corcoll generacions i generacions de nens espanyols.

SANT LLORENÇ

Osca, 225 - Roma, 258

Era d’Osca, com sant Vicenç, cosa que diu molt en favor de la pietat dels diaques protoaragonesos. El van rostir a la graella.

SANT SEBASTIÀ

Narbona, c. 256 - Roma, c. 287

Sant que fou cosit a sagetes, és al mateix temps icona gai i patró de serioses associacions de socors mutu.

SANT VICENÇ

Osca, c. 250 - València, 305

Víctima de martiris horripilants, hom pot venerar-ne un braç a la catedral de València. La resta del cos sant està força escampada per la cristiandat.

SANTA LLÚCIA

Siracusa, 283-304

Ens conservi la vista.

SANTA MARINA, Luys de

Colindres, 1898 - Madrid, 1980

Falangista d’origen càntabre, establert a Barcelona el 1927. Feia versots. En realitat es deia Luis Gutiérrez, i cap funcionari de Registre Civil li hauria admès la inscripció de la i grega del nom de fonts.

VON SCHELLING, Friedrich Wilhelm Joseph

Leonberg, 1775 - Bad Ragaz, 1854

El més romàntic dels filòsofs alemanys, les males llengües deien que bevia vinagre aigualit per tenir la pell més blanca. Va escriure un llibre que no va entendre ningú.

SCHWENDINGER, Menzie

Seattle, 1900 - Coma-ruga, 1987

Ambaixador dels Estats Units davant de la República Catalana entre 1945 i 1949. El seu trasllat precipitat com a ambaixador davant del nou estat d’Israel va aixecar moltes suspicàcies. Després va anar tornant, però com a turista i, més tard, en qualitat de jubilat, en una torreta a Caldetes.

SEDOV, Lev

Sant Petersburg, 1906 - Moscou, 1966

Fill de Trotski i successor de Beria el Terrible al davant de la Lubianka. Sempre va sospitar que Andreu Nin li estava aixecant la camisa, però per alguna insospitada negligència mai no va actuar, pensant que eren imaginacions seves, que qualsevol altre potser sí, però el Nin no.

SELMA SALAVERDE, Amparito

Sedaví, 1880 - Madrid, 1952

Mare adoptiva d’Aleksandr Karpets, havia estat ballarina i es va casar amb un personatge de pura ficció. El punt culminant de la seva carrera va ser una actuació davant Alfons XII, però sembla que el rei es va adormir. Els seus cognoms, Selma i Salaverde, coincideixen amb els d’un obscur compositor barroc que tocava el baixonet i va néixer a Conca.

SENTÍS, Carlos

Barcelona, 1911-2011

Corresponsal de La Publicitat a Madrid, no es feia gaire amb Josep Pla i sempre que podia li pispava una exclusiva. Quan es trobaven en alguna recepció, feien veure que no es coneixien. Sembla que havia fet d’espia, però no queda clar al servei de qui i, quan li ho preguntaven, deia que quin vent que feia. Cada dia dedicava mitja hora a la cura i gestió del seu bigotet, una primorosa processó de formigues.

SERRAHIMA, Maurici

Barcelona, 1902-1979

Ministre de Cultura durant el mandat de Carrasco i Formiguera. Envejava en secret la meleneta i els llaços del seu predecessor, Ventura Gassol.

SHACKLETON, Ernest

Kilkea, 1874 - Geòrgia del Sud, 1922

Explorador antàrtic, sempre va arribar tard a tot arreu. Diuen que és l’home que més fred ha passat a la història.

SKŁODOWSKA-CURIE, Marie

Varsòvia, 1867 - Passy, 1934

Col·leccionista de premis Nobel —en va guanyar dos, en dues disciplines diferents— i descobridora de dos elements, el radi (Ra) i el Poloni (Po). Tota la vida remenant isòtops inestables li va passar factura, i es va morir consumida per una anèmia aplàsica. Encara avui, el seu llibre de receptes —era una excel·lent cuinera— és massa radioactiu per ser manipulat, i no el deixen consultar a ningú que no porti guants i un davantal de plom.

SKOSSIREV, Borís

Vílnius, 1896 - Moscou, 1938

Rus blanc amb vel·leïtats aristocràtiques, després de la revolució d’octubre va començar un exili novel·lesc per mig Europa. Efímer rei d’Andorra —entre el 12 i el 20 de juliol de 1934— va reaparèixer al riu de la història quatre anys més tard, quan, disfressat de jardiner, va assassinar el camarada secretari general Stalin d’un cop d’aixada, el 12 de maig de 1938, mentre el president feia la migdiada als jardins del Kremlin. Els historiadors encara discuteixen si l’atac el va fer amb un xapo o bé amb un aixartell.

SOLCHAGA, José

Muniáin de la Solana, 1881 - Donosti, 1953

General navarrès, va voler ocupar la vall d’Aran entre el 8 i el 15 de gener del 1935, en el decurs de la Guerra de Ponent, però hi havia boira, es van equivocar llegint els mapes i van ocupar la vall de Luchon, baixant des del Portilhon, cosa que no va fer gens de gràcia als francesos.

SORKIN, Moshe

Gomel, 1899 - Moscou, 1950

Encarregat dels negocis de l’NKVD a la Gran Bretanya. Entre 1936 i 1938, els dilluns, dimecres i divendres donava suport a Stalin, mentre que feia costat a Trotski els dimarts, els dijous i els dissabtes. Els diumenges dubtava. Després, el cop de xapo de l’Skossirev li va deixar les coses més fàcils.

SPALLEN, Abe

Cork, 1913 - Annaghmakerrig, 1999

Oficial del servei d’intel·ligència de la República Unida d’Irlanda destinat a Anglaterra. Tenia en general poca feina i, entre missió i missió, va traduir l’Ulisses al gaèlic, una feina monumental, sembrada de dificultats de tota mena, que va obtenir poc reconeixement.

SUCHET, Aristide

Sauzet, 1879 - Metz, 1941

General francès, va tenir el trist privilegi de ser el primer (i únic) oficial d’alta graduació atropellat per un Panzerkampfwagen III, durant l’ocupació.

STALIN, Iósif Vissariónovitx

Gori, 1878 - Moscou, 1938

Sanguinari dictador soviètic d’infausta memòria. Sempre que pujava a una bicicleta es fotia de lloros. Aquells bigotis enravenats que tant impactaven els seus adversaris tenien trampa: de primer, una capa de gomalaca; més tard, una lleugeríssima i invisible estructura de filferro els mantenia drets i amenaçadors. A Viena, el 1913, va fer una aposta secreta amb el jove Hitler per veure qui seria més genocida dels dos, però la història el va descavalcar de la competició abans d’hora. Mentre moria, pensava que hauria d’haver sospitat d’aquell coi de jardiner, de mirada tèrbola i, a voltes, al·lucinada.

STANLEY, Henry Morton, Bula Matari

Denbigh, 1841 - Londres, 1904

Periodista i explorador gal·lès. Corria molt per la banda del Congo. Va suposar que havia trobat el perdut Livingstone. Entre d’altres distincions, va ser nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

PARNELL, Charles Stewart

Avondale, 1846 - Brighton 1891

Patriota irlandès de religió protestant que va veure estroncada la seva fulgurant trajectòria política per culpa de la jerarquia catòlica, que no va poder pair que es divorciés.

VON STÜLPNAGEL, Carl Heinrich

Berlín, 1866-1944

General d’infanteria de la Wermacht, Von Stülpnagel va ser governador de la França ocupada i, en conseqüència, copríncep d’Andorra. Va rebre la quèstia en anys alterns, com passava des del 1278, però sense la propina habitual en pernils i formatges serrats. Va participar, amb escassa fortuna, en una conspiració per liquidar Hitler.

SIROIEJKIN, Andrei

Minsk, 1899 - Leningrad, 1944

Encarregat per l’NKVD d’obrir una oficina a Madrid després de l’adveniment de la República, l’abril del 1931, les primeres setmanes van ser una disbauxa, fins que van enviar-li un supervisor des de Moscou que el va fer passar dret.

TARRADELLAS, Josep

Cervelló, 1902 - Barcelona, 1988

Hàbil polític republicà, especialitzat en supervivències i transversalitats. Quan va deixar el ministeri de Reconstrucció es va oblidar el cor del seu sogre, Francesc Macià (que tenia dins d’un flascó amb formol) en una posella.

TAXONERA, Marc

Barcelona, 1919

Ha estat el monjo de Montserrat més alt de tots els temps, perquè hi ha un mur on marquen l’alçada de tots els novicis quan entren a professar. És el custodi del Sant Grial que el pare Ubach havia portat de Terra Santa, i, quan Himmler va pujar a Montserrat a buscar-lo, va aconseguir distreure’l i fer-lo passar amb raons.

THIESSEN, Peter Adolf

Schweidnitz, 1899 - Calatayud, 1990

Científic nazi de la primera fornada, amb carnet des del 1925, més endavant va tenir dubtes, i se n’hauria anat a la Unió Soviètica, però ja tenien prou personal i es va quedar a l’Espanya de Sanjurjo. Va acabar fent de catedràtic d’institut. Primer químic mort a Calatayud.

TODT, Fritz

Pforzheim, 1891 - Nuremberg, 1945

Va ser l’enginyer que va dissenyar la xarxa d’autopistes d’Alemanya. Ministre d’Armament del Reich des del 1940, quan Speer va caure en desgràcia, el febrer del 1941, va convèncer Hitler de la viabilitat de la bomba atòmica projectant uns dibuixos animats al refugi del Wolfsschanze.

TÓIBÍN, Marcus

Limerick, 1922 - Boston, 1992

Membre destacat dels escamots d’acció del G2, va quedar descartat de l’expedició de mossèn Farràs per deixar el seu lloc a un desconegut, un tal Ó Dhomhnaill a qui ningú no coneixia. Va tenir un disgust que no va poder ofegar ni amb una caixa de Black Bush.

TOLDRÀ, Eduard

Vilanova i la Geltrú, 1895 - Barcelona, 1962

Eminent compositor, va fer l’arranjament oficial d’Els segadors. Abans n’havien encarregat un altre a Robert Gerhard, però a Presidència el van trobar excessivament dissonant, quasi dodecafònic, i li van dir que moltes gràcies, però que no. Si Toldrà hagués sabut que va ser plat de segona taula, els hauria engegat a fer punyetes.

TORQUEMADA, Tomás de

Torquemada, 1420 - Àvila, 1498

Inquisidor general dels regnes de Castella i Aragó, a ell devem els esquetxos de Monthy Python on diuen allò de «Nobody expects the Spanish Inquisition».

ULISSES

Rei d’Ítaca, amb gos fidel, dona impacient i fill tronera. Va donar tombs per la Mediterrània com un bou sense esquella. Va poder escoltar el cant de les sirenes ben estacat al màstil del seu vaixell, però deia que no n’hi havia per tant.

UMLAUF, Michael

Viena, 1781-1884

Director d’orquestra i amic de l’ànima de Ludwig van, al qual va dirigir moltes obres en les seves estrenes. Les seves discussions mudes eren antològiques, i Beethoven omplia pàgines i més pàgines dels quadernets de conversa amb arguments i invectives. Quan es calmava, el convidava a fer unes cerveses al Bräunerhof, fins que els fotien fora.

VAL, Virgínia del

L’Hospitalet, 1919 - Capellades, 1999

Agent de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència. L’any 1962 va aturar amb el seu cos una bala calibre 22 que anava adreçada al president Pallach. Després d’això, es va prejubilar i li van concedir la medalla més gran que tenien.

VALERA, Éamonn de

Nova York, 1882 - Dublín, 1975

El fet de tenir un fantasmal pare d’origen espanyol i passaport dels EUA el va salvar diverses vegades de la presó. Capturat per fi pels anglesos, feia d’escolanet a la cangrí, fins que es va escapar.

VALLBONA, Agustí

Xàtiva, 1902 - Les Cases d’Alcanar, 1985

Fidel secretari del general Batet durant els Fets d’Octubre. Aquella tarda també va tenir una premonició, però era sobre la rifa de Nadal i no va pensar a apuntar el número enlloc.

VALLÈS, Martina

Taradell, 1925 - Barcelona, 2011

Bibliotecària i documentalista de l’Oficina d’Informació i Intel·ligència, tenia un accent osonenc químicament pur, que va ser objecte de l’anàlisi d’un comitè especial de l’Institut d’Estudis Catalans per fixar-lo de cara a les generacions futures.

VALOR, Garcilaso

Madrid, 1888-1954

Llibreter de vell i aconseguidor de béns prohibits, el seu pare no va saber dir-li mai si el Garcilaso era en honor del de la Vega o el de l’Inca.

VELÁZQUEZ, Diego

Sevilla, 1599 - Madrid, 1660

Pintor de cambra de Felip IV. Portava una creu de Santiago al pit, com en la superfície d’aquells pastissos tan eixuts que hi ha als restaurants gallecs.

VENTOSA I CLAVELL, Joan

Barcelona, 1879 - Palma, 1965

Col·laborador de Francesc Cambó, va prendre el relleu del seu llegat polític: un catalanisme tebi i acomodatici. Amb l’arribada de la República, però, aviat es va acostumar a la vida de la pàtria independent. Va pagar un refugi de muntanya a l’estany Negre, tot i que tenia vertigen i mai no hi va pujar.

VERDÚ, Vicenç

Almacelles, 1899 - Barcelona, 1969

Encarregat del parc mòbil de l’OII, era un conductor traçut, capaç de conduir de Sitges a Cubelles amb els ulls tancats, marxa enrere i fumant en pipa.

VIDAL, Marcel·lí

Prats, 1913 - Castell-llebre, 1943

Darrer dels afusellats de Castell-llebre. Es pensava que, si els executaven seguint l’ordre alfabètic, potser se salvaria per ser l’últim, en un rampell de sort, però no.

VILES, Vidal

L’Ametlla del Vallès, 1921 - Barcelona, 1997

Secretari d’operacions de l’OII. Va reclamar mil vegades que canviessin l’acrònim de l’Oficina, perquè amb el que tenien no anirien enlloc i no servia per intimidar adversaris i enemics.

VIGÓN SUERO-DÍAZ, Juan

Colunga, 1880 - Madrid, 1955

Com que parlava l’alemany, Sanjurjo el va enviar a Alemanya a tractar amb Hitler i amb la resta de la patuleia nazi, amb tot de cartes on oferia l’entrada d’Espanya a la guerra, però que no van aconseguir estovar la voluntat dels jerarques del III Reich. General del cos d’enginyers, va ser el president de la Junta d’Energia Nuclear i, a partir del setembre del 1945, fou l’encarregat de tirar endavant el projecte Herrera. Es va barallar una vegada amb Serrano Suñer als lavabos del Pardo.

VIRIAT

Lusitània, c. 100-138

Cabdill dels lusitans en lluita contra els romans. Com sempre passa amb aquesta mena d’herois, va caure víctima de conspiracions. Els generals romans que el van matar amb deshonor —Àudax, Ditalc i Minurus— van rebre com a resposta del cònsol Servili Escipió l’execució i la famosa frase de «Roma no paga traïdors», que és de tanta utilitat en els temps moderns.

WALSINGHAM, Marcus

Duluth, 1901 - Boca Raton, 1993

Agregat militar de l’ambaixada americana a Madrid. Era tan evident que tenia tots els números per ser el cap de la CIA a Espanya que les agències de la competència, començant pel CESIBE, pensaven que havia de ser una altra persona, i no el van vigilar mai.

WELSH, Stephen

Dunloy, 1921 - Cork, 1992

Militant del G2, era molt famós entre els seus companys de promoció perquè el seu pare traballava a cal Jameson i els proporcionava material a meitat de preu.

VON WEISZÄCKER, Carl Friedrich

Kiel, 1912 - Berlín, 1990

Astrofísic alemany, mestre de Fritz Houtermans. La física de partícules li feia mandra, i s’estimava més entendre com funcionaven els sistemes estel·lars. Com que s’assemblava molt al seu germà Richard, que va ser president de la RFA, una vegada el va substituir en un acte públic i ningú no se’n va adonar.

YAGÜE, Juan

San Leonardo, 1891 - Ceuta, 1950

Ministre de la Guerra espanyol entre 1941 i 1949. Va caure en desgràcia després del fiasco del projecte Herrera. Defenestrat per Sanjurjo i confinat a Ceuta, es va morir de pena, malgrat que José Antonio va fer el possible per donar-li ànims, dient-li que no hay mal que cien años dure.

ZARAZAGA, Agustín

Vielha, 1891 - Madrid, 1945

Traductor jurat del ministeri d’Afers Exteriors, era fill d’un carrabiner que havia estat traslladat a les tenebres exteriors, és a dir, a la Val d’Aran. L’idioma que dominava en realitat era el gascó, però va fer creure als seus superiors que es defensava molt bé en català. Va oferir els seus serveis a l’Oficina d’Informació i Intel·ligència perquè se li van botir els pebrots d’aguantar feixistes.

ZELLE, Margaretha Gertruida, Mata-Hari

Leewarden, 1876 - Vincennes, 1917

Conegudíssima espia frisona. Tenia com a ofici principal el de ballarina exòtica, cosa que no va agradar gens a la Bella Otero, que es pensava que en tenia el monopoli. El senyor Emili Junoy, senador a Madrid, va voler posar-li un piset a Barcelona per salvar-la, però Clemenceau no s’estava de romanços i la va fer afusellar.

ZUMALAKARREGI, Tomás de

Ormáiztegi, 1788 - Cegama, 1835

Capità general de l’exèrcit carlí del nord, mantenia una disputada competició amb el general Cabrera per veure qui tenia les patilles més esponeroses i ben desplegades, en extensió i densitat.